Llegim 14/05/2021

L'adeu íntim i vitalista de Joan Margarit

‘Animal de bosc’ és l’últim llibre del poeta, en el qual va estar treballant fins pràcticament abans de morir al mes de febrer, als 82 anys. Margarit rebrà un homenatge el proper dimarts al Liceu

6 min
Joan Margarit, el desembre passat a casa seva

BarcelonaEl diagnòstic d'un limfoma va trasbalsar la vida de Joan Margarit l'any passat. Al mes d'abril, en ple confinament a causa de la pandèmia de covid-19, el poeta va fer les primeres sessions de quimioteràpia, que es van allargar fins al desembre. Va ser llavors que va saber que el tractament no havia aconseguit aturar el càncer. Tot i que se li acabés el temps, Margarit va treballar gairebé fins a l'últim moment en un llibre, Animal de bosc (Proa, 2021), que tanca la seva obra reivindicant la importància de la intimitat, al mateix temps que apel·la als records feliços, però també als dolorosos, i aconsegueix desprendre la serenitat –en alguns moments, fins i tot alegria– de qui ha tingut una vida plena.

"És un any dels més feliços de la meva vida": així acaba Les dues nevades, primer dels poemes del llibre. "És un dels últims que va escriure. El va col·locar al davant a la penúltima versió –recorda Josep Lluch, editor de Proa i amic del poeta–. Recorda la història d'amor de gairebé seixanta anys amb la Mariona, que va començar amb la nevada del 62. És un poema d'agraïment a ella". Lluch connecta aquest homenatge amb Mare Rússia, un dels poemes de la primera etapa de Margarit que l'autor va salvar a Restes d'aquell naufragi, tria de la seva obra primerenca, entre els diversos llibres que va escriure fins a Llum de pluja (1986). "Molts anys després, el 2020, va voler obrir l'antologia Sense el dolor no hauríem estimat amb aquest mateix poema", diu Lluch. Animal de bosc és un llibre on celebra l'amor amb Mariona Ribalta –que als poemes apareix amb el nom de Raquel–, i també amb els fills i nets. A La muntanya més alta afirma: "Des d'aquí avui escric protegit i envoltat / per tant de temps tots junts. Me n'aniré estimant-vos. / I alguna cosa meva intentarà tornar".

El Liceu recorda Margarit

Poetes, músics i amics homenatgen l'escriptor

Dimarts que ve, el Liceu ha programat un acte de record a Joan Margarit que començarà a les 19 h. La institució mantenia una estreta vinculació amb l'autor, que era poeta resident d'aquesta temporada. Hi haurà, a més del recital d'amics com ara Joan Manuel Serrat, Paco Ibáñez i Pere Rovira, actuacions musicals amb l'Orquestra Simfònica del Liceu, dirigida pel mestre Josep Pons, i la participació dels pianistes Albert Guinovart i Xavier Algans i el saxofonista i fill del poeta, Carles Margarit.

Dirigit i presentat per la periodista i directora de l'ARA, Esther Vera, l'acte també comptarà amb les intervencions del poeta Luis García Montero i del catedràtic i crític literari Jordi Gracia. "Vaig conèixer en Joan fa més de 25 anys, quan ell venia a veure Joaquim Marco, amb qui compartíem despatx a la Universitat de Barcelona –fa memòria–. Vaig llegir-ne Els motius del llop (1993) i Aiguaforts (1995), que em van semblar dos llibres molt bons, i vaig escriure'n un article per a la Revista de Catalunya. Li va agradar, i a partir de llavors ens vam començar a trobar". Gracia explica que "en Joan sempre portava els poemes que escrivia al damunt: li encantava llegir-te'ls per provar com sonaven i per veure si hi fallava res". "Ens tractàvem amb una gran confiança tot i que ell tenia gairebé 30 anys més que jo –diu–. Va ser així que ens vam fer amics: ell apreciava que li digués el que de veritat em semblaven els seus poemes. Que fes cas dels meus consells o no era una altra cosa".

Una amistat més recent que també llegirà al Liceu és Marcel Riera. "Fa uns cinc anys, un dia que en Josep Lluch parlava de poesia contemporània amb en Joan, li va preguntar si m'havia llegit –diu–. Ell va admetre, amb aquella naturalitat tan seva, que no sabia qui era!" Riera ha guanyat premis com el Carles Riba amb Llum d'Irlanda (Proa, 2012) i ha traduït autors com Edna St Vincent Millay, Emily Dickinson i Edward Thomas. "La primera vegada que ens vam veure va ser al Viena de Pedralbes: hi vam anar per prendre un cafè i ens hi vam estar més de tres hores –recorda–. Vam agafar l'hàbit de veure'ns una vegada al mes. Ell m'enviava els poemes que anava acabant i jo li feia suggerències".

Les últimes paraules

Margarit va treballar en Animal de bosc convençut que era el seu últim llibre

Després d'Un hivern fascinant (Proa, 2017) i el llibre de memòries Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa, 2018), Margarit va preparar l'antologia Sense el dolor no hauríem estimat (Proa, 2020) i el recull de pròlegs, epílegs i articles Poètica (Empúries, 2020). "Va treballar en Animal de bosc amb la consciència i la convicció que era l'últim llibre –diu Riera–. Com que tenia tantes ganes de deixar les coses clares, el perill que tenia era posar massa elements en un mateix poema. Els meus comentaris a vegades anaven en la direcció d'esporgar-los una mica. En Joan va escriure amb molta fruïció i intensitat durant tot l'any passat". Riera rebia periòdicament per correu electrònic nous poemes i replicava amb els seus comentaris. "No eren ni consells –admet–. En Joan era un autor amb un corpus poètic molt sòlid. Em feia molt de respecte: era una veu lliure que no podies adscriure a cap escola. El veia desconnectat de la tradició catalana: potser això el singularitzava tant, era més fàcil reconeixe'l en la gran tradició anglosaxona i castellana. En la seva poesia no hi veig ni Carner ni Sagarra. Tampoc Salvat-Papasseit. Ni tan sols hi veig Ferrater ni Vinyoli".

