Xavier Serrahima

Disparar contra el sector editorial

Xavier Serrahima (Terrassa, 1967) debuta amb una novel·la que no tenia la pretensió de ser divertida, tot i que quan algú li diu que ha rigut llegint el retrat estripat i inclement de Francesc Torressana -el protagonista del llibre- se sent “content”. Al pic de l’hivern ens aturàrem a descansar sota un arbre (Gregal) narra a través d’un dietari en primera persona un mes de la vida d’un home de 58 anys que malda per arribar a publicar. “En Francesc intenta viure del que vol fer, que és literatura, però li costa molt que li facin cas, dins i fora de casa -diu l’autor-. Guanya quatre duros escrivint novel·les romàntiques amb pseudònim, però ell vol ser reconegut com a escriptor”. El títol de la novel·la de Serrahima és també el de la d’en Francesc Torressana, que a través de les pàgines d’aquest dietari ens fa conèixer un estat d’ànim que comparteix amb el personatge que s’ha inventat: “La força motriu d’aquesta novel·la és el desencís i desencant sobre el món cultural -recorda-. El sector editorial no ajuda els autors, sinó que els posa bastons a les rodes. Ara per ara, és impossible que algú sense padrins arribi a publicar amb una mica de repercussió. Paradoxalment, ha estat escrivint una crítica al sector editorial que un editor, en Jordi Albertí de Gregal, ha apostat pel llibre”.

Serrahima descriu Al pic de l’hivern... com un exercici d’“antiautoficció”: “He volgut fer una novel·la que no s’assemblés en res a la meva vida, i és per això que el personatge té molts punts que són el contrari de la meva experiència vital”. Li agrada que els lectors puguin pensar que en Torressana és ell -“Això vol dir que he aconseguit una gran versemblança”- però desitja i necessita tenir més sort que l’escriptor que s’ha inventat.

Susanna Rafart

Les vespes maten la poesia de les abelles

El nou llibre de Susanna Rafart (Ripoll, 1962) és de color groc intens, com una densa gota de mel. La forma adverteix els lectors del que trobaran a la novel·la: sensualitat, bellesa i un espai laberíntic com un rusc. Crisàlide. Pastoral en si menor (LaBreu) explica l’estiu d’una parella d’ancians que viuen als afores d’un petit poble de la Dordonya. Al voltant de casa seva s’hi desplega un món amenaçador: “Hi ha el brunzir de les abelles, que van sent aniquilades per una plaga de vespa asiàtica, però també el brunzir del món urbà que s’acosta -exposa l’autora-: el fill d’Olivier i Emma vol construir un complex turístic en una part dels terrenys dels pares”. No tot són males notícies: un registrador prova de controlar l’atac de les vespes, i una parella d’amants exhibeix el seu amor amb desinhibició, instal·lant-se per uns dies a l’estudi del vell Olivier. A l’entrada de l’habitació, una crisàlide es va transformant a poc a poc, mentre els amants s’estimen i el malestar de fora del seu oasi d’amor va creixent. “La crisàlide és la consciència poètica”, revela Rafart, que impregna el text d’un simbolisme que es va apropiant de la realitat. “Els personatges es van perdent, ja sigui en la seva memòria o físicament -diu-. És un llibre realista, amb una veritat greu, però no desesperançada. Voldria que tot hi fos molt subtil”. Mirades amb deteniment, algunes paraules poden ser identificades amb versos d’Ezra Pound, dels trobadors i de la Grècia arcaica. Fins i tot hi ha un gos inspirat en un poema de Celan.

Crisàlide és l’esplèndid retorn de Rafart a la ficció: no en publicava des de Les tombes blanques (La Magrana, 2008). Coincideix amb el seu nou poemari, En el teu nom (Perifèric, 2015).

Manuel Vilas

Qui ha patit coneix millor la vida

Cada llibre de Manuel Vilas (Barbastre, 1962) és una bomba que esclata als llocs més insospitats. Aquest 2015, el narrador i poeta ha sembrat tres artefactes de nivell: Wild Side España (Imagine), on recorda els intents de veure Lou Reed en directe durant quatre dècades, El hundimiento (Visor), un llibre de poemes devastat i autobiogràfic, i Setecientos millones de rinocerontes (Alfaguara), recull de relats esplendorós. Cada narració és el testimoni d’un pacient del doctor Cristóbal Colón, que les aplega des de Cadis l’any 2021. “ Rinocerontes és un llibre sobre el dolor i la desesperació -explica Vilas-. La teràpia social contra el dolor és ridícula: la gran literatura és molt més important. El dolor no és una negació de la vida, sinó una reafirmació. Qui ha patit la coneix millor. Malauradament, en aquest temps en què vivim hem convertit el dolor en un tema maleït, i com a molt es toleren -i relativament- les malalties. L’únic que el capitalisme reverencia és l’èxit. La resta no interessa”.

