Literatura
Llegim  /  Entrevistes 03/06/2022

Joaquim Carbó: "A vegades m'adormo llegint una novel·la i somio com continua"

Escriptor. Publica 'Sense futur'

5 min
Joaquim Carbó, a la llibreria Ona, aquesta setmana

BarcelonaJoaquim Carbó farà 90 anys aquest estiu en plena activitat creativa. A més de dues novel·les breus inspirades per Manuel de Pedrolo que publicarà Comanegra, un recull de contes –Un altre tròpic– que sortirà a Pagès Editors i una nova aventura protagonitzada per l'entranyable detectiu Felip Marlot que posarà en circulació Ànimallibres (Felip Marlot i els drons), acaba de començar una nova novel·la juvenil. "És una història sobre un grup de nens soldat que escapen de l'exèrcit i viuen una aventura pel seu compte –avança–. Fa temps que em documento. Vaig arrencar fa uns dies i ja porto 80 planes". L'últim llibre que acaba d'afegir a la seva prolífica bibliografia és Sense futur (Destino, 2022), un volum de records inspirat per l'aturada del "carronyavirus" que va ser finalista de l'últim premi Josep Pla.

Al principi de Sense futur explica les nombroses activitats culturals que feia amb la seva dona abans de l'inici del confinament. Devia ser un xoc, amb aquesta agenda tan intensa que tenien.

— El virus ens ha robat dos anys de vida. Quan va començar aquesta sotragada tan forta, la Rosa i jo, que som molt obedients, ens vam tancar a casa. Al principi vaig dedicar-me a repassar una carpeta on hi tinc tot de temes per escriure contes o novel·les, però en aquell context em van semblar intranscendents. Llavors em vaig dedicar a fer una repassada a les sortides que havíem fet els últims tres mesos...

És impressionant tot el que arribaven a fer.

— Hi ha gent que és ensopida i prefereix quedar-se a casa. Nosaltres, a més de seguir els diaris, ens agrada anar al cinema, al teatre i a concerts. Llegim tants llibres com podem.

La seva dona li va recomanar Hamnet , de Maggie O'Farrell .

— I una altra autora anglesa, Ali Smith! La Rosa no para.

Sense futur sembla una represa del llibre de memòries d'infantesa Pantalons curts (Ara Llibres, 2013).

— Allà només hi repassava els primers anys. Vaig néixer el 1932. La guerra la vaig passar als afores de Caldes de Malavella, a casa dels avis materns. Recordo que jugava tot el dia amb els amics. En aquells moments no m'adonava que eren temps tan complicats.

El 1948 va fer les oposicions per entrar a l'antiga Caixa de Pensions. Per què?

— Havia estudiat peritatge mercantil i em vaig presentar a les proves per instigació familiar. Les vam aprovar 70 i, si no ho recordo malament, vaig quedar en la dinovena posició. Una cosa que em va donar punts més endavant va ser que havia après taquigrafia. Encara ara hi penso, en tots aquells símbols. Podria escriure aquesta conversa mentre anem parlant.

Al llibre explica que alguns dels seus companys d'oficina havien lluitat a la guerra civil.

— Les ferides encara estaven molt obertes. El 1950 els que tenien menys de 40 anys havien anat al front. Alguns ho havien passat malament. N'hi havia un que li faltava un ull, l'havien malferit els republicans, però en comptes de rematar-lo el van agafar i se'l van emportar a un hospital militar, on es va acabar recuperant. S'havia allistat com a voluntari al bàndol franquista. Recordo que era molt bona persona. A vegades em deia: "Carbó, el respecto encara que sigui catalanista".

Va publicar la seva primera novel·la, La sortida i l'entrada, el 1962. El llibre en català estava a punt d'eclosionar.

— Fins llavors hi havia la biblioteca Raixa, l'editorial Dalmau, la Selecta, Aymà i Santiago Albertí. Quan jo vaig començar ja hi havia uns quants autors que publicaven en català: en Josep Vallverdú , en Joaquim Casas, en Noel Clarasó...

Vallverdú havia començat en castellà.

— Perquè tenia vocació d'escriptor i necessitava publicar. Jo no n'he tingut mai, m'hi vaig posar per tapar forats, pensant que un cop la cosa engegués ja no caldria que fes res més.

I què va passar?

— Que no he parat. Després de 60 anys i 150 llibres, he de reconèixer que soc escriptor.

Quan va començar, escriure en català no era gaire bon negoci.

— Qui es volgués professionalitzar com a escriptor ho tenia molt difícil. Llavors, però també ara. El present també és fotut. Els tiratges dels llibres són molt curts, per això s'edita tant. Al cap d'uns mesos de publicar una novetat ja no la trobes enlloc. Els llibres es venen poc i desapareixen. Però en vénen d'altres, aquesta és la bona notícia.

Sense futur és un homenatge a molts companys de viatge que ja no hi són: Manuel de Pedrolo, Picanyol, Joan Triadú, Josep Maria Benet i Jornet... I també a alguns supervivents, com l'Albert Jané .

— Va tenir un tropell a les cames fa un temps i ara viu en una residència de Santa Coloma. Ens telefonem sovint. No ens podem comunicar per correu electrònic perquè no en té! A la residència, l'Albert no para d'escriure: escriu llibres molt personals que reparteix entre amics. L'Albert va publicar fa uns anys una de les novel·les més impressionants dels últims anys, Calidoscopi informal [Ela Geminada, 2018]. Que jo sàpiga, no se n'ha publicat cap crítica. I és un llibre que mereix tots els honors.

Recorda també la mort d'Estanislau Torres , autor de La derrota. Se'n va parlar molt poc: fins i tot la Generalitat es va oblidar de l'esquela que publica "quan mor algú a qui li ha atorgat la Creu de Sant Jordi".

— Hi ha autors que hem treballat molt però no ens coneix ningú. Un dia va venir a casa un independentista abrandat i va assenyalar un llibre molt gruixut que tenia damunt la taula. "Què és això?", em va preguntar. Li vaig respondre que era el meu epistolari amb en Jordi Arbonès, escriptor i traductor que va fer una feinada per la cultura catalana. No en sabia res.

I s'hi va interessar?

— No gens.

Titula el llibre Sense futur però continua al peu del canó.

— Procuro escriure cada dia. Al matí. A la tarda. O matí i tarda, si puc.

Una de les lectures que fa és el segon llibre de memòries del poeta Antonio Gamoneda, La pobreza.

— Aquest llibre de memòries em va impressionar. Explica tota la medicació que pren, i també que a vegades no pot evitar adormir-se, fins i tot quan llegeix. Em passa el mateix. A vegades m'adormo llegint una novel·la i somio com continua. La pega és que, quan em llevo, no em recordo de res.

Sense futur aborda també l'eutanàsia.

— Hauria de poder-se fer a petició de l'interessat. A la curta o a la llarga, l'eutanàsia s'acabarà acceptant. Som molts milions, en aquest planeta, i hi ha un moment que és millor anar passant...

Va presentar el llibre a l'últim premi Josep Pla, però no va guanyar.

— Vaig quedar segon de tots els llibres presentats. Em sembla que no està gens malament! Va guanyar en Toni Cruanyes . Hi ha molta competència de gent jove, ara.

Però vostè s'hi porta molt bé, amb els joves. I a vegades li escriuen correus sorprenents, com va fer Edgar Cantero, que s'havia presentat als Jocs Florals de l'escola on vostè feia de jurat –tampoc va guanyar– i ara és un novel·lista d'èxit als Estats Units.

— Mai he menyspreat els joves. He procurat treballar per engrescar l'ambient, per aconseguir que més gent escrigués en català. Que ara hi hagi ambient –tantes editorials, llibreries i autors– és fantàstic.

stats