BarcelonaEl 2013, en un poblet de la regió índia d’Uttar Pradesh, un enfrontament entre dos cosins hindús de la casta dels jati i un noi musulmà va acabar amb els tres joves morts: el musulmà d’una punyalada i els hindús a mans d’una massa venjativa. L’incident va engegar una reacció en cadena d’aldarulls i enfrontaments violents entre les comunitats musulmana i hindú que el dibuixant Joe Sacco (Malta, 1960) analitza a The once and future riot (El disturbio eterno en l'edició en castellà de Reservoir Books), un nou i extraordinari treball del pare del còmic periodístic. Amb paciència, tenacitat i empatia, Sacco dibuixa una complicada xarxa d’odis, xenofòbia, corrupció, masclisme i interessos electorals, un cicle de violència i mort que, tot i la distància que ens separa de l’Índia, resulta inquietantment familiar.

Què el va portar a interessar-se per aquest conflicte específic entre musulmans i hindús al nord de l’Índia?

— Ja havia treballat a l’Índia abans i un col·lega em va suggerir que potser m’interessarien uns aldarulls que s’havien produït. I vaig pensar que seria interessant anar a l’escenari dels aldarulls i preguntar a la gent què recordaven dels fets per saber quina era la seva narrativa. Normalment em centro en conèixer els fets, però aquí m’interessava també el relat que crea la gent. Així que vaig anar a determinats pobles i vaig parlar amb les autoritats i després vaig fer el treball periodístic, que no consistia només en informar del que deien sinó descobrir què havia passat en realitat i comparar-ho amb els relats de la gent.

I per què aquest interès en els relats?

— Per què avui dia tot està determinat per com s’expliquen els fets. Els Estats Units estan destruint petites llanxes en aigües internacionals i asseguren que són narcotraficants que porten fentanil al nostre país. Però aquesta és una narrativa que només vol escalar la crisi amb Veneçuela. I en realitat no sabem qui són aquesta gent, per les poques entrevistes que hi ha semblen persones que viatgen de manera il·legal, però no necessàriament narcotraficants. Tot és una narrativa. Per entrar a la Guerra de Vietnam, els Estats Units van crear la narrativa que els vietnamites del nord havien atacat un vaixell al Golf de Tonquín, i per envair l'Iraq van inventar la història de les armes de destrucció massiva.

O l’atac al 'Maine' per justificar la Guerra de Cuba.

— Sí, és un bon exemple. Sembla que el Maine va explotar per un problema intern, però es va culpar els espanyols de manera molt convenient. Al llibre volia explorar com es formen aquestes històries o narratives que sovint són la base amb què després es crea la història en majúscules. Necessitem qüestionar aquests relats, no només el que ens diu el govern, sinó el que ens diem a nosaltres mateixos. Perquè de vegades resulta molt convenient creure en certs relats.

Una de les idees més inquietants del llibre és que darrere dels aldarulls hi havia partits polítics atiant el foc per beneficiar-se electoralment.

— Bé, no passa només a l’Índia, també a Occident. Hi ha una connexió entre la violència i la política electoral. No sé si fer servir la paraula democràcia perquè no sé si en tot el món hi ha algú que visqui en una democràcia. Jo els qualificaria de règims electorals, llocs on la gent vota cada cert temps. Els polítics necessiten suport i el que fan és proveir de favors una comunitat i atiar la por i l’odi contra una altra comunitat de manera que la gent no s’adoni dels seus interessos comuns. Un hindú pobre i un musulmà pobre tenen els mateixos interessos, així que els has de separar en dos blocs perquè et votin. De fet, arran de l’enfrontament entre les comunitats hindú i musulmana, el partit nacionalista hindú va aconseguir reforçar la seva base a Uttar Pradesh, i aquest va ser un dels factors clau de la victòria de Modi, l’actual primer ministre.

Un altre aspecte interessant és que en l’origen de tots els aldarulls de l’Índia sempre hi sol haver un cas d’abús o assetjament sexual a una noia.

