BarcelonaEls personatges dels còmics de Chris Ware (Omaha, 1967) desprenen una tristesa devastadora, però el dibuixant nord-americà més important de la seva generació està de bon humor: “Ahir vaig trucar a casa i la meva dona i la meva filla em van dir: «Què et passa? Sembles feliç»”. El motiu de la seva felicitat, a més dels restaurants vegetarians que ha descobert a Barcelona, és la magnífica exposició que s’inaugura aquest dimecres al CCCB sobre el seu treball, la més important que s’ha fet mai a Catalunya sobre un autor internacional de còmic viu.

A imatge de l’obra de Ware, la mostra desborda les convencions del llenguatge expositiu expandint les pàgines dels còmics amb assaigs audiovisuals, entrevistes, animacions i petites escultures creades per l’autor. “Volíem aprofundir en les seves aportacions al llenguatge, però no per ensenyar el visitant a llegir els còmics de Ware, sinó per compartir la nostra fascinació per les seves troballes expressives”, resumeix Jordi Costa, comissari d’una exposició històrica de l’autor de còmic que més ha influenciat els seus contemporanis, i que també és un dels plats forts del Comic Barcelona, on realitzarà un parell de xerrades i firmarà exemplars tot el cap de setmana.

Quin és el millor record que té relacionat amb dibuixar?

— Per a mi dibuixar sempre ha sigut una lluita, però els meus millors records són de quan era petit i dibuixava al soterrani dels avis, on hi havia una taula gran de treball. La meva àvia era una fotògrafa aficionada que feia molts retrats de la família i guardava sempre els negatius i les fotos. Recordo el dia que vaig descobrir aquests àlbums, que eren una crònica de la seva infància i de la nostra família fins a la meva arribada. Mirar-los em va proporcionar una visió panoràmica no només de la meva vida sinó de la vida de la mare. I va fer que m’adonés que un dia la mare va ser una nena, i l'àvia també. De sobte em vaig posar a plorar perquè em vaig adonar que l'àvia es moriria algun dia, i vaig anar a abraçar-la i dir-li que no volia que es morís. Acostumava a seure davant seu mentre ella revisava els àlbums i jo intentava dibuixar alguna cosa que hagués passat aquell dia: l'àvia fent l’esmorzar, jo tirant a terra sense voler els ous i el suc de taronja... Qualsevol cosa que capturés la sensació d’aquell dia per intentar conservar-la. I encara em sento així. Només vull intentar aturar el temps, capturar-lo d’alguna manera. Però és impossible, esclar.

Aquesta idea del passat i el futur continguts en el moment present diria que és fonamental en els seus treballs.

— Suposo que sí. I és una de les raons per les quals m’agrada tant Aquí, de Richard McGuire, perquè va trobar la manera de convertir aquesta idea en una història que no només és preciosa sinó que captura el concepte amb una precisió quasi científica. I això et permet experimentar-ho sense cap sentiment o emoció artificials. Simplement veus que així és com passa el temps.

Art Spiegelman va dir que “l’obra de Chris Ware captura les papallones de les nostres emocions universals, el ritme de la vida diària”. És el còmic el llenguatge què millor ho pot fer, això?

— En forma impresa, segurament sí. Quan jo era petit no m'hauria imaginat mai que portaríem telèfons amb càmeres de fotografiar a la butxaca. Poder enregistrar tot el que passa al nostre voltant està canviant la manera com recordem el món. Certament ha canviat la manera com recordo les coses. Sovint enregistro imatges i vídeos de petits moments, mentre que fa vint anys hauria perdut molt de temps dibuixant-los, que és una manera menys eficient de recordar una cosa i completament diferent. Perquè quan dibuixes, mires i penses i utilitzes la teva experiència per donar forma a una percepció de la realitat. I a l’hora de recrear la textura de la realitat, els còmics tenen l’avantatge de treballar amb imatges, paraules i color, un sentit del ritme i del gest. Fa poc he estat a la llibreria Fatbottom i hi havia un llibre amb dibuixos de Hokusai d’un home ballant que algú havia convertit en un flipbook, i si passes les pàgines es mou com si estigués ballant. Bàsicament és com si Hokusai hagués fet una pel·lícula fa centenars d’anys. Amb una ploma, paper i una impremta, les possibilitats són infinites.

Ha esmentat la llibreria Fatbottom, que és a cinc minuts del CCCB. La coneix?