Jordi Gracia també formava part d'aquest cercle d'amistats privilegiades que llegien els textos de Margarit en versions primigènies. "És més reflexiu i més meditatiu que llibres anteriors com Misteriosament feliç (2008) i Es perd el senyal (2012) –assegura–. Pondera i assumeix, amb una resignació lúcida i tranquil·la, aquest càncer que li ha escurçat la vida però que, en cap cas, devalua el passat viscut, sinó que hi afegeix un dring de vitalitat". "Dins meu hi ha un temporal de vent i pluja / i poc temps per comprendre", escriu Margarit a Vell malalt, abans d'admetre que encara el domina el desig de viure. Encara "enfoca els ulls cap a la llum". I a dins hi té, "més fonda cada dia, la negror / i alhora, poderosa, l'alegria".

L'amor, termòmetre de la veritat

Un territori interessant per rellegir l'obra de Margarit, opina Susanna Rafart

L'homenatge de la setmana que ve al Liceu ha estat precedit, durant el festival Barcelona Poesia, per un recital de Sebastià Alzamora, Àngels Marzo i Susanna Rafart a la biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda. "Tots tres vam coincidir que per a en Joan la poètica era una estructura –diu Rafart–. En ell es dona una gran tensió entre fragilitat i solidesa". La poeta recorda que va entrar en contacte amb l'obra de Margarit a través de Poesia amorosa completa (Proa, 2001). "L'amor és un territori interessant per rellegir-lo–diu–. Per a en Joan, era el termòmetre de la veritat. A vegades es referia al perill de l'amor, d'altres mencionava els amors que has d'abandonar, i aquelles persones a qui t'obligues a estimar. L'amor pels fills també és molt present als seus llibres". Joan Margarit i Mariona Ribalta van perdre dues filles, l'Anna i la Joana. Totes dues reapareixen a Animal de bosc.

"A més de tornar a la seva poesia, una bona porta d'entrada a Margarit són algunes de les traduccions que va fer –continua Rafart–. Alguns dels poemes de Rilke inclosos a Cinquanta poemes de "Neue Gedichte", signada a quatre mans amb Feliu Formosa [Quaderns Crema, 2011], diuen molt també d'ell com a autor". Rafart cita El rei leprós: "Ell no s'hi identificava, però tenia un cert orgull de sentir-se diferent per tot el dolor que havia viscut al seu voltant. Això li donava una dignitat diferent". Els últims anys, les traduccions de Marcel Riera d'Edward Thomas, W.H. Auden i les versions encara inèdites de Philip Larkin i Thomas Hardy també el van acompanyar. A Un preu recorda Hardy i les tardes de diumenge en un cafè de la Rambla abans de convocar la seva filla Joana: "Els llocs on sustentem la nostra vida / sempre són els més durs perquè és on queda / tot el que té a veure amb estimar".

Un paisatge físic i moral

"Som bèsties que busquen i necessiten sobreviure", diu Jordi Gracia

"A vegades li costava trobar el títol dels llibres, però amb Animal de bosc la va clavar de seguida –defensa Jordi Gracia–. Som bèsties que busquen i necessiten sobreviure. Aspirem a comprendre i conèixer. La poesia d'en Joan és la de la seva experiència, la de les coses que li passen i la de l'entorn: hi ha un paisatge físic, però també moral". Josep Lluch ressalta també la presència de paraules com intimitat, interior i refugi en aquests últims poemes. "Concep la poesia com una casa –diu–. Durant la joventut va anar de domicili en domicili i de ciutat en ciutat, però la casa no només és un espai, sinó un concepte entès en un sentit ampli. En Joan necessitava saber qui eren els seus. Compartir-hi el seu temps".

Una de les grans paradoxes de la seva figura va ser que el seguia un nombre considerable de lectors, va rebre grans distincions com el premi Cervantes i, tanmateix, "tenia una relació complexa amb l'acadèmia", afegeix Lluch. "Funcionava al marge de la societat literària –admet–. A les memòries parla de la soledat de la infantesa, més tard escriu sobre el camí que emprèn sense el pare i, finalment, se sent exclòs de l'acadèmia, potser per la seva opció estètica, però també per qüestions de caràcter". Margarit podia ser "abrupte" i alhora "autèntic", recorda el seu editor. "Era brusc i cordial a la vegada –afegeix Riera–. Feréstec i entranyable". Jordi Gracia el va anar a veure el dissabte 13 de febrer, tres dies abans que morís. "Abans d'anar-hi tenia por d'un adeu melodramàtic –diu–. Va ser al revés del que imaginava. El nostre comiat va ser dolcíssim, tendre i alegre".

Orfeu

És l'alegria la que em mou a escriure.

Sempre deixa el seu rastre en algun vers. 

Per por a la crueltat dels convençuts,

he callat moltes coses, per exemple

una ja vella aversió a les pàtries,

la meva i la dels altres. També quan era jove

vaig sobreviure a les amenaces

dels que, amb mà de ferro, 

conduïen el fosc ramat humà

fins a estimbar-lo pels penya-segats.

Només la intimitat és un espai real:

aquest és el refugi on resistir.

No tornis a sortir mai més de casa.

(Poema inclòs a Animal de bosc)

stats