Un dels mantres més repetits pels mandarins literaris -al costat de la norma “la teva vida no és interessant”- és que la bona literatura no pot ser política. Com si el que és personal no fos polític, com si es pogués viure sense prendre partit. Paradoxalment, la literatura vivencial no para de guanyar lectors, i alguns dels millors llibres del curs passat -penso en Lectura fácil de Cristina Morales, per exemple- són polítics fins al moll de l’os.

Aquest 2020 comença amb un altre prodigi construït des de l’experiència i l’activisme, Els argonautes, de Maggie Nelson, una història d’amor transgènere que és tan inoblidable com inclassificable. La Maggie s’ha enamorat del Harry Dodge, abans Harriet, i el “T’estimo” que se li escapa la primera vegada que fan sexe anal és només el tret de sortida d’un viatge fascinant per emparaular l’amor queer i, de passada, destruir moltes de les idees preconcebudes que tenim sobre la parella, el gènere, el sexe i la maternitat.

De la mateixa manera que els argonautes de Jàson van anar apedaçant el vaixell durant el viatge, de manera que la nau que va tornar al port no era la mateixa que n’havia salpat, la parella protagonista navega entre canvis corporals constants: la Maggie passarà de mirar-se la maternitat amb distància a sotmetre’s a un procés d’inseminació i descriure tots els canvis que li provoca parir -per a ella l’embaràs, “el súmmum de la conformitat”, és en realitat una experiència inherentment queer -. I en paral·lel, el Harry -que no es defineix com a home ni com a dona, sinó com “una butch amb testosterona”- se sotmetrà a un tractament d’esteroides i a una mastectomia alliberadora.

Un amor trenat de teoria

Però si el tema d’ Els argonautes ja és poc comú, la forma encara és més insòlita: a mig camí entre les memòries i l’assaig acadèmic, i fent equilibris constants per trobar el punt just entre rigor i divulgació, o entre l’anècdota i la categoria. Alguns crítics n’han dit autoteoria, d’això que fa Nelson: sigui com sigui, aquesta barreja de vivències autobiogràfiques i reflexions teòriques és una de les troballes formals més estimulants dels darrers temps. Així, la crònica de l’enamorament i la recerca d’un pis en comú es trena constantment amb citacions de Freud, Lacan o Deleuze, de feministes clàssiques -Susan Sontag, Luce Irigaray- i teòriques del gènere de darrera fornada, com Judith Butler o Paul B. Preciado. Però no són cites pedants despenjades, ni notes a peu de pàgina, sinó frases en cursiva enmig del monòleg de l’autora, com aquelles màximes que ens fem nostres i que enriqueixen el nostre pensament. Per a Nelson i Dodge la cultura és dialèctica, i l’amor una conversa infinita.

També s’ha de dir d’entrada: Els argonautes no és un llibre fàcil, i a estones no saps si estàs llegint una autobiografia o prenent apunts enmig d’una conferència al CCCB. En obrir-lo a l’atzar pots topar amb frases tipus “Com podem fer espai per al món no-fàl·lic si el món fàl·lic sempre està provant de tornar a entrar en escena?” Però malgrat ser costerut i exigent, aquestes memòries intel·lectosexuals deixen una renglera d’idees brillants: els problemes dels pronoms personals per identificar els trans o la necessitat que les paraules noves (boi, cisgènere, andromarica ) s’aterrin convenientment. Els dilemes d’escriure sobre la parella -fins on arribar-, la misteriosa eròtica de la lactància o l’anomalia que la majoria de bestsellers sobre la criança els hagin escrit homes.

Els argonautes és també un compendi accelerat per descobrir al món LGBTQ+ tant el seu mainstream -cada cop més assimilat pel neoliberalisme- com les seves subcultures salvatges, amb aparicions del fisting i el BDSM, el porno artístic i les performances radicals. En definitiva, Els argonautes és un llibre inacabable, amb mil i un fils per estirar, que s’interroga amb valentia sobre els paràmetres que definiran l’amor al segle XXI. Que no us espanti l’aparent complexitat formal i temàtica, que el de Maggie Nelson és un relat únic, emocionant i entranyable, com sempre han estat les grans històries d’amor.