Barcelona"Homes i dones anònims arrosseguen maletes, busquen les portes d'embarcament, comproven passaports. Alguns viatgen units pel tedi, i d'altres amb il·lusions acabades d'estrenar". La possibilitat de dir-ne casa, tercera novel·la de Marta Orriols –primera que publica a Proa–, comença i acaba en un aeroport, un d'aquells no-llocs que l'antorpòleg francès Marc Augé va explorar en un assaig molt conegut, Els no llocs. Espais de l'anonimat (1992). Segons Augé, supermercats, hotels, àrees de servei i aeroports es defineixen per ser transitats de manera efímera i per suspendre la identitat dels que hi circulen.

No és casual que Orriols presenti la Tina, protagonista i narradora del llibre, a punt d'agafar un avió cap a Barcelona. Durant gairebé 20 anys ha estat corresponsal a Beirut, però ara que n'ha fet 43 ha decidit tornar al poble del Maresme on va créixer i mirar de resituar-se: provarà de refer els vincles amb la família i els amics, i es retrobarà amb una exparella, R. l'innombrable. "Vaig començar aquesta novel·la a principis del 2020, poc abans del confinament a causa de la pandèmia –recorda la novel·lista–. Tenia ganes de parlar de la sensació de tornar a un lloc després d'una llarga temporada a fora i de com, sovint, penses que tothom ha anat evolucionant menys tu". Al Líban, la Tina no ha teixit cap vincle estable, tret de l'amistat amb una altra periodista, Valeria –"Piemontesa, di Torino", li diu quan es presenten–, que ràpidament vira cap a l'atracció.

Replantejar-se la intimitat

La possibilitat de dir-ne casa és una novel·la sobre la importància d'acceptar les experiències individuals de desig, en comptes de categoritzar-les, com advertia Maggie Nelson a Els argonautes i Marta Orriols recull com a cita inicial de la novel·la. "Un dels temes que m'interessa més explorar són les relacions entre les persones –admet–. Ens trobem en un moment de transició molt interessant en les relacions sexoafectives. La Tina ha crescut als anys 70, i les relacions que ha tingut fins que coneix la Valeria són herència de l'educació que va rebre. La Valeria li fa replantejar la seva intimitat". A Orriols li ha interessat tractar aquest tema "en un moment en què necessitem posicionar-nos sobre qualsevol cosa, també pel que fa a les relacions".

El retorn a Catalunya obliga la protagonista de la novel·la a tornar a aterrar en un món que li és conegut i a la vegada estrany. Una bona metàfora d'aquesta incomoditat és com se sent convivint de nou amb la mare. "Tornar a viure al pis on vas créixer, però fer-ho de gran és com intentar posar-te unes sabates que fan com a mínim dos números menys –hi llegim–. Els hi tens estima, però és impossible encabir-t'hi, i si ets tossuda o per ara no tens enlloc més on instal·lar-te, acceptes la incomoditat i els dits completament atrofiats, com aquella tradició terrible de l'embenat de peus imposada en el passat a algunes dones xineses". En passatges com aquest, o com en la vetlla de l'àvia morta, Marta Orriols demostra una vegada més una gran capacitat per condensar emocions: ho fa amb precisió, sense grandiloqüència, acudint a imatges que els lectors reconeixen de seguida.

"Mentre donava voltes a com explicaria aquesta història, vaig veure un reportatge de la Txell Feixas [corresponsal de TV3 a Beirut des del 2016] i vaig pensar que ja tenia l'ofici de la protagonista", recorda Orriols. Es va posar en contacte amb la periodista (també amb el freelance Agus Morales) i fins i tot va viatjar al Líban perquè ella li ensenyés com era el dia a dia al país. "Una cosa és el que es considera noticiable, i l'altra són els problemes mundans que et trobes quan vius allà –diu–. De la Txell m'agrada molt l'enfocament humà del seu periodisme. Sempre posa el micròfon en les víctimes del conflicte". Orriols creu que les dones "expliquen la guerra d'una altra manera, en un sentit més íntim, familiar i quotidià", que és el que troba a faltar en la majoria de peces sobre conflictes bèl·lics. "El llenguatge geopolític que es fa servir no et diu res emocionalment. Les mateixes imatges d'horror que emeten un dia rere l'altre t'acaben insensibilitzant una mica", assegura.

Encaixar el pes de la família

Enmig de reflexions sobre la professió que ha deixat, la Tina també es pregunta per la noció de llar, real i figurada. "¿Casa teva és d'allà on vens o allà on ets?", es demana l'autora. "Casa teva no és el lloc on has nascut, sinó on sents que has pogut ser tu mateixa", afegeix. La protagonista ha de decidir també com encaixar el pes de la família en el seu jo. "Pensa que sempre ha fet nosa a la seva germana petita, la Glòria, però acabarà descobrint que ella l'ha admirat sempre –explica Orriols–. La relació amb la mare tampoc no és gaire fluida. Entre la Tina i la mare hi ha hagut silencis i malentesos al llarg de la vida que han d'intentar resoldre". La malaltia degenerativa del pare s'afegeix al còctel de problemes familiars. Els engloba una ombra general: "La Tina sent que no és la filla que hauria d'haver estat". Un altre detall molt ben escollit: al pis de la mare, l'última foto que tenen de la protagonista de la novel·la és de quan tenia nou anys i va fer la comunió. Ella ha quedat "congelada", quan de la seva germana hi ha fotos del casament ("aguantant un ram de núvia amb aparent puresa"), amb un fill petit ("com un animaló") i, més endavant, amb dues criatures ("i la mirada canviada, protectora").

Nascuda a Sabadell el 1975, Marta Orriols va debutar el 2016 amb el llibre de contes Anatomia de les distàncies curtes a Edicions del Periscopi. El van seguir Aprendre a parlar amb les plantes (2018) i Dolça introducció al caos (2020), tots dos també a Periscopi i molt ben rebuts. Traduïda a setze llengües –entre les quals hi ha l'anglès, el francès, el xinès i l'àrab–, Orriols publica ara la que potser sigui la seva novel·la més rodona. Encara que, com diu l'autora, "no hi passin gaires coses", el viatge que emprèn la protagonista és revelador i emocionant.