— Així és, i passa en els dos bàndols. Però en el cas de l’Índia hi ha un subtext afegit en el nacionalisme hindú que és el que ells denominen la jihad romàntica, que consisteix en què, suposadament, els homes musulmans tenen relacions sexuals amb dones hindús per engendrar-hi fills que siguin educats com a musulmans. És la seva versió de la teoria racista que a Europa es coneix com la Gran Substitució. Però és fals, si mires les estadístiques t’adones que la jihad romàntica no existeix, és una narrativa. ¿Però importa que sigui veritat o que la gent ho cregui?

Irònicament, l’Índia no és el país on els drets de la dona es respecten més. De fet, ocupa el lloc 123 [de 169] al rànquing de desigualtat de gènere de les Nacions Unides.

— Sí, l’assetjament a les dones és una constant a l’Índia. A l’Índia les dones no importen com a individus. Si un cotxe atropella una dona, a ningú li importarà, només a la família. Però en aquest context políticament carregat amb acusacions de jihad romàntica, la dona esdevé un símbol de tot el que és virtuós de la religió pròpia. I això és cert per als hindús, per als musulmans i per als cristians. Estranyament, les dones sempre són el focus. Recorda Helena de Troia, “la cara que va fer salpar un miler de vaixells”. Quan els Estats Units van envair Panamà als 80, un dels incidents que van servir com a justificació va ser que una dona americana havia sigut assetjada per un soldat panameny. Així que no és una manera orientalista de mirar les coses, a Occident també tendim a convertir les dones en una mena de símbols indefensos.

En els més de deu anys que ha trigat a enllestir-lo, els temes del llibre són cada vegada més rellevants a Occident. N’era conscient quan hi va anar per primera vegada?

— En aquell moment no, però quan vaig veure l’assalt al Capitoli del 6 de gener del 2021 em vaig adonar que les mateixes coses que havia vist a l’Índia havien estat succeint a Occident, però que a l’Índia són evidents a simple vista i aquí estaven una mica més amagades. En aquest llibre no ofereixo respostes, més aviat preguntes, però d’una manera que faci reflexionar el lector occidental sobre els nostres problemes. És com quan Trump va dir sobre els enfrontaments de Charlottesburg que hi havia gent bona en els dos bàndols, o el seu suport als proud boys, que són bàsicament una organització paramilitar. Volen enfrontaments i explosions de violència per crear una atmosfera d’intimidació i envalentir els sociòpates que hi ha entre nosaltres.

La por s’ha convertit en el principal valor en política?

— La por és sempre el gran valor en política. Els grans juristes nazis ja ho deien, que els polítics necessiten un enemic, i és cert. Els polítics no es dediquen a discutir què necessita la gent o què cal fer perquè la situació econòmica millori. Ells volen mantenir-se en el poder. No en tots els casos, cert, però sí en el 80%, potser. Han convertit la política en una carrera.

En alguna entrevista ha afirmat que El disturbio eterno seria el seu últim còmic periodístic.

— No, finalment no ho serà. Honestament, m’agradaria que ho fos, perquè estic una mica fatigat d’aquests temes. Però estic treballant en un nou llibre sobre Gaza, aquest cop amb un periodista amic meu. Ell s’encarrega del text i jo faré els còmics. Fa poc vam estar a Egipte entrevistant gazatins que van fugir de la guerra. Ja que no podem anar a Gaza, almenys entrevistem la gent que hi va ser. Per cert, estic content de veure el que està fent el govern espanyol respecte a Gaza. No sé si és una posició compartida a tot el país, però s’està comportant molt millor que la resta d’Europa occidental.

Fa un any que va publicar un altre còmic sobre el tema, La guerra de Gaza, un pamflet polític ple de ràbia i frustració. I el còmic que el va donar a conèixer va ser, precisament, Palestina. Què el porta un cop i un altre parlar de l’opressió del poble palestí?