— L’acabo de descobrir i crec que podria ser la millor llibreria de còmic en què he estat mai. És realment sorprenent, està impecablement curada. És com el Nico, el llibreter; pots copsar la seva intel·ligència i sensibilitat mirant els prestatges. I això que ni tan sols està ben organitzada, no està categoritzada per temes o interessos. Hi ha llibres que són on són perquè és on hi caben. Però en altres casos és perquè les portades dels còmics lliguen d’alguna manera al cap del Nico. És molt interessant. I sap el que li agrada. I el fet que Fatbottom sigui un focus d’activitat per als autors locals és molt important. No havia vist res igual, m’ha semblat inspirador i m'ha impressionat.

El fet que els còmics que conformen Fabricar historias (Reservoir Books, 2014) es puguin llegir en qualsevol ordre és fascinant perquè canvia completament l’experiència de llegir-lo. Com se li va ocórrer?

— Amb Fabricar historias (Building stories, en anglès) volia fer un còmic que no tingués començament ni final, que poguessis agafar qualsevol del còmics i llegir-lo de la mateixa manera que et lleves cada dia i comences a experimentar la vida. I tot plegat s’acabaria instal·lant en la teva memòria a mesura que ho llegies. Originalment havia de ser una història sobre els habitants d’un edifici de diverses plantes inspirat en Decàleg, de Krzysztof Kieślowski. De seguida em vaig adonar que estava copiant en Kieślowski i ho vaig deixar estar. Però em vaig quedar amb la idea de l’edifici i vaig escriure la història des del cap de la dona que vivia al pis de dalt. Molt del que sabem dels nostres veïns és pura imaginació basada en petits flaixos de realitat, com ara creuar-nos a l’escala, saludar-nos o el que inferim dels sons que ens arriben a casa. I treballant en les històries em vaig adonar que així és com he funcionat tota la vida. El que penso sobre els altres quan parlo amb ells entra en la meva memòria amb caràcter de veritat, però no ho és necessàriament. I això ens pot portar a tenir una visió molt distorsionada de les coses, fins i tot de nosaltres mateixos, especialment si mires enrere i repenses tant les coses que deixes de recordar-les com eren.

Una de les seves millors historietes és Lint, inclosa a Rusty Brown (Reservoir Books, 2020), que segueix cronològicament la vida sencera, una pàgina per any, d’un dels nois que assetjen el Rusty a l’escola. Vostè també va patir bullying a l’institut. Què el va fer triar aquest personatge?

— Precisament això, mirar d’entendre per què algú podia ser tan cruel amb un altre nen. Un dels horribles secrets de la humanitat és que existeix una inclinació general en la gent a trepitjar els altres per definir-se a ells mateixos, i això ha perpetuat el racisme durant centenars d’anys als Estats Units. De petit, una mica com el Rusty, jo era el nen de l’escola a qui més feien la vida impossible. Era l’últim que triaven a la classe de gimnàstica, feien befa de mi i caminava nerviós pels passadissos perquè en qualsevol moment em podien saltar al damunt. Un any va arribar un nen a classe que estava en una posició social encara pitjor que la meva. I el primer que vaig pensar va ser “oh, que bé, ja no seré el marginat, l’ase dels cops”. Vaig trigar un temps a adonar-me que era un pensament horrible. Suposo que és l’ordre jeràrquic natural que veiem als primats, però com a ésser humà t’hi has de resistir, no només per tenir una vida honesta i moral, sinó també si volem que la humanitat millori algun dia.

He de confessar que per llegir Rusty Brown vaig haver de comprar-me una lupa. I tot i que era molest, llegir així va fer que l’experiència fos més íntima i intensa. Quin objectiu té quan posa a prova l’habilitat visual del lector amb vinyetes i paraules tan petites?

— Sempre estic intentant posar a prova l’habilitat visual, però no només del lector, també la meva. De petit passava moltes estones al pati dels meus avis, que era molt gran i tenia uns quants arbres, i quan m’avorria de vegades m'enfilava als arbres o vagarejava pel pati. I tot i que sona cursi, de vegades agafava una fulla i me la quedava mirant. D’alguna manera, com més la mirava, més coses hi veia. Sento que ja no mirem tant com miràvem abans. Hem arribat a un punt amb tots els nostres telèfons en què hem deixat de mirar les coses. Així que intento que les meves pàgines es mirin, si bé no exactament com ho fèiem abans, almenys sí una mica com hauria de ser. Així que intento posar tantes coses com puc a cada pàgina. I també vull que reflecteixin la manera en què recordem el món, que és amb una textura molt densa i detallada.

