Per què alguns homes assassinen dones

Publicada per primer cop el 2007, Les parts vermelles és la crònica del judici d’un cas reobert trenta-cinc anys després que quedés sense resoldre: l’assassinat de la tieta de l’autora, un fet que, sense haver-la afectat directament quan va succeir, perquè ella ni tan sols havia nascut, havia planat sempre com un fantasma sobre la família, que no trobava la pau sabent que l’assassí de la Jane Mixer, morta de manera brutal una nit de març de 1969, campava lliure. Però Maggie Nelson és una autora massa poderosa i massa subtil per escriure només una crònica judicial: el llibre agafa derivades íntimes cap a la seva infantesa i joventut, marcades per altres pèrdues, dolor i un desconcert progressiu, i també s’eleva cap a la teoria en proposar un seguit de reflexions més que pertinents sobre els perquès de l’obsessió col·lectiva amb la mort violenta de les dones. Són tres camins –crònica, autobiografia i assaig– que s’entrecreuen aquí i allà, sense un ordre aparent, a cada pàgina del llibre, de forma orgànica, com només una mà expertíssima sap organitzar. I és que l’autora d’Els argonautes, el llibre que la catapultaria a la fama uns anys després –o, si més no, com una de les icones d’una nova manera d’escriure assaig autobiogràfic­– ja provava aquí amb èxit la manera de desplaçar-se amb elegància i radicalitat des de la teoria literària fins a una capseta blanca amb restes d’ossos del pare mort. Aquesta audàcia li ve per naturalesa i perquè domina les eines literàries com vol. Si, a més, la traducció és arranada i juganera, com és el cas, el text s’envola tant com l’original.

Hi ha encara una altra capa de vernís sobre aquesta triple naturalesa del llibre, i és un altre llibre que funciona gairebé com una extremitat fantasma, d’aquestes que hem perdut, però que ens continuen fent mal si ha de venir un canvi de temps, cosa que lliga molt bé amb el caràcter fantasmagòric de la tieta morta. Quan es va produir la trucada de la policia que anunciava la possible troballa de l’autèntic assassí, Maggie Nelson acabava de publicar un llibre de poesia que es titulava Jane: a murder. Per escriure’l, havia passat cinc anys investigant desenes de continguts d’arxiu sobre feminicidis a les universitats nord-americanes. Barrejant fragments d’entrades del dietari de la tieta amb els resultats d’aquesta recerca, el llibre volia tornar-li la veu a una dona a qui havien fet emmudir.

Qüestionar la devoció per la crueltat

Aquest emmudiment, que sempre és femení, és un altre dels grans eixos del llibre, que es pot definir també com una de les primeres advertències severes del masclisme inherent a l’auge del true crime. Durant les declaracions de desenes d’homes testimonis, policies o forenses, hi ha un moment clau que Nelson descriu com “l’entrada del segle vint-i-u”: és quan la primera dona puja a l’estrada a declarar. Una doctora jove que parla de restes d’ADN d’una manera científica, moderna i plena d’empatia, en contrast amb la manera, massa apassionada, com un policia jubilat descriu les accions que va haver de cometre l’assassí per estripar uns pantis. És aquesta passió, aquesta devoció per la crueltat el que Nelson posa al centre de la diana de les seves sagetes sempre enverinades d’intel·ligència: segur que no és un error, interessar-se tant per les maneres de matar algú? Segur que és compatible, aquesta obsessió, amb la compassió que ens ha de despertar la mort d’un altre ésser humà? Segur que sabem a quin bàndol som?

El que l’autora vol posar de manifest és la incapacitat de la nostra societat d’afrontar ni les causes ni els efectes de la violència contra les dones, i allà on furga amb més atenció és en les contradiccions que experimentem tots els qui, per principis, rebutgem aquesta violència, però sempre volem saber què ha passat pel cervell de l’assassí just abans de prémer el gallet. L’honestedat visionària de Maggie Nelson ens troba sempre amb el peu canviat, com a lectors. I ens arrossega en una baixada cap als inferns amb els ulls ben oberts.