— Perquè porto Gaza al cor, és tan simple com això. He passat molt de temps allà i hi tinc amics, només he conegut bona gent que ho ha passat molt malament, gent amb molt poques oportunitats per tirar endavant en la vida. La guerra de Gaza, concretament, el vaig fer perquè un amic em va escriure al començament del genocidi i em va demanar que, sisplau, alcés la veu. I vaig sentir que tenia l’obligació de fer-ho. Gaza m’importa, i això fa que no pugui passar a altres temes més... no sé si lleugers seria la paraula, però sí amb un enfocament menys periodístic.

Suposo que quan parla de temes més lleugers es refereix al còmic sobre els Rolling Stones en què fa més d’una dècada que hi treballa.

— Sí, exactament. Però en realitat és un llibre molt seriós, tot i que escrit d’una manera que espero que sigui divertida. Quan dic que és més lleuger és perquè em resulta més fàcil de dibuixar, gaudeixo mentre ho faig. En els treballs més periodístics ja no aconsegueixo gaudir, dibuixar d’una manera més honesta aquestes coses és realment dur. Quan era jove no em costava tant, però ara em treu de polleguera veure com es comporta la gent.

I què es pot dir avui dia dels Rolling Stones que no s’hagi explicat ja cent vegades?

— Jo tinc un miler de coses a dir dels Rolling Stones, però en realitat faig servir els Rolling Stones per parlar de moltes altres coses. Si algú espera que el llibre sigui una història dels Rolling Stones es quedarà molt decebut. Serà un llibre molt inusual, però divertit, espero.

Vostè és el gran referent del còmic periodístic. Com veu la situació actual del gènere?

— Sé que hi ha altres periodistes que treballen en còmic, i alguns són amics meus, però m’he concentrat tant en el meu treball que no soc la millor persona per avaluar l’estat d’aquest gènere. Sí que m’he adonat que hi ha molta gent experimentant en aquest camp i això és genial. L’avantatge és que no hi ha regles en el còmic periodístic, i espero que ningú les posi: tothom hauria de trobar la seva manera de fer-ho, mentre sigui honesta i busquin la veritat, a falta d’una paraula millor.

Quin consell donaria a un dibuixant jove que volgués fer còmic periodístic? Cal haver estudiat periodisme per fer còmic periodístic?

— No necessàriament. A mi em va ajudar, però el meu consell seria començar amb una història petita i aprendre l’ofici, dibuixar bé i tenir sempre present el lector. No et pots limitar a presentar el fets, tot i que et sembli que els fets són prou eloqüents, necessites l’element humà.

I quin tipus d’històries o notícies creu que són més adients per explicar-se en forma de còmic? Aquesta entrevista, per exemple, funciona millor en forma escrita que dibuixada.

— Sí, és cert. Si tot el que dibuixessis fos la meva cara parlant amb bafarades de text, quin sentit tindria? Fins i tot si és una conversa com aquesta, has de pensar com dibuixar-ho d’una manera... no necessàriament abstracta, però sí interessant. Una part de la feina l’has de fer amb la imaginació, transportant la història al paper d’una manera que no sigui àrida o avorrida. He vist coses descrites com a còmic periodístic que es limiten a posar un fet, un dibuix, un fet, un dibuix... Però has de ser capaç d’explicar una història. En el còmic, el meu referent va ser Robert Crumb, però en el periodisme van ser els autors del Nou Periodisme dels anys 60: Tom Wolfe, Hunter S. Thompson, Michael Hurd... Són ells en qui m’inspiro a l’hora d’escriure, no en altres dibuixants.

A La guerra de Gaza es mostrava molt crític amb Joe Biden, i abans també va mostrar la seva decepció amb Obama per no implementar polítiques realment d’esquerres. La victòria de Mamdani a Nova York el fa sentir esperançat?

— Estic molt content que guanyés, però ja veurem si pot enfrontar-se a l’statu quo o si acaba devorat pel sistema. Em preocