Gabriel Janer Manila: "Tenia policies dins l'aula que prenien nota de tot"

BarcelonaGabriel Janer Manila ha arribat als 85 anys amb un nou llibre acabat de sortir del forn, Galeria de solituds (Nova Editorial Moll, 2025), i diversos projectes al cap. La trajectòria de l'escriptor mallorquí, nascut a Algaida l'1 de novembre del 1940, ha estat una de les més prolífiques i reconegudes de la seva generació, i ha rebut premis com el Josep Pla (el 1971 amb Els alicorns), el Sant Joan (Els rius de Babilònia, 1984), el Carlemany (Els jardins incendiats, 1997) i el Ramon Llull (Tigres, 2007).

El primer llibre seu que vaig llegir es deia Viatge a l'interior del fred (Cruïlla, 1995) i explicava el viatge d'un grup de formigues a dins d'una nevera per trobar-hi quatre grans de magrana. Feia anys que escrivia literatura infantil i juvenil. Quin va ser l'estímul inicial per posar-s'hi?

— Les millors coses de la vida solen passar per atzar. Vaig començar a escriure perquè un amic que editava un almanac em va demanar un conte. L'única exigència era que havia de ser de temàtica nadalenca. Al principi no sabia què fer, perquè tenia la impressió que sobre el Nadal ja estava tot escrit... però llavors em vaig inventar el personatge del rei Gaspar.

El seu Gaspar és un immigrant disfressat de rei en una botiga de joguines durant les vacances de Nadal. Es dedica a recordar el seu passat humil: "El món és dels que tenen diners, pensava ell –hi llegim–. Ell sabia que el món mai no seria seu i s'hauria conformat amb una casa amb les finestres amples".

— Com que el relat va agradar molt a qui el va llegir, vaig aprofundir en la història del personatge i vaig dedicar-hi una novel·la sencera, El rei Gaspar, que vaig presentar al premi Folch i Torres i va guanyar. Va ser fantàstic.

Fins llavors s'havia dedicat a la novel·la per a adults amb títols com L'abisme (Moll, 1969), Els alicorns (Destino, 1972) i L'agonia dels salzes (Destino, 1973).

— Com que El rei Gaspar va anar molt bé, vaig acabar escrivint un grapat de novel·les més per a lectors joves.

El rei Gaspar és considerada la novel·la que va iniciar la literatura infantil i juvenil a les Illes Balears. Va aparèixer a l'editorial La Galera, la mateixa que havia publicat La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó; Rovelló, de Josep Vallverdú, i El zoo d'en Pitus, de Sebastià Sorribes.

— Va ser el moment que la literatura catalana per a nens i nenes va fer un salt, i en bona part va ser propiciat per La Galera. Si no hagués pensat en l'editorial del senyor Dòria [Andreu Dòria i Dexeus] i en un premi com el Folch i Torres, potser mai no hauria escrit El rei Gaspar. La Galera no era un bolet acabat de sorgir, sinó un projecte en el qual s'anava apuntant gent. I va tenir molt de mèrit, perquè es va aconseguir fer molts lectors en català, infants, però també professors: en aquells moments l'escola catalana vibrava i hi havia moltes ganes de fer feina.

Vostè va conèixer aquest procés de primera mà: havia estudiat magisteri a l'Escola Normal de Palma i va fer de mestre durant anys en escoles rurals i en un barri perifèric de Palma.

— Es va fer un gran esforç col·lectiu entre escriptors, professorat, editorials, bibliotecaris i animadors de lectura per posar la nostra literatura a l'altura de la que es feia en altres països. Tothom tenia clar que un lector no neix, sinó que es construeix. La intervenció educativa és fonamental.

La seva generació parlava en català a casa, però a l'escola tot era en castellà.

— Quan vaig escriure L'abisme era un inexpert total, un aprenent... Tota la vida s'és un aprenent, però llavors no sabia res, només un poc d'ortografia. Durant els anys que vaig fer de mestre, molts al·lots que tenia a classe no sabien que la llengua que parlaven es podia escriure.

S'hi va començar a dedicar a principis dels 60, quan la repressió franquista encara era molt forta.

— Hi havia molta por. Els mestres represaliats que havien deixat reincorporar donaven classe atemorits. Els costava molt utilitzar el català. Als mestres franquistes, que també n'hi havia molts, els passava el mateix. El 1963 vaig començar a fer classes de català fora de l'horari. Hi venien només alumnes voluntaris, però van acabar sent molts, perquè procurava que els que venien diguessin als altres que s'ho passaven bé. Sempre acabava les classes llegint-los un poema que els fes alçar el cap. No el comentàvem fins al cap d'uns dies... Volia que els alumnes s'emportessin un impacte.

