L’escriptora Marta Orriols (Sabadell, 1975), sensible retratista de les relacions humanes, condensadora d’emocions, posa el lector en la pell d’una periodista, la Tina, de 43 anys, corresponsal a Beirut, que decideix tornar a Barcelona (a un poble del Maresme, concretament) després de vint anys, per repensar què s’ha perdut a la vida i quina herència genètica arrossega. Segons l’autora, la literatura no t’ensenya a viure però explica molts comportaments. És gairebé una manera alternativa de fer antropologia, en aquest cas sobre el desig, la identitat, l’abisme generacional i la punyetera zona de confort i silenci en què viuen instal·lades la majoria de famílies. Després de les tres novel·les publicades a Periscopi i traduïdes a setze idiomes —Anatomia de les distàncies curtes (2016), Aprendre a parlar amb les plantes (2018) i Dolça introducció al caos (2020)—, Orriols publica La possibilitat de dir-ne casa a Proa i en castellà a Destino. 

La cançó de Jaume Sisa acabava dient "si és que hi ha cases d’algú" i Ramon Mirabet insistia en el "home is where the heart is". És des d’aquests pensaments existencials sobre la pertinença o no als llocs des d'on germina La possibilitat de dir-ne casa, de les cases que ens fem llar durant la nostra vida, uns espais que no tenen per què ser el lloc on hem nascut sinó allà on hem pogut ser nosaltres mateixos. Per això el llibre comença i acaba en un aeroport, lloc de pas, espai entre dos territoris, un no-lloc que suspèn la identitat de manera transitòria. I el retorn de la Tina al Maresme servirà per reconèixer la família i els amics i per retrobar-se amb l’innombrable R, una exparella que la va trencar per dins a causa de la seva covardia. 

¿Com es transforma l'amor?

Al Líban, la Tina estava sola: només tenia una amiga, la Valeria —un esperit lliure i actual—, amb la qual va mantenir una relació que li va fer replantejar la seva intimitat. Aquí Orriols reflexiona sobre com s’està transformant la idea de l’amor o de les relacions sexoafectives. Que la narradora sigui al mateix temps la protagonista de la novel·la facilita molt les coses: la lectura es fa àgil i la identificació, immediata. El diàleg amb ella mateixa, d’un jo i un tu que són la mateixa persona, és el debat intern de l’ésser humà, confús i contradictori. Tothom ha estat lluny alguna vegada. I tothom ha tornat perquè "tornar sempre obliga a lligar els serrells del passat". La distància i el pas del temps són protagonistes clau de la novel·la. 

Amb una trama senzilla que posa l’accent en el concepte de retorn més que en la successió compulsiva d’accions, la novel·la intercala capítols en present a Barcelona i en passat a Beirut. La possibilitat de dir-ne casa és una tornada odisseica a casa, vacil·lant i neguitosa, d’algú que s’ha descaminat i que busca retrobar-se capgirant l’ordre del bildungsroman, la novel·la d’aprenentatge. Però, "com es retroba una si mai ha sabut gaire qui era?", es pregunta la Tina mentre, per deformació professional, enraona amb desconeguts a l’aeroport. Orriols analitza amb la precisió d’un cirurgià les capes de què estem fets, i la manera que tenim de relacionar-nos amb els altres en funció de qui som i de quin rol triem en cada moment. Passa el mateix amb el llenguatge: "He establert una relació íntima entre les paraules i la manera com percebo el món", ens diu la Valentina, la qual es defineix a ella mateixa com "una anomalia magnètica que atrau tot tipus d’errors".

La idea subjacent a La possibilitat de dir-ne casa és "l’enyor de tot el que eren possibilitats en el passat quan es mira enrere amb les lents de la nostàlgia". Som moltes vides possibles en temps paral·lels però, malauradament, encara no vivim en un multiunivers on poder-les viure totes.