Els enganys dels llocs comuns
BarcelonaCada dia em fastiguegen més els tòpics i convencions que infesten les ficcions de tota mena, siguin escrites o audiovisuals: aquell cotxe que en un moment de nervis no arrenca (però que arrencarà a l’últim segon); aquella conversa entre dos que ja està acabada, però que en el moment que un se’n va i agafa el mànec de la porta, revifa: l’altre el crida pel nom i llavors li diu alguna cosa transcendental; els embarassos, el primer senyal dels quals és massa sovint un vòmit, mentre que en la vida real els vòmits tenen una prevalença de només el 50% o 60%, però, esclar, fer que una dona vomiti és visualment més interessant que un diàleg; de la mateixa manera els parts de ficció són la gran enganyifa: trencar aigües és cinematogràficament més suggeridor, encara que a la vida real només una de cada deu dones trenqui aigües en el moment de començar el part; per no parlar del que ve després: aquests parts exprés que ben poques parteres han conegut. També els personatges són tòpics, és a dir, estereotipats: l’altre dia vaig veure Goodbye June, per a gran decepció meva, i els papers de les tres filles eren repeticions, refregits: la filla al·lucinada amb la meditació i els rotllos herbacioespirituals, la filla capitalista i pija que no para de treballar, la mare de família entregada i una mica desastre. Entenc, esclar, que de vegades, per qüestions d’economia narrativa, convé certa simplificació a l’hora d’explicar una història, i els tòpics, convencions i estereotips són això: simplificacions que ens ho faciliten i escurcen el procés, però em fa l’efecte que ens estem passant de la ratlla. Aquest excés de simplificació comporta un salt important: les ficcions deixen de representar la realitat i ja només es representen a si mateixes. Amb l’adveniment de la IA, tot això només empitjora.
M’adono que això passa també amb l’ofici d’escriptor, que massa sovint és retratat d’una manera esbiaixada, de la mateixa manera que ho deuen ser els altres oficis –dentistes, professors, camioners– però jo no me n’adono (tant) perquè no ho soc. Per sort ja no fem servir màquines d’escriure; almenys així ens hem tret de sobre aquella imatge de l’escriptor arrencant un full a mig escriure, fent-ne una bola i llançant-la a la paperera, sovint a gran distància, fent una cistella de tres punts.
El tòpic de la pàgina en blanc
Ens hem desempallegat de les màquines d’escriure, però els tòpics continuen distorsionant-nos. Per exemple, jo crec que a un escriptor la pàgina en blanc li fa més aviat poca por: abans d’escriure tot sona meravellós dins el cap; el que fa por de veritat és, en canvi, l’execució, és a dir, la pàgina ja escrita i sempre imperfecta, la pàgina que desperta el dubte. Per exemple, la inspiració; aquesta paraula surt SEMPRE a les preguntes quan faig una xerrada a instituts: ¿d’on treus la inspiració?, etc. A mi que algú m’expliqui què cony és la inspiració: els escriptors treballen, no s’inspiren, tot i que sí, esclar, hi ha dies que les coses flueixen millor igual que deu haver-hi dies que ets millor professor, dentista o camioner que d’altres. Per exemple, que escriure és l’activitat principal de l’ofici d’escriptor, quan la realitat és que el moment creatiu d’escriure és una part ínfima: la major part és –abans de posar-s’hi– pensar, observar, escoltar, llegir i –després– reescriure, revisar, promocionar. No, els textos no surten bons a la primera i cal molta feina després, una feina molt menys grata que deixar-se anar escrivint. Per exemple, que les crítiques negatives venen sempre de periodistes ressentits i frustrats que no saben distingir el veritable geni, cosa que tampoc saben fer els editors mediocres i frustrats que rebutgen manuscrits brillants per pura pusil·lanimitat; hi ha també l’altre extrem (sempre només els extrems, els clixés són més comprensibles): els editors absolutament entusiastes i enlluernats pel talent de l’escriptor. Per exemple, que publicar és sinònim de tenir èxit; la immensa majoria dels qui publiquen reben una indiferència absoluta. Per exemple, que els escriptors es passen el dia treballant d’escriptors, quan en realitat la majoria tenen altres feines: són, en efecte, dentistes, professors, camioners, i és això el que els paga el súper i el lloguer.
El problema és que continuem interpretant les ficcions com miniatures de la realitat i, per tant, com a narracions que modelen les nostres expectatives, però com que les ficcions ja no tenen la realitat com a referent, com que se n’han emancipat i cada vegada s’ancoren més en un món autoreferencial (AKA refregit), el que acaba passant és que l’espectador i el lector acaben acceptant els llocs comuns com a veritats, com a reflexos fidels de la realitat. És a dir, les ficcions ens estan tornant mig idiotes i menys capaços d’entendre el món. Lloc comú és un sinònim de "tòpic" però també significa "vàter, comuna". Els diccionaris potser sí que contenen algunes grans veritats.