I se'n sortia?

— Sí. A finals del 1973, amb els alumnes de l'escola que llavors dirigia, vam preparar un espectacle teatral ple de poemes catalans. Ho teníem tot molt ben assajat i cuidat, i el mateix dia que l'estrenàvem vam saber que havien matat Carrero Blanco.

El van poder representar?

— Al final, sí. Va venir molta gent, i al final la gent aplaudia amb entusiasme, no sé si pel nostre espectacle o per la mort de Carrero Blanco.

Va acabar canviant les aules de l'escola per les universitàries, oi?

— Vaig començar a donar classes a la universitat el mateix any que va morir Franco. Tenia policies a dins de l'aula que prenien nota de tot. Jo sabia qui eren, però els alumnes no. Havia d'anar amb molt de compte de no provocar-los, perquè els hauria causat problemes. Així i tot, ho recordo com un moment molt maco... El meu camp d'investigació era l'antropologia de l'educació. Em va interessar molt la problemàtica dels infants selvàtics, i vaig dedicar la tesi a un d'ells, en Marcos, que va viure als boscos de Sierra Morena durant dotze anys.

Va continuar donant classes a la universitat fins al 2015, quan el van jubilar.

— Encara ara aniria a fer classe, si em deixessin. A vegades em passa que estic llegint un llibre i així, instintivament, em dic: "Això ho he d'explicar als alumnes". Però ja no en tinc, d'alumnes...

El 2016 va publicar el primer volum de les seves memòries, Ha nevat sobre Yesterday (Proa). Els seus pares hi tenien un gran protagonisme.

— Van ser anys terribles. Els meus pares eren molt joves i pobres quan es van casar. Vaig néixer que la mare tenia 20 anys i el pare 24. Tots dos van treballar molt, i vaig ser l'únic fill que van tenir. No em va faltar mai de res i fins i tot es podria dir que era una mica consentit, perquè era l'únic net de les dues bandes... De petit, si em donaven una pesseta ja era feliç.

Com descriuria el context en què va créixer?

— Vaig néixer a finals del 1940, el primer any de postguerra. La repressió era terrible. S'havia acabat la guerra però encara mataven gent. Hi havia moltes venjances personals... A la meva família hi va haver uns quants assassinats. Això no s'oblida mai. Quan era petit, al meu voltant tothom plorava, i això em va marcar. Alliberar-me d'aquell sentiment de vençut em va costar molt. Crec que vaig començar a escriure perquè volia contar el meu temps i el gran dolor de les coses que passaven.

Quan va començar a publicar, l'home que li censurava els textos era del seu poble.

— A l'hora de censurar L'abisme, la meva primera novel·la, tenia referents molt més directes sobre mi que un censor normal. Va ser pitjor quan, al cap de cinc o sis novel·les, el Tribunal d'Ordre Públic em va processar per L'agonia dels salzes, que havia publicat Destino el 1973. Vaig haver de pagar una fiança de 30.000 pessetes que no tenia, i havia d'anar a signar cada setmana al jutjat de Palma per mantenir la llibertat provisional i no haver d'entrar a la presó de Carabanchel...

Com es va resoldre?

— Vaig tenir el suport de molts escriptors, entre els quals hi havia en Miquel Àngel Riera, en Josep Maria Llompart i la Maria Aurèlia Capmany. Va ser ella qui va parlar amb en Josep Melià, que era secretari del ministre d'Habitatge de Franco, i el va convèncer que aquest procés contra mi era una barbaritat. El ministre va acabar enviant una carta al fiscal d'ordre públic per aturar-ho.

Per què l'havien processat?

— Deien que al llibre havia insultat els caídos. No ho hauria fet mai, perquè havien mort fent la guerra, amb una immensa pietat i valor. Sí que criticava l'ús que el règim feia dels caídos. El règim va convertir la meva crítica en un insult. Encara es fa ara, això d'utilitzar mentides com a veritats.

Com ho van viure, a casa?

— Vam passar molts nervis. Teníem quatre fills petits, però no teníem ni un duro. Amb els meus pares no en vam parlar. La mare, després de llegir una novel·la meva anterior, m'havia dit: "Només pensava on m'hauria d'amagar". El règim et feia sentir molta por, i a ella la va marcar molt.

Quan va morir Franco, la seva literatura va entrar en una etapa més tranquil·la?

— Van ser les nostres vides, que van canviar. Si el primer trimestre tenia policies a dins de l'aula, després de les vacances de Nadal ja no hi van tornar.

A les dècades dels 80 i dels 90 va publicar molts llibres. Al segon volum de memòries, Amor, no estàs fatigat (Proa, 2019), parla de la importància de tres autors: Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà i Josep Maria Llompart.

