La fam de viure, les ganes de morir

Hi ha llibres que s’escriuen per fer literatura i n’hi ha que s’escriuen perquè no poden no escriure’s, perquè l’autor necessita posar a lloc algun fantasma que el ronda o exorcitzar algun dimoni que el turmenta, la qual cosa no treu que aquesta mena de llibres també siguin escrits amb intenció literària. És el cas de Fam, una mescla de memòria personal, de crònica mèdica i de crit desesperat de la traductora, narradora i poeta Núria Busquet Molist (Cardedeu, 1974). No és cert que l’honestedat, en literatura, no existeixi. Sí que existeix. Passa que l’honestedat també requereix les estratègies de la formalització i de l’artifici. Els crits i els vòmits literaris –Busquet fa servir els dos símils per descriure el seu llibre– també són una qüestió d’estil.

El dimoni que crema i turmenta just al cor del llibre, és a dir, el fet concret que n’és alhora el punt de partida i el nucli central, és el trastorn alimentari greu, una anorèxia nerviosa, que pateix una de les filles de l’escriptora, que un dia deixa de menjar i comença a perdre pes i a poc a poc va quedant atrapada –ella i tots aquells que l’estimen i la volen ajudar– en una espiral de visites hospitalàries, de tractaments, de vigilàncies del que menja i del que no, d’ingressos i de reingressos. La mare protagonista, que no és ben bé l’autora del llibre però sí que ho és, assisteix a les evolucions de la seva filla malalta plena d’amor i de terror, travessada de voluntat de salvar-la i també de frustració per no saber com fer-ho ni trobar ningú que l’ajudi a fer-ho. “La meva filla està malalta i no la puc curar. No puc salvar-la, només ser allà”: el frenesí impotent de tenir un objectiu transcendental i no trobar la manera d’acomplir-lo consumeix la mare autora i marca el to general del llibre.

Fam està fet amb diversos tipus de materials tant temàtics com textuals. D’una banda, hi ha tot el que va associat al procés de la malaltia: el dolor, l’angoixa i el sentiment de culpa; els canvis en les dinàmiques familiars; la desatenció d’uns serveis sanitaris al caire de la saturació; les reflexions sobre els cànons de felicitat i de bellesa i com les xarxes socials els incrusten al cervell dels adolescents... De l’altra banda, hi ha passatges que funcionen com reflexions existencials assagístiques o com llampecs lírics, contrapunts de la cruesa predominant: “He de servir-li el menjar i no obligar-la, però he d’assegurar-me que mengi [...]. He de ser un àngel, però fer servir les ales per ofegar-la, si cal”. Gràcies a una prosa urgent i crispada, de la qual només molesten alguns clixés amb un toc d’autoajuda, certa prolixitat i una ocasional actitud judicativa maniquea sobre alguns aspectes de la societat actual, tot plegat transmet l’experiència de drama viu i terrible.

A més d’això, Fam també és una recapitulació existencial i autobiogràfica de l’escriptora i narradora. Com si la crisi a vida o mort que pateix la seva filla pesqués de les profunditats personals de l’autora tota una sèrie de crisis íntimes no resoltes –la nostàlgia per l’energia perduda i les il·lusions malbaratades de la joventut, la gestió incòmoda de les expectatives del passat, les rutines i concessions de l’edat adulta– i les tragués a la superfície. Aquests passatges memorialístics, deslligats de la malaltia de la filla, potser a estones resulten una mica tòpics i reiteratius (la dèria per Nirvana i el grunge, la festa i el beure i el cardar i el ballar), però enriqueixen el conjunt, i sobretot subratllen un dels temes del llibre: el de la vitalitat, que tant pot ser una força creadora de vida, quan se l’allibera constructivament, com una bèstia engendradora de destrucció i de mort, quan no sabem què fer-ne.

Estem treballant per ampliar aquesta informació