Barcelona“Quan tradueixes un poeta t’has de ficar dins el seu cap durant un període llarg de temps, i corres el risc de quedar-t’hi”, assegura Marcel Riera. Mig any després de presentar una generosa antologia d’Emily Dickinson, Aquesta és la meva carta al món, a Proa, i un parell de mesos abans que Edicions de 1984 publiqui més d’un centenar de poemes de W.H. Auden -entre els quals, l’extensa Carta a Lord Byron -, arriba a les llibreries un volum suculent que els lectors de poesia no haurien de passar per alt.

“Aquelles coses que els poetes deien / de l’amor em semblaven reals / mentre vaig estimar i alimentar-me / d’amor i poesia a parts iguals”, llegim a Aquelles coses que els poetes deien, un dels 120 poemes que integren l’obra completa en vers d’Edward Thomas (1878-1917), per primera vegada disponible en català. A més de comptar amb una molt bona traducció de Marcel Riera, el volum inclou un pròleg d’una vintena de pàgines a càrrec de Pere Ballart, assagista i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. “Tota la poesia de Thomas és entenedora, directa, àgil i vivaç com ho és la parla col·loquial”, escriu, després de fer una repassada a la seva biografia. Ballart destaca la “serenitat del to” com una de les virtuts que atrau més dels versos de l’autor anglès: “Ocupant-se com és el cas de la natura -escriu- no està pas al servei d’una representació purament descriptiva del paisatge o la meteorologia, sinó en suport d’un exercici d’introspecció que fa de les incerteses i les inseguretats del jo, del seu sentiment del temps i la fugacitat de l’instant, el veritable cor del poema”.

El camí cap a la tragèdia

Nascut a Londres el 1878, Edward Thomas va decidir de molt jove que volia viure de la literatura. “Per tirar endavant va haver de fer ressenyes, articles i biografies d’encàrrec, però sobretot es va dedicar a conèixer els indrets i llogarets del sud i el sud-oest d’Anglaterra que més endavant apareixerien a la seva poesia”, recorda Riera.

Casat i amb tres fills, instal·lat a Sevenoaks, al comtat de Kent, Thomas no hauria escrit ni un sol poema si no hagués sigut perquè, a finals del 1914, poc després de l’inici de la Primera Guerra Mundial, el seu amic Robert Frost -que lluitava per publicar el seu primer poemari a Londres, North of Boston - el va encoratjar a provar-ho. “Després de llegir els llibres de viatges de Thomas, Frost li va dir que era un poeta en potència -explica Riera-. Entre el 1915 i el 1916, en només 22 mesos, Thomas va escriure tota l’obra completa en vers que podem llegir, i que em recorda William Wordsworth i John Clare, però sense l’ampul·lositat dels romàntics”.

Riera comenta que una de les característiques més importants dels poemes de Thomas és “el misteri”. “Hi trobem personatges, paisatges i tavernes que ell imagina o recorda a través d’anècdotes que expliquen un món que ja ha desaparegut, i és el de les arrels de la vida tradicional anglesa”. L’estany del molí comença amb un quartet que reprodueix a la perfecció aquest perfum enigmàtic: “El sol resplendia mentre el tro encara / un retruny hi afegí: / va vibrar, brillant, una cuereta sobre / la foscor de l’estany del molí”.

Thomas es va allistar a l’exèrcit britànic per participar en la Primera Guerra Mundial. Una amiga d’ell, l’escriptora Eleanor Farjeon, li va demanar per què volia lluitar. Ell es va ajupir a collir un grapat de terra i mentre la deixava escolar entre els dits va respondre: “Literalment per això”. El 9 d’abril del 1917, poc després d’arribar a Passendale, Thomas va morir a la trinxera . Només tenia 39 anys. Tot i que mentre era viu mai no va ser reconegut com a poeta, un segle després el seu nom ha motivat gairebé 2.000 assajos i articles.

No va ser l’única víctima entre els poetes que van escriure en anglès durant la Gran Guerra. El seu nom s’ha d’afegir als de Wilfred Owen, Rupert Brooke i Isaac Rosenberg. “Fa temps que estudio els anomenats war poets, i Thomas escapa d’aquesta categorització perquè no va escriure des de la trinxera i, sobretot, perquè els temes de la seva poesia són uns altres -admet Riera-. Tampoc acaba d’encaixar amb els poetes georgians. I encara menys amb els avantguardistes. En vida, Thomas només va publicar sis poemes sota pseudònim, i el van criticar sense clemència”.