Un poeta molt valuós que no veureu ressenyat gairebé enlloc

Una obra lírica completa, molt valuosa, d’una veu important de la cultura d’expressió catalana dels últims cinquanta anys; un autor que havia publicat a Tres i Quatre i a Llibres del Mall, editorials de prestigi que han fet una obra ingent de difusió de la poesia... Gaspar Jaén Urban (Elx, 1952) ens presenta el seu corpus líric d’ençà del 1975. L’hauríem de veure arreu, als mitjans, ben entrevistat; els crítics literaris podrien aprofitar l’ocasió per revisar la seva obra i comentar-la profusament; les llibreries haurien de disputar-se’l per donar a conèixer aquest volum... ¿Passarà res de tot això? M’hi jugo una mà que no. Tant és, però: Guadalajara ens ha estimat!

I, tanmateix, no tot és tan fosc, ni tan magre: Pere Ballart, el millor teòric (i crític) de poesia del país, encapçala aquesta obra amb un text de seixanta pàgines que, només per no haver d’entrar en discussions bizantines, s’ha convingut a dir-ne pròleg, però que en realitat és molt més que això: es tracta d’un opuscle d’intenció minuciosa que ressegueix memorablement la poesia de l’autor elxà i n’avalua exhaustivament l’evolució. L’estudi ballartià és magnífic, i, entre moltes altres qüestions, destaca el pes de l’“alexandrí perfecte”, tan característic de l’autor, o l’ambivalència de romanticisme i classicisme en els seus versos: el personatge que construeix aquesta poesia beu de la font romàntica –la idea d’exili, aplicada a l’amor o al país natal, posem per cas, és ben romàntica–, però l’estil, la manera, resulten genuïnament clàssics –i, per acabar-ho d’adobar, un dels llibres centrals del volum, Pòntiques, del 2000, recupera la figura d’Ovidi, poeta també marcat per l’exili–. Ballart assenyala, encara, els dos grans assumptes de la poesia de Gaspar Jaén Urban: l’amor i la terra. Amb el benentès que els poemes que reflexionen sobre la terra (vegeu l’esplèndid Territoris, obra del 2003, que defensa nítidament el mapa lingüístic del nostre poble extens: “Mil anys que començà la veu del teu país”) ho fan, sempre, des de l’amor més insubornable.

L'elegia, central en l'obra de Jaén

Jo havia conegut massa fragmentàriament la poesia del glossat, i ara, més enllà de llegir-la en un recte ordre cronològic, hi he pogut conviure durant unes quantes setmanes. Gairebé diria que m’he fet amic del poeta que, en el delitós retir de casa seva, arrecerat pel seu hort (tantes vegades evocat, després que un bàrbar pla urbanístic l’hagués anorreat: vegeu el corprenedor Testament, 2012), es veu a si mateix com “un àngel d’ulls brillants que no sabien veure”. N’he admirat la veu tan pura, expressada en un lirisme delicadíssim: “Perquè, en clarejar, el gebre recobrís / sense badar-lo la pell del gessamí”. He gaudit de la seva capacitat extrema per apreuar les modificacions més subtils: “¿Seguiran canviant la llum i la fosca el color dels teus ulls?” M’he plangut, amb ell, de l’amor que s’esmuny, i –amb la pena del lector que reconeix en el líric un semblant– he admès que “quedarà en les parets la marca de l’oblit”. Tot ver poeta ha de reflexionar sobre el temps: Gaspar Jaén Urban es pregunta “quant de temps s’amaga darrere els anys”, convençut que el que es mesura per la pèrdua no és el mateix temps amb què celebrem els guanys.

El sentit de l’elegia, com apunta Ballart, esdevé vertebral en tota la poesia de l’autor. Els poemes de record romà m’han dut el pensament de les Elegies romanes goethianes (una similar disposició clàssica, potser). L’elegia, però, encara s’aplica més fondament al lloc natal, embastardit al cap dels anys: “¿On sinó al meu poble havia de morir, / refer l’intent de viure, ferit pel temps que mata?” Només l’escriptura pot mitigar aquest dolor de la pèrdua, la fonda pena per l’absència: “Tot l’amor se m’ha mort, sens resurrecció / al jorn tercer, com éssers que l’alé no suporten. / Ho escric i és un remei. ¿Quin remei tindré sempre / si no és el d’escriure?” Aquesta idea és recurrent: “Sempre inicio el poema / per guarir-me d’alguna solitud”. Ara l’autor d’aquests versos tan alts ens fa el regal de la seva obra completa, pulcrament revisada. Festegem-ho tot celebrant-la com es mereix, que vol dir llegint-la!