La tretzena novel·la de Julian Barnes (Leicester, 1946) col·loca els lectors en una disjuntiva llaminera. “Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc?” Barnes, que ha passat per Barcelona aquesta setmana per participar en el festival Kosmopolis, respon que, igual que la majoria, ell es quedaria amb la primera opció, la de l’amor i el patiment extrems. “Malauradament, no és una pregunta real, perquè no es pot triar una opció o l’altra -diu-. L’amor no es pot controlar. En cas que sigui així, ja no és amor”.

L’única història (Angle / Anagrama) arrenca a la dècada dels 60, en un barri residencial als afores de Londres. El narrador de la història, en Paul, s’apunta a un club de tenis per recomanació de la seva mare. Aquesta decisió, que li ha de permetre conèixer una realitat més sofisticada, “plena d’Hugos i Carolines”, li permet coincidir amb la Susan Macleod, una dona casada de 48 anys. No triguen a embolicar-se. “A quines paraules es recorreria, avui dia, per descriure una relació entre un nano de dinou anys, o un jove que gairebé és un home, i una dona de quaranta-vuit? -escriu Barnes a la novel·la-. Potser a les revistes sensacionalistes els tractarien de tigressa i ioguret?” L’escriptor s’ha volgut mirar aquesta relació “des de la igualtat dels sentiments i la innocència”. “Durant la dècada dels 60, que ara es recorda com una època de canvis, la majoria de gent continuava vivint com si fossin als anys 50, no estaven gens alliberats -recorda-. L’amor d’en Paul i la Susan ofèn la generació dels pares d’ell, que troben que la diferència d’edat de la parella és massa gran, però tampoc agrada als coetanis, que no accepten una relació monògama intergeneracional com aquella”.

No es pot ser original

“Quan comences una novel·la penses que és original no únicament en la teva trajectòria sinó també en la història sencera de la literatura europea”, aventura Barnes, amb ironia. L’única història va néixer a partir d’una subtrama crucial -però el·líptica- d’ El sentit d’un final (2011), que va aconseguir el Booker Prize. “Allà també hi havia un noi jove que un bon dia coneix la mare de la seva parella, però el lector només accedirà a les conseqüències d’aquella trobada -explica ara-. Volia tornar a aquest tema, però des d’una altra perspectiva. L’única història neix d’allà, però això només és una veritat parcial. L’autèntica veritat només la donaré en una biografia que escriuré a títol pòstum”, bromeja.

A Barnes també li fan gràcia les possibles comparacions amb El graduat, la novel·la breu que Charles Webb va publicar el 1963 i que Mike Nichols va adaptar al cinema amb una gran repercussió: allà, un jove Dustin Hoffman tenia una relació clandestina amb l’elegant i irresistible Mrs. Robinson, interpretada per Anne Bancroft. “Aquella relació no era en igualtat de condicions -defensa-. La innocència d’ell es contraposava amb la sofisticació d’ella. El llibre de Webb em va agradar molt. A banda dels mèrits literaris, Webb és l’únic escriptor que conec que ha acabat reconvertit en mànager d’una colònia nudista”.

L’única història està estructurada en tres parts, i cadascuna està narrada en una persona diferent, encara que el protagonista sigui el mateix. “La part inicial explica el primer amor, que es dona en present i en primera persona -diu-. La segona part està escrita en segona persona: és una manera de passar-li un braç per darrere l’espatlla al lector i dir-li que això que llegeix també li podria passar a ell”. Aquestes pàgines s’ocupen principalment de detallar “la severa decadència” de la Susan. Hi ha una tercera i última part en què Barnes torna a canviar de persona narrativa: “Cap al final de la vida et mires les teves experiències des de la distància i amb una objectivitat superior a la de la joventut”. Igual que passava en assajos com Res a témer (2010), novel·les com El sentit d’un final (2011) i narracions com les de Nivells de vida (2017), la mort ha anat ocupant un espai progressiu en els interessos literaris de Julian Barnes.

“Quan vaig publicar Res a témer, el meu germà Jonathan, especialista en filosofia antiga i sens dubte més intel·ligent que jo, em va dir que el record és més proper a la imaginació que a l’observació -fa memòria ara-. Sé que no és un comentari gaire encoratjador, però hi estic força d’acord”. En un passatge de L’única història l’escriptor posa en boca d’en Paul que la memòria ens defineix com a persones i que, alhora, és enganyosa. “Si perds la memòria continues sent la mateixa persona físicament però la teva identitat ha canviat de dalt a baix -diu Barnes-. La memòria és la nostra identitat. Quan et fas gran, però, t’adones que els records no són ni fixos ni sòlids. Tenim una memòria canviant i mal·leable, que es degrada a mesura que envellim. Paradoxalment, i això és força inquietant, tenim més mala memòria en els records més preuats, perquè a mesura que els anem explicant els alterem. Així, els punts crucials de la nostra vida són els menys fiables”.

Barnes no està d’acord que en Paul, el jove enamoradís -convertit en home desenganyat-, sigui fred. “És capaç de perdre el cap per una dona tres dècades més gran que ell, i la història que viuen junts no és passatgera -diu-. Quan, al cap dels anys, reconstrueix la relació, ho fa amb tanta cura com n’és capaç. El lector no trobarà els sentiments exposats explícitament, sinó que a través de diverses escenes de la seva vida pot treure les seves conclusions. M’agrada que el lector sigui tan lliure com el text ho permeti”. Potser per això li agrada tant Txékhov (“Si vols fer avançar l’acció sigues distant”, recorda que va escriure el rus). I també Anita Brookner (1928-2016), de qui Asteroide va recuperar l’any passat l’excel·lent Un debut en la vida. “Era molt bona transmetent emocions d’una manera freda -explica ara-. Ha estat una novel·lista infravalorada, una autora implacable a l’hora de parlar de la vida emocional. Vaig tenir la sort no només de llegir-la, sinó de ser molt amic d’ella. El nostre amor per la cultura francesa ens unia, però ella era balzaquiana, i jo en canvi soc flaubertià”. Barnes reconstrueix una anècdota d’un dels molts dinars que van compartir: “L’Anita era enginyosa i mordaç. Sempre feia cara de pòquer, costava endevinar què pensava. Una vegada que dinàvem em va dir, referint-se al gall dindi que jo menjava: «No el trobes una mica decebedor?» L’Anita creia que aquell gall dindi em podia decebre igual que a ella la decebia la vida”.