— En Llompart em tenia com un germà petit, i la seva dona, l'Encarnació, com un fill seu. Durant més de dues dècades vam passar la nit de Cap d'Any junts. També la del 72, l'última que va viure. La meva dona li va fer un sopar especial perquè moltes coses no les podia menjar. Aquella nit va estar bé i fins i tot va voler llegir uns poemes, però va morir a finals de gener.

És veritat que en una d'aquestes vetllades de Cap d'Any en Josep Maria Llompart i vostè van invocar Llorenç Villalonga?

— Aquelles nits duraven moltes hores i hi podia passar de tot. Hi podia haver ball, discussions, debat, cançons, recitals de poemes... Començaven a les nou del vespre i acaben a les sis del matí. La Maria Aurèlia [Capmany] ens feia un pronòstic del futur. Tenia molta mala llet i molta sàtira. Era divertidíssima. La nit de Cap d'Any del 1980, quan feia gairebé un any que Villalonga havia mort, en Llompart va proposar que féssim una sessió d'espiritisme. Vam treure una taula rodona petita i ens hi vam posar. Vam invocar l'esperit de Llorenç Villalonga... i de cop va aparèixer.

Què va passar?

— En Llompart li va preguntar si era al cel. I Villalonga va respondre que no.

Una resposta que hauria estat típica d'ell.

— D'ell, o dels seus personatges. Villalonga va ser un autor molt més llegit que Llompart, però no sé si se'l recorda amb justesa. Va tenir moltes cares. Personalment, penso que a partir de Bearn [1964] baixa de nivell i fa literatura per riure's del món. Tenia aquest punt de satirista que a vegades es troba a faltar en altres autors. I el calculava molt bé, perquè en el fons era un provocador. Intentava provocar amb les coses que podien emprenyar els progressistes. Defensava la monarquia, l'exèrcit... i mentre ho feia pensaves que no s'ho creia ni de broma.

El 2025 es va commemorar el centenari de Josep Maria Llompart. Segur que ha estat un any en què l'ha tingut molt present.

— Sí. Ara t'explicaré una anècdota de la temporada que la seva dona feia oposicions a Madrid i ell venia a dinar a casa cada dia, entre una feina i l'altra: al matí treballava a obres públiques, i a la tarda a l'editorial Moll. Un dia li vaig dir que al Teatre Balear estrenaven un espectacle de la Sara Montiel i que el podríem anar a veure. Ell em va respondre: "Que t'agradi la Montiel és propi de soldats, però per què no podem ser soldats durant unes hores?"

Hi van anar?

— Ens hi vam emportar la meva sogra, que no sortia mai. Vam comprar entrades per a les primeres files, perquè havíem sentit que la Montiel baixava de l'escenari durant de l'espectacle i s'asseia a la falda d'algun espectador afortunat. Quan va ser el moment, ella va baixar de l'escenari, es va passejar pel passadís amb el micro agafat en una mà i arrossegant el cable elèctric... Van faltar dos pams perquè Sara Montiel se'ns assegués a la falda. Va ser un moment d'una frustració increïble!

Lungomare (Proa, 2021), tercer i últim volum de les memòries que arribava fins als 75 anys, estava impregnat d'un cert desencís. Per què?

— Hi constato que tot allò que havíem imaginat que podia ser ha acabat sent impossible. Potser haurem fet feliços alguns que ens hauran llegit, però el món segueix una altra ruta. El final de Lungomare és la cosa que més m'ha costat escriure en tota la meva vida: és un monòleg que tinc davant una estàtua que representa la victòria decapitada per dir que, d'alguna manera, a les meves victòries també els han tallat el cap.

Digui-me'n una.

— L'estat del català. Durant el franquisme, a l'escola s'ensenyava en castellà i a les institucions, la llengua única era el castellà, però al carrer tothom parlava català. Ara les institucions fan els papers en català, a l'escola s'ensenya en català i al carrer es parla més en castellà. Ho veig quan poso IB3, on els periodistes parlen un català noble, ric i ben estudiat, però quan surten a entrevistar gent del carrer, aquesta gent només xerra castellà. És horrorós.

Ha celebrat els 85 anys amb un nou llibre, Galeria de solituds. Quin és el proper projecte?

— Sembla mentida que hagi arribat fins aquí. Un amic meu metge sempre em deia: "Que Déu ens conservi el cap clar". Diria que encara és així. Vaig escrivint, poc, però sí, escric. I tinc idees per a noves novel·les, però a vegades penso que és hora de deixar-ho estar. "Ja està –em dic–. Si t'hi poses, potser et quedes a mitges".