La increïble família d’Arundhati Roy

BarcelonaQuan tenia 36 anys va irrompre en l’escena mundial amb la preciosa novel·la El déu de les coses petites, que va obtenir el Booker Prize. Això passava el 1997. Com va arribar als cims literaris aquella filla d’una mestra excèntrica sense marit i membre d’una minoria cristiana en una petita ciutat de províncies, Kottayam, a l’estat de Kerala? Què li ha passat des d’aleshores, què ha fet amb la seva vida, què ha fet amb els cabassos de diners que mai s’hauria imaginat guanyar i que tant la incomoden? Això és el que ens conta al llibre memorialístic El meu refugi i la meva tempesta (Ara Llibres, en traducció d’Imma Falcó). Un text hipnòtic, demolidor, sobre una dona forta a cavall de somnis i malsons, en lluita constant contra els seus fantasmes familiars, que s’ha construït escrivint –ficció i assaig– i s’ha convertit en flagell de l’ultranacionalisme hindú –al capdamunt del qual situa el president Modi– i en activista ecologista i pacifista. Ha hagut de passar per la presó (un únic i simbòlic dia) i rep sovint amenaces de mort. I, tanmateix, en el seu garbuix errant, ha trobat la pau interior.

Quan tenia 3 anys, en plena guerra entre l’Índia i la Xina, la seva mare es va separar del marit, un alcohòlic sense remei, un borratxo alegre, en Micky Roy. Una dona sola era un fet excepcional a l’Índia del 1962. Lluny de dedicar-se a la petita Arundhati i al seu germà Lalith Kumar Christopher (LKC), un any i mig més gran, la "senyora Roy" –així l’esmenta sempre al llibre– va tractar-los com una refotuda nosa: gastava amb ells "una agressivitat de gàngster", una actitud insultant, irascible, sense pietat, cruel. Imprevisible i feréstega, també podia ser generosa i amable, però sempre amb patacada final. El títol del llibre respon a això: "Va ser el meu refugi i la meva tempesta". El pare havia desaparegut, era "l’Home del No Res", tal com s’hi referia la senyora Roy, que sens dubte tenia fòbia a qualsevol mena d’amor. No necessitava guanyar-se la simpatia de ningú. Ella sola es bastava.

Donar ales a les nenes perquè fossin lliures

Amb una sabata i una espardenya, i amb una determinació increïble, aquella mala mare genial, aquella dona empoderada i indomable, va fundar una escola mixta (cosa excepcional) dins la petita comunitat cristiana siríaca, que va passar de repudiar-la a admirar-la. Es va convertir en un puntal d’aquell microcosmos social. Va donar ales a les nenes perquè fossin lliures i va formar nens respectuosos amb l’altre sexe en un país on persisteix un tradicional masclisme. Tot l’amor i la passió que va dedicar als seus alumnes, els va escatimar als fills. Amb ells era més severa que amb ningú. L’Arundathi i l’LKC la veien més com a temible directora "de la secta" que com a mare. Els tres vivien a l’escola mateixa.

"La senyora Roy em va explicar moltes vegades que malament ho va passar quan va saber que estava esperant el seu segon fill. Jo". I quan va ser prou gran per entendre-ho, li va detallar "de quantes maneres diferents havia intentat induir-se un avortament. La menys horrible consistia a atipar-se de papaia verda". Ja fugida de casa –amb 16 va marxar a Delhi a estudiar arquitectura, amb un ganivet a la bossa per si de cas–, amb 21 anys va ser l'Arundathi qui va avortar sense dir-ho a ningú. Duia una vida bohèmia d’estudiant, anàrquica i malsana, sense un duro, fumant porros i fent amistat amb militants maoistes. Amb el temps, per atzar es va iniciar en el cinema com a guionista i actriu.

Amb el germà, la mare tampoc s’havia quedat curta. En plena adolescència, un dia li va deixar anar: "Ets lleig i estúpid. Jo, si fos tu, em suïcidaria". Increïblement, els dos fills se n’han sortit en la vida i han seguit estimant la seva verinosa mare (ell és empresari i té un BMW, toca solos i canta rock'n'roll). "Potser val més no entendre certes coses", escriu l’Arundathi per explicar aquest misteri de la seva condició familiar. Està clar que la ferotge capacitat d’anar sola a contracorrent l’ha heretat de la mare. "La senyora Roy em va ensenyar a pensar i després va desfermar la seva fúria contra les meves idees. Em va ensenyar a ser lliure i va desfermar la seva fúria contra la meva llibertat. Em va ensenyar a escriure i després va abominar de l’escriptora en què m’havia convertit".

En un país amb 22 llengües regionals i 200 dialectes, ella va créixer amb el malaiàlam, que parlen 36 milions de persones. L’hindi no l’ha acabat de dominar del tot. L’anglès és la seva llengua literària. L’home de la seva vida ha estat en Pradip, marit de la seva cap a l’Institut Nacional d’Urbanisme, on va aconseguir una feina temporal tot just graduada amb 21 anys. De bona família, havia estudiat a Oxford i es dedicava al cinema. Historiador i botànic (i saberut dels Beatles), ha acabat sent una eminència sobre arbres. Amb ell va fer la pel·lícula Annie, amb la qual va guanyar el premi nacional al millor guió.

Abans de Pradip s’havia enamorat d’un jove que semblava Jesucrist i d’un company de la facultat, en JC, amb qui va fingir un casament per poder viure junts sense problemes. En aquell temps, per acabar el projecte final de carrera, va tirar de speed. Miraculosament no va caure en l’addicció a les drogues o en la delinqüència, cosa que "hauria estat el més natural en una persona com jo".

Amb els anys, s’ha servit de la seva fama per comprometre’s i donar veu a les causes del Caixmir (únic estat indi de majoria musulmana, territori en disputa endèmica amb el Pakistan), als que volien aturar les macropreses de la vall de Narmanda, a la guerrilla amb tantes dones com homes dels naxalites comunistes en defensa de la selva de Dandakaranya (tot i no compartir els seus mètodes ni la seva ideologia, hi va conviure durant setmanes, "les més intenses i extraordinàries de la meva vida") o al moviment pacifista contra les proves nuclears del seu país. I va crear una fundació (que no duu el seu nom) per ajudar periodistes, advocats, mestres, artistes i activistes que s’atreveixen a anar contra corrent.

Ha anat rebent amenaces de periodistes famosos i d’anònims perillosos, ha hagut de fer front a querelles judicials, ha vist com empresonaven i mataven molts amics, i a poc a poc s’ha anat retrobant amb la seva estrafolària i barallada família: qui més qui menys, tots han acabat reivindicant haver inspirat algun dels personatges d’El déu de les coses petites. Ni prou cristiana, ni prou hindú, ni prou comunista, ni prou gandhiana, ni prou familiar, ni prou res, Arundhati Roy ha esdevingut una veu lliure i inclassificable que ara, en aquest llibre, ens obre una mica més les portes del seu univers personal i literari.