A la coberta del llibre hi figura, com és habitual, el nom de l’editorial, L’Altra; el títol de l’obra, Posseït, i el nom de l’autor, Albert Roig (Tortosa, 1959). En realitat, però, es tracta d’un llibre tan coral, amb una naturalesa de collage tan constitutiva i explícita, que no seria del tot inexacte que el nom de Roig, poeta poc prolífic però força reputat, hi constés com a coautor, o si més no com a autor reorganitzador d’abundants i extensos materials aliens. A penes exagero. El llibre inclou cartes privades, fragments de dietari, ressenyes, poemes i notes diverses d’una galàxia rutilant d’escriptors. Hi destaquen Blai Bonet, Miquel Bauçà, Gabriel Ferrater, J.V. Foix, Andreu Vidal, Joan Vinyoli i Joan Brossa.

Citar profusament textos potentíssims d’autors tan singulars, tan fundacionals i, en el seu millor moment, tan genials com alguns dels abans esmentats té riscos evidents per a Roig, en el sentit que no deixa de ser una manera de posar-se a ell mateix el llistó molt alt. Ja a l’arrencada, hi trobem uns versos torturats i intensos de Ferrater, un parell de pàgines de Roig evocant Blai Bonet i donant-li veu, i tres pàgines memorables i vivíssimes del dietari La mirada de Bonet. El text més fluix dels tres és el de Roig.

Tanmateix, diria que una de les virtuts centrals del llibre és que res d’això no preocupa a l’autor. Ell ha fet el que volia fer, i aquí queda. I què és el que ha volgut fer? Tres coses. Primera: un homenatge als seus poetes més admirats, aquells que representen l’actitud personal i creativa que ell creu que és la més noble i fecunda per dedicar-se a la poesia (amb alguns hi va tenir una relació de deixeble i mentor, com Blai Bonet, o d’amistat íntima, com Andreu Vidal). Segona: reivindicar el tipus de poesia que a ell li agrada i ha intentat conrear, formalment rigorosa però també abrupta i poc previsible, amarada de vitalitat, una poesia que defuig el que segons ell són les obvietats i la sentimentalitat que caracteritzen la poesia realista i de l’experiència. I, last but not least, Roig també ha volgut passar comptes, agreujat, desenfadat i combatiu, amb un sistema literari massa aferrat als poders institucionals, un sistema que el disgusta i que té la impressió que l’ha obligat a moure’s pels marges, amb els inconvenients que això comporta.

Reconstruir el món personal dels poetes

Tot això, Roig ho ha intentat fer, com ja he dit, encadenant cites i textos d’altri i omplint amb textos propis les transicions entre les cites i els textos i vinculant-ho tot mitjançant associacions, juxtaposicions i correspondències subtils, inopinades o bé explícites. Més poètics que assagístics, els seus textos evoquen escenes, recreen amb un estil més o menys vigorós i evocador fets biogràfics dels autors de qui parla, fa caracteritzacions, recupera ressenyes... Tot i que és cert que no aporta gaire informació nova –si bé hi ha cartes inèdites fantàstiques de Blai Bonet, per exemple–, Roig conta el que ja se sap amb una passió encomanadissa. I prova d’explicar els poetes de qui parla no desentrellant-ne els temes ni descrivint-ne els llibres sinó reconstruint, mitjançant un sensualisme retòric assilvestrat i que “tremola en dialecte”, el seu món personal i poètic per tal de generar en el lector l’efecte que la seva poesia li genera a ell.

Com a collage, Posseït en general funciona d’una manera notable, sobretot gràcies a les brillants crosses textuals que l’omplen. Com a anecdotari i retrat biogràfic col·lectiu, és deixatat i té un interès desigual però viu. Com a assaig, es queda en una aproximació o en una temptativa poc articulada –sense un discurs que ho cohesioni tot–, no exempta, tanmateix, de detalls il·luminadors i d’invectives discutibles però tonificants.