BarcelonaEl 4 d’abril, coincidint amb l’inici del Comic Barcelona, l’ARA tornarà a publicar un diari especial amb totes les notícies il·lustrades per dibuixants de còmic. De la portada, se n'encarregarà Nadia Hafid (Terrassa, 1990), nom imprescindible de la nova generació del còmic català. Els seus dibuixos despleguen una hipnòtica teranyina vectorial de línies rectes que despullen l’essència de la realitat que retrata. A la seva última obra, Mala olor, que Finestres publica en català i Apa Apa en castellà, Hafid analitza les polítiques laborals d’una empresa fictícia, Angle Group, on només treballen dones. Un entorn asèptic i uniforme, suposadament igualitari, en què una olor estranya posa de manifest tot el racisme i la hipocresia de la cultura corporativa i, per extensió, de la resta de la societat.

“Feia temps que volia parlar sense filtres del racisme, sobretot veient l’auge de l’extrema dreta i els discursos reaccionaris”, explica Hafid, que ja tocava el tema indirectament als seus dos primers còmics llargs, El buen padre (Sapristi, 2020) i Chacales (Sapristi, 2022). Amb tot, Hafid no aborda mai els temes de manera didàctica ni explícita, i busca altres estratègies narratives. “M’agrada jugar amb els silencis, que sigui el mateix lector o lectora qui extregui les idees que intento explicar, i en el cas de Mala olor fins i tot una pàtina onírica i de terror –diu la il·lustradora–. Molta gent se sent atacada quan dius que som una societat racista, però lamentablement és la veritat. I ser-ne conscients és l’única manera de no perpetuar estereotips, imaginaris i conductes que acaben desencadenant violències”.

La idea de professionalitat que promou l’empresa de Mala olor passa per homogeneïtzar la imatge de les treballadores a través dels cànons estètics tradicionals: faldilla, sabates ballarines i maquillatge. “Et recolliràs els cabells?”, li pregunten a la protagonista, racialitzada i amb els cabells arrissats. “Hauries de mirar-te l’allisat permanent –insisteixen–. El resultat és impecable”. Per a Hafid, la pressió estètica és també una forma de racisme. “Hi ha un imaginari rígid sobre com s'ha de projectar professionalitat que no deixa de ser una forma de violència –assenyala–. Jo he hagut d’escoltar moltes vegades que els cabells em quedarien molt millor si els allisés, més femenina fins i tot”.

A través d’aquesta trama, Hafid també vol posar en qüestió una certa idea de feminitat “entesa com un tot monolític i estanc”. “Hi ha un feminisme blanc que se sent còmode amb el capitalisme i que creu que l’única barrera és la del gènere, sense tenir en compte les de classe o de raça”. La il·lustradora, per tant, advoca per un “feminisme interseccional” que no invisibilitzi les problemàtiques de les persones racialitzades “com si les lluites d’algunes dones fossin més importants que les d’altres dones”. La crítica no està mancada d’humor: Hafid dibuixa aquest univers de feminitats canòniques en tons rosats “amb un punt kitsch i cursi” que l’ajuda a “subratllar la blancor” de l’entorn retratat.

Un premi alliberador

Mala olor és el primer còmic que Hafid ha pogut publicar en català, principalment per haver guanyat el premi Finestres de còmic. “Em va donar l’oportunitat de treballar en català, que és la meva llengua –explica la il·lustradora–. I em semblava important fer-ho, sobretot perquè encara no es publica prou en català”. La llibertat que va proporcionar-li el premi va més enllà de la llengua: “Els honoraris [25.000 euros, la dotació més alta d’un premi de còmic a Catalunya] et permeten treballar amb tranquil·litat en el teu projecte artístic, que és una cosa raríssima que no sol passar en aquest sector, en el qual tothom fa els còmics en les estones que ens deixen les altres feines”.

Algunes d’aquestes feines no són qualsevol cosa: Hafid ha fet il·lustracions per a mitjans de prestigi com ara The New Yorker, The New York Times, The Washington Post o The Economist, entre d’altres. Ella se sent “privilegiada” de poder compaginar el còmic amb uns encàrrecs que, "al final, també són dibuixar". "Jo em sento molt orgullosa d’aquestes il·lustracions, les sento meves –diu–. I sempre que puc aprofito aquestes feines per deixar el meu missatge, en el sentit de no caure en estereotips de gènere o d’altres tipus".

Hafid recorda amb humor els primers dibuixos que feia quan, de petita, volia ser "pintora de cavallet i boina”, i les sortides a dibuixar l’església de Sant Pere de Terrassa amb un grup de dones pintores. “Jo devia tenir 4 anys”, diu. En canvi, no té un bon record de la facultat de Belles Arts. “Em van matxacar molt, allà el còmic estava molt mal vist”, diu. La il·lusió pel còmic va reaparèixer gràcies a companys de feina com Toni Mascaró i Sílvia Aymí, mentre veníem fanzins a festivals com el Gutter o el Graf i, sobretot, en sentir-se part de la comunitat del còmic independent. En aquest viatge, la companyia femenina ha sigut una constant; per exemple, a l’exposició Constel·lació Gràfica del CCCB, on va ser una de les representants de la nova onada d’autores de còmic. “Per mi ha sigut molt important trobar altres autores i també dones als festivals, a les llibreries i a les biblioteques –explica–. Però si jo hagués nascut 10 o 15 anys abans m’hauria trobat un panorama molt diferent”.

Un còmic per a l’ARA

Hafid no només dibuixarà la portada de l'ARA especial del còmic, sinó també un còmic de dues pàgines que formarà part d’un dossier sobre la crisi de l’habitatge. “És un tema que ens interpel·la a totes, una qüestió d’urgència que s'ha de visibilitzar. De fet, ja havia tocat el tema en alguns dels meus còmics curts”, explica la il·lustradora. El còmic que publicarà a l’ARA vol il·lustrar com la crisi de l’habitatge ens afecta en molts àmbits: en el dia a dia, en la manera de relacionar-nos, econòmicament... “Tot plegat genera una violència sistèmica que travessa la nostra quotidianitat, així que és fonamental reflexionar-hi i lluitar pels nostres drets”, afirma Hafid, que no es perdrà la manifestació pel dret a l'habitatge convocada el 5 d'abril pel Sindicats de Llogateres.