Vilafranca del PenedèsEl títol pòstum de Joan Margarit és, primer de tot, un llibre d’amor a la seva dona, Mariona Ribalta: “La Raquel de tota la meva obra”. Però també d’amor als fills (Mònica, Joana i Carles). I és, encara, una obra sobre la vellesa confinada per la malaltia (la de la pandèmia i la que es va endur la vida del poeta a mitjan febrer), una obra sobre “la insubornable austeritat / [...] que imposa el final”. No hi trobem gens un to planyívol, sinó lucidesa davant la realitat, i la convicció que, malgrat que la memòria és precària, els poetes continuen tenint una certa capacitat per fundar allò que perdura: “Encara som reals: / dos vells que estan parlant / en aquest pati verd mentre escolten la pluja. / Però que ja només podrà sentir-los / el qui un dia llegeixi aquest poema”.

Margarit torna a fer servir un element simbòlic com a fil vertebrador. Però si, en títols anteriors, aquest element era lingüístic (una expressió que es repetia diverses vegades), aquí és la figura de l’animal de bosc, que apareix en dues poesies diferents i que representa la solitud, però també l’instint de coneixement. “Comprendre és l’únic que ennobleix”, diu, lapidàriament, en la poesia que dona títol al llibre (i aquest lector no pot sinó preguntar-se si no hi pot haver altres vies d’ennobliment). Margarit ha estat sempre un autor coherent, que ha bastit una obra ambiciosa, d’inspiració semblant a la d’aquelles “pintures / on puc mirar els homes i les dones, / moltes vegades pobres, en els seus propis mons / d’interiors tranquils, fent feina o descansant”. La intimitat familiar davant la intempèrie del món. I és que l’animal de bosc necessita companyia, l’escalf d’una llar, aquella cuina hospitalària on, “si fa bon dia, un raig de sol / escriu un bell record damunt la taula”. També s’hi refereix amb aquestes paraules: “la suposició protectora del mur”. I aplega, així, les dues vocacions pròpies: “Penso en l’arquitectura / i en els primers que van poder escoltar / alguns hexàmetres de l’Odissea. / He estat sempre fidel al poema i al mur”.

La lleugeresa i fondària del poeta

He defensat sovint que l’autor d’Edat roja ha construït bones poesies gràcies a magnífiques idees. Malament rai del poeta que no en té, del que no sap traslladar la memòria d’una experiència a una escriptura simbòlica! A Dinar familiar, que refereix un record d’infantesa, el pretext és la “cinta ampla i untada d’un engrut / lluent, dolç i enganxós” que servia, dècades enrere, per caçar mosques, que hi quedaven envescades. L’equació és senzilla: així com les mosques “anaven ennegrint-la” (la cinta), “la humanitat –llegim en el darrer vers– va enfosquint la terra”. És admirable com tants versos seus mostren lleugeresa i fondària alhora: “Hi ha les terres llaurades / d’un hivern que ningú no sembrarà”! El camp li ha proporcionat metàfores valuoses, com també n’hi ha proporcionat el mar (el mar d’hivern d’un llibre seu antic, que no em canso de rellegir). En aquest d’ara, hi ha una peça, Vell malalt, que quedarà com un dels autoretrats més crus que ens ha donat mai el poeta. Hi representa l’experiència contradictòria durant el seu darrer any de vida: “Viure malgrat que el mal sigui ferotge i ronc [...]. / Els ulls cap a la llum però, per dins, / més fonda cada dia, la negror / i alhora, poderosa, l’alegria”.

Exposat tot això, un té la sensació que Animal de bosc és un aplec líric una mica desmanegat que demanava una edició més rigorosa. I el problema que ja he apuntat per a altres títols precedents seus, però que en aquest es fa molt més palès, més feridor: ¿com pot ser que un llibre de Margarit aparegui amb tants errors? N’hi ha un fotimer: pronoms de relatiu errats, preposicions que no cauen davant la conjunció que, el complement directe introduït amb a... Puc entendre que a l’autor li agradi més sèria que seriosa, però no, en canvi, que, per la constricció del metre o simplement per deixadesa, faci servir formes verbals no acceptables (estés, desapareixo) o castellanismes flagrants com desahuciat. Ni que confongui depenent i dependent. La poesia titulada Inspiració comença així: “La sento en la fosca, just abans d’adormir-me: / quan ve, s’està uns instants i, de sobte, se’n va”. S’està ¿on? ¿És concebible que una cosa semblant pogués arribar a passar en l’edició castellana? ¿Oi que no?