L’exposició inclou també originals d'altres autors de la seva col·lecció personal, com ara les últimes tires que va dibuixar George Herriman de Krazy Kat, que van quedar inacabades per la seva mort sobtada. Quan les vaig veure en una exposició a Madrid vaig sentir una gran emoció i alhora tristesa. Que sent vostè quan les mira?

— Probablement el mateix que vostè. És molt emotiu quan penses que van ser els últims dibuixos que va fer. Va morir al costat d’aquelles pàgines. I encara no em puc creure que se subhastessin i que ningú més hi estigués interesat. Per a mi són els dibuixos més importants que va fer, perquè demostren que vivia per fer la tira. Especialment després que la biografia de Michael Tisserand sobre Herriman descobrís que era de raça negra, però que es va fer passar per blanc tota la vida. Sabent això, Krazy Kat cobra vida i encara més sentit. Si abans se la considerava una metàfora del totalitarisme o altres coses, ara és evident que no parla d’això. Herriman va abocar-hi tota la seva vida, en la tira, especialment les mentides i tripijocs retorçats dels Estats Units, i ho va fer d’una manera que només es pot qualificar de genial. Sembla que patia migranyes i que de vegades s’estirava al sofà esperant que paressin. Però aquell dia, mentre treballava en les tires, no es va despertar. Hi ha molts dibuixants que treballen fins al final de la seva vida. Charles Schultz només va viure uns dies després de dibuixar la seva última tira de Peanuts. És estrany. Hi ha alguna cosa en els dibuixants, tot el dia asseguts davant una taula creant un món davant seu, que fa que s’hi acabin quedant atrapats, com si no poguessin deixar de fer-ho. Jo porto un diari personal i hi escric cada dia, i vull mantenir-lo fins al meu últim dia, per si serveix d’alguna cosa, que no ho crec.

Vostè no només experimenta amb les mides i formes del còmic, sinó que rebutja el format clàssic de comic-book. De fet, ha dit que li sembla “singularment repulsiu”. Per què?

— És només per la proporció de la pàgina. Hi ha alguna cosa que em resulta desagradable. Però potser és només perquè em recorda massa la porqueria que llegia de petit, com ara els còmics de superherois. I, d’alguna manera, me'n volia separar tant com fos possible. Simplement, no em fa el pes. I és important tenir en compte la sensació d’un objecte a les teves mans si estàs mirant-lo i passant-hi temps. Afecta la manera de llegir i experimentar la història. No parar-hi atenció em sembla que seria ignorar un aspecte important de l’obra.

Les portades que fa per al New Yorker són algunes de les seves obres més conegudes. ¿Considera aquests treballs tan personals com els seus còmics?

— Sí. La majoria de les portades que he fet per al New Yorker, almenys les que valen la pena, són coses que he vist o que m’han passat a mi o a algú que conec. No vull fer portades sobre temes polítics, i especialment sobre polítics, perquè no sé com dibuixar-los, ja hi ha gent que ho fa molt millor. Jo intento capturar com afecta a la vida diària una situació particular, ja sigui política, social o cultural. Un munt de portades sobre escoles o sobre relacions racials als Estats Units es basen en certes coses que veig al carrer mentre condueixo i porto a la feina la meva dona, que és mestra d’una escola pública, o en coses que ella m’explica dels seus estudiants o que li han passat a la feina.

En una època en què els còmics ja han deixat de ser un art popular i cada vegada són més cars, els seus tenen preus prou raonables considerant la complexitat de producció que tenen. Com és d’important aquest aspecte per a vostè?

— Gràcies per adonar-se’n, l'hi agraeixo molt. Per a mi és molt important. Una de les coses que m’agraden més dels còmics és l’espai cultural que ocupen dins la vida contemporània, que essencialment és el de les deixalles. Això fa que en puguis prescindir molt fàcilment, els pots llançar i no et sentiràs malament. Però alhora estableix una relació molt honesta entre el lector i l’artista, no sents mai que t’estigui alliçonant. Si vas a un museu i veus un quadre i no l’entens, segurament ho atribuiràs a la teva ignorància de la història de l’art o a la falta de comprensió del que l’artista volia fer. Però si llegeixes un còmic i no l'entens, simplement penses que l’autor és idiota. Aquesta és una relació honesta, i em sembla molt important. I continua amb l’objecte mateix. Així que intento fer alguna cosa tan bonica, meditada i respectuosa amb el lector però també no tan cara que no puguis llançar-la a les escombraries si ho necessites.