Vilas viatja fins al més enllà per trobar un supergrup liderat per Elvis, exposa el punt de vista d’una nord-americana alcohòlica que es vol suïcidar al Parador Nacional de Bielsa, imagina una Catalunya independent des de Montevideo i recorda, amb emoció despullada d’artificis, els pares. “M’interessa molt explicar com s’enrunen els records familiars -diu-. Busco senyals misteriosos en el que va fer el meu pare, o el converteixo en heroi de ficció”. També aconsegueix fer retronar la veu de Francisco Umbral. “Espanya és un país absurd, on només es ven literatura nord-americana -recorda-. Què en fem, de la tradició? Per què volem que els nostres escriptors morin de gana?”

Ton Barnils

Explicar amb estil la travessa del Pirineu

Des d’Edicions Dau, Ton Barnils (Barcelona, 1971) se l’ha jugat publicant llibres de converses amb Teresa Forcades, Xavier Sala i Martín i Joan Laporta -entre d’altres-, la biografia de Josep Tarradellas i l’assaig Revoltes, d’Itziar González i Iago Otero. El 2016, Dau celebrarà el desè aniversari, però mentrestant, Barnils publica el seu primer llibre, aquest cop a Tushita, especialitzada en literatura de viatges i de muntanya. El cor de les muntanyes narra la travessa del Pirineu l’estiu del 2011. Arrenca al port d’Hondarribia i acaba 37 dies després a Banyuls. “Mentre caminava prenia apunts mínims, com ara «Pluja. Trist. Són les dotze» -explica-. Al cap de mig any ho llegia i recordava si era una tristesa amb flors o melancòlica. El llibre neix de l’exercici de despertar la memòria”.

El principal interès de Barnils era explicar el viatge. “El text havia d’estar arrapat a l’itinerari”, comenta. Llegint El cor de les muntanyes s’observa l’esforç “per ser precís i no ser reiteratiu”. Quan és a la Catalunya Nord, per exemple, menciona les boeres, “paraula dialectal que es fa servir per referir-se a un prat on pasturen els bous”. Al final del volum, just abans d’un apartat de fotografies en color sobre l’aventura, trobem la bibliografia indispensable per endinsar-se literàriament en la geografia que Barnils recorre a peu: Julio Caro Baroja, Henry Russell, Alfred Tonnellé i el “fundador de la narració pirinenca”, Jacint Verdaguer, de qui recomana l’edició de Barcino d’ Excursions i viatges. De tant en tant, l’homenatge verdaguerià pren forma de somni, com ara aquella magnífica descripció d’una “goja que es pentina vora el gorg i els cabells llargs se li escampen per l’espatlla”.

El camí d’Antoni Gual

“Una de les moltes contradiccions que arrossego des de sempre és que, tot i que no suporto l’oceànica estupidesa de la immensa majoria de nosaltres, mantinc una inalterable pietat per la condició humana”. Aquesta frase es pot llegir a la descripció biogràfica d’Antoni Gual, que després de ressenyar centenars de llibres debuta amb Locus (La Campana), unes antimemòries en què el narrador en primera persona -sarcàstic, minuciós i divertit- recupera una part de la seva joventut. El camí que segueix el personatge és el de la deseducació i el desenfocament.

L’amenaça de Miquel Bonet

“Ha traspassat el llindar canònic de la jovenesa biològica, més que no pas el de la lletraferidura”. Miquel Bonet Pinyol ha guanyat el 5è Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils amb El dia de l’escórpora (Cossetània), una aventura explicada a través de bocins inspirats, impregnats d’una saníssima mala bava: l’autor fa una revisió mediterrània del mite fílmic de Tauró, el blockbuster de Steven Spielberg. Els atacs d’un peix misteriós provoquen “un conat de pànic turístic” just a principi de temporada. El dia de l’escórpora és una lectura de platja malèficament ideal.