Aquesta novel·la ja ha entrat a formar part de la il·lustre tradició d’obres de ficció que duen, com a títol, un nom de dona. Anna Karènina i Madame Bovary –aquesta última, per persona interposada: la del metge Charles, marit de la protagonista– en són dos exemples conspicus del segle XIX. I, si ens endinsem en la tradició més recent, la del segle XX, no acabaríem. Elizabeth Finch, la protagonista, és una d’aquelles professores universitàries que deixen petja en la consciència i en el record dels seus alumnes, tots els quals voregen la trentena. No pas de tots, però. En Neil, el narrador, s’hi ha sentit fascinat des del primer dia. Tant, de fet, que, en morir ella, iniciarà una recerca per mirar d’entendre millor qui era. La immersió en el llegat de la professora i amiga –en Neil n’ha heretat papers i llibres– té alguna cosa de quête modianesca. Compte, però: en els llibres del Nobel francès Patrick Modiano, sovint els personatges secundaris, anònims o gairebé, tenen una presència tan determinant com els més conscienciosament caracteritzats. Aquí no. En el cas de la novel·la que presento –que a mi em sembla lluny dels millors llibres de Julian Barnes (Leicester, 1946)–, si deixem a banda el narrador, Elizabeth Finch només comparteix protagonisme amb la figura històrica que l’ha obsedit tota la vida: Julià l’Apòstata, l’emperador romà del segle IV dC que va tenir l’ambició de liquidar el cristianisme per tornar al somni hel·lènic. L’últim emperador pagà de Roma, que considerava que “el judeocristianisme no va ser una civilització amb una religió, sinó una religió opressiva amb ben poca civilització al darrere”.

L'apòstata i el "pàl·lid galileu"

Julià, mort a 31 anys, va perdre; i, en canvi, “el pàl·lid galileu”, clavat a la creu als 33, triomfà. ¿Va perdre del tot, però, l’emperador díscol? Molts anys després del seu regnat, una professora en vivifica el record i n’exalça l’exemple. La figura de l’Apòstata em fa pensar en la de Nietzsche. El creador de l’Anticrist i del superhome també va ser controvertit en el seu temps. No examinava les entranyes dels animals sacrificats per conèixer senyals transcendents, com Julià, però hi comparteix la dimensió de “líder perdut”.

La novel·la es divideix en tres parts. La primera i l’última esbossen el retrat d’Elizabeth Finch (el verb no és ociós): la conclusió principal de la recerca és que no podem arribar a conèixer mai ningú amb un mínim de profunditat. Les impressions personals són sempre parcials i, sovint, equívoques. “Potser el que passa és que jo conec i comprenc l’Elizabeth Finch no pas millor (si de cas en un sentit diferent) que conec i comprenc l’emperador Julià”. La part central està dedicada a aquest darrer, i la llasten tot d’anotacions que no sempre semblen rellevants sobre la seva revolució estèril. Finch s’ha sentit fascinada per aquest home, però el seu encaix amb l’Apòstata no resulta gaire afortunat, literàriament. Hi ha moltes idees, i bones. Però la matèria de la ficció no acaba d’atrapar com sí que ho feien la d’El lloro de Flaubert o la d’El sentit d’un final, per posar dos exemples, molt allunyats en el temps, del mateix autor.