Quin és l’últim còmic que el va fer plorar?

— Oh, vaja. És una bona pregunta. Potser l’últim de Carol Tyler. És el llibre sobre el seu pare [Soldier’s heart, del 2015]. No, va ser el de Jerry Moriarty. Es diu Whatsa paintoonist? [del 2017], que potser no és el títol més poètic. Va créixer a l’estat de Nova York i de petit pintava quadres al soterrani de casa, i el seu pare baixava a mirar el que feia. El Jerry té ara uns 80 anys, abans feia una tira anomenada Jack survives a la revista Raw. Va ser mestre durant molts anys en una escola d’art de Nova York fins que es va retirar i va descobrir que la casa de la seva infància estava en venda. Així que va comprar-la, va traslladar-s’hi i ara pinta al soterrani on pintava quan era petit. I va fer aquest llibre sobre els seus pares baixant a parlar amb ell mentre ho feia quan ja era gran. És l’últim llibre que em va fer plorar, i no el puc recomanar més.

Tant de bon un editor s’animi a editar-lo. Jo vaig plorar amb la darrera història de Rusty Brown, la de Joanne Cole, una discreta mestra afroamericana amb un secret amagat. En els darrers anys, sobretot als Estats Units, hi ha un debat encès al voltant de qui ha de retratar les minories i com. Va ser difícil capturar l’experiència negra femenina?

— Quan vaig publicar Rusty Brown el 2019 això em posava molt nerviós perquè pensava “Aquí em teniu, un home blanc de mitjana edat escrivint sobre una dona afroamericana”. Hi ha qui pensa que l’experiència vital no es pot compartir, ni artísticament ni emocionalment. I jo també ho crec. Però també crec que tenim molt més en comú del que ens separa. Jo gairebé no miro la televisió, però m’he adonat que la majoria de sèries populars intenten ficar-se en la ment de criminals, mafiosos o gent similar. I seria perfectament acceptable que jo escrivís sobre aquesta gent o sobre un assassí en sèrie, però en canvi seria inapropiat que ho fes sobre una professora d’escola afroamericana. I és ridícul, perquè tinc molt més en comú amb una mestra que amb un assassí en sèrie. L'objectiu d’estar viu és intentar comprendre els altres, i intentar entendre el que experimenten. Perquè, si no, quin sentit té tot plegat?

Ha dedicat la seva vida a un tipus d’art manual extremadament personal i detallista. Com el fa sentir la proliferació d’imatges d’IA generativa?

— No estic necessàriament preocupat per l’arribada de la IA. No m’importa que la IA imiti el que faig, perquè tot el que he vist fet amb IA sembla mort. Les imatges fetes amb IA semblen cadàvers. Fins i tot els vídeos semblen cadàvers animats, que no deixa de ser interessant, perquè és com si una intel·ligència alienígena estigués intentant comprendre com funcionem. Poden intentar imitar els còmics, però per què s’hi haurien de molestar? Som una part tan petita de la cultura... A més, quan t’asseus amb una ploma i fas una línia per representar alguna cosa que has viscut o que has vist, hi ha una certa sensibilitat que es transmet a la pàgina que és única i que potser es pot imitar, però no generar.

Aquesta entrevista es publicarà en un diari especial cent per cent il·lustrat per dibuixants. El còmic té una llarga relació amb els diaris, tot i que cada vegada és més esporàdica. Vostè, com a estudiós de la història del còmic, que en pensa?

— Abans de res, la vostra iniciativa m’encanta, sobretot que la portada sigui de Nadia Hafid, una dibuixant que m’agrada molt. I sobre el fet d’il·lustrar tot un diari, m’has fet pensar en les primeres imatges que es van publicar als diaris quan tenien vuit columnes. Un artista alemany de qui no recordo el nom va inventar a Chicago un mètode per imprimir els dibuixos el mateix dia, però anaven dins les columnes de text. En aquell moment la fotografia ja existia, però no podia ser reproduïda als diaris. Aleshores el periodisme el feien un artista i un escriptor: anaven junts allà on fos, parlaven amb gent i l’artista feia un dibuix ràpid. Tornaven, escrivien la història i es reproduïen els dibuixos dins de les columnes de text, així que les imatges fluïen al paper de manera molt semblant a com ho fan avui dia als nostres mòbils. Art Young va ser un dels primers artistes que va participar en aquest tipus de periodisme. Fins i tot van fer exposicions d’aquests dibuixos a San Francisco i ho van anomenar Art de Diari.