BarcelonaTot i que als llibres fa viatjar els personatges per llocs insospitats i èpoques remotes, Josep Vallverdú (Lleida, 1923) no és gaire partidari de sortir de casa. Aquest dimecres ha trencat la rutina diària d'escriure –"Procuro no fallar mai", afirma– i ha passat el dia a Barcelona per presentar el seu nou llibre, El vuitè nan. Es tracta d'un doble retorn: primer, a la novel·la juvenil –feia anys que no en treia cap–; en segon lloc, a La Galera, on ha publicat una cinquantena de títols des de Rovelló (1969) i on no apareixia cap llibre seu des de Blai Joncar, el 2009. La creativitat de Vallverdú, que aquest juliol farà 99 anys, no s'atura. Té un nou llibre de poemes acabat, està enllestint un volum de memòries i continua escrivint articles periòdicament. L'edat l'obliga a caminar ajudat per un bastó, però l'escriptor lleidatà continua sent el mateix conversador àgil i directe de sempre.

Va inaugurar la represa de la literatura juvenil en català el 1960, amb El venedor de peixos.

— Fins poc abans estava prohibida pel règim franquista. Quan la censura va obrir una mica la mà, vaig portar el llibre, que ja tenia escrit, a Miquel Arimany. De seguida van publicar també en Joaquim Carbó, en Sebastià Sorribas i l'Emili Teixidor. Al cap d'uns anys ens van arribar a conèixer com els quatre asos.

Havia començat a escriure en castellà als anys 50.

— Vaig presentar una novel·la d'aventures, Las cinco vidas del "Nereo", a un premi d'Alcoi i vaig guanyar. Era l'any 1954. De seguida que vaig poder vaig començar a publicar en català. Tinc un llibre que ha de sortir a València aviat que es diu A bord del català on explico la meva relació amb la cultura i la llengua. Tinc consciència d'haver format part d'una continuïtat. No sé si això s'ha conservat en les generacions posteriors. Em temo que no.

Va néixer el 1923. Els seus primers records són d'abans de la Segona República.

— Encara tinc presents les fotos del rei Alfons XIII marxant del país i la proclamació de la Segona República. Recordo la mort del president Macià. Recordo la veu del president Companys proclamant l'Estat Català dins la República Federal Espanyola el 6 d'octubre del 1934. També recordo com ens va aixafar la guerra.

Vostè vivia a Lleida, llavors.

— Lleida va ser la primera ciutat que va caure en mans de Franco, gairebé un any abans que Barcelona. El pare era gerent d'una gran botiga de teixits. Li van dir: "Vostè és un roig. No el volem denunciar, però l'hem de fer fora". I es va quedar sense feina. Va ser llavors que va anar a Barcelona. El 1940, quan ja havia aconseguit obrir la seva pròpia botiga al carrer València amb Bailén, ens va cridar a la mare i a mi. Quan va acabar la guerra, tothom volia ser feixista. Recordo anuncis a la premsa: "Sepu saluda las tropas victoriosas". Un dia que vaig arribar a la botiga tornant de classe el pare em va dir que havien afusellat el president Companys. Tenia, al costat, una ampolla de conyac. Estava molt afectat.

Va estudiar filologia clàssica a la Universitat de Barcelona.

— Allà vaig conèixer la Isabel Arqué, amb qui m'acabaria casant, i també molt bons elements, com l'Antoni Badia Margarit, en Jordi Carbonell, en Víctor Seix, en Jordi Bonet, en Pere de Palol i en Frederic Roda. Tots ells van ser oxigen en uns anys molt foscos.

Ha escrit més de 200 llibres i n'ha traduït una cinquantena. Es va dedicar a la docència durant anys, fins que es va jubilar el 1988. La seva mare havia estudiat per ser mestra. Va seguir el seu camí?

— No. La mare no va arribar a exercir mai de mestra. Les privacions de la guerra i de la postguerra li van consumir la salut. Va morir amb 44 anys. Quan va morir la mare, em vaig tancar a l'habitació on era i la vaig dibuixar. És bastant fort.

Suposo que conserva el dibuix.

— Sí, esclar. Hi ha dues veus que recordo sempre: la de la mare i la del president Companys.

Va viure a Sant Feliu de Guíxols als anys 50, abans que el turisme de masses arribés a la Costa Brava.

— Hi vam passar set anys. Va ser allà que vaig conèixer Gaziel, que vaig participar en la revista Àncora, en el grup de teatre... Eren els anys que el país començava a despertar-se de la letargia imposada.

Va ser a Sant Feliu on va començar a escriure i on va néixer el seu fill.

— Al nostre fill Eloi li van diagnosticar oligofrènia des de molt petit. Ara és un senyor jubilat de 69 anys. Viu en una residència a Lleida perquè ha d'estar sempre acompanyat.

L'ha pogut llegir mai, l'Eloi?

— Ell llegeix però s'oblida automàticament del que ha llegit. Li vaig escriure contes i li feia molts dibuixos, també. Una vegada, quan tenia cinc anys, vaig començar a fer taques amb un pinzell. L'Eloi va posar el nas damunt la taula i em va preguntar què pintava. Li vaig dir: "Faig un abstracte". I ell em va mirar i va dir: "Oi que després em faràs un tren?" Ell volia una cosa concreta! És un gran individu, l'Eloi.

¿Fa gaire temps que tenia escrit El vuitè nan?

— Vaig acabar la novel·la el 2018. Havia passat molt de temps escrivint dietaris, llibres de memòries i poemaris i vaig tenir la idea d'imaginar què hauria passat si en comptes de set nans haguessin estat vuit, els del conte de Blancaneu.

És el seu retorn a la novel·la d'aventures. No en publicava cap des de Balau, l'heroi del riu (Pagès, 2015).

— Escriure literatura juvenil et rejoveneix. Hi ha una bonhomia que comparteixes amb el text i acaba jugant a favor teu. No sé si en faré cap més, de llibre juvenil! Potser aquest sigui l'últim.

Quan va fer 90 anys li vaig preguntar si escrivia cada dia i em va dir que sí, sempre. Encara ara?

— Sí. Una estona al matí o a la tarda. Mai no he escrit hores i hores. Treballo de pressa. I, des de fa anys, en ordinador. Trobo a faltar el soroll de la màquina d'escriure. Estic acabant un llibre de memòries que arrenca als anys 70 i arriba fins al present. El 2003, quan La Galera va publicar la meva obra juvenil completa, no s'esperaven que faria res més i he publicat 25 llibres més. El 2012 va morir la meva dona, la Isabel... i em vaig tornar a casar, amb l'Antonieta. Vam deixar l'Espluga de Francolí el 2014 i me'n vaig anar al seu pis de Balaguer. Portem deu anys junts.

Els últims anys han estat convulsos, socialment: el Procés, la pandèmia...

— No l'hauríem d'haver fet mai, aquell referèndum. Mentre hi hagi una concepció unitària d'Espanya per part dels governs de Madrid, mai no s'autoritzarà un referèndum. Fer-lo implicava estavellar-se. Catalunya està lligada, no pot moure's. Som un poble amb un esperit treballador. Contra una mentalitat d'hidalgos i funcionaris no tenim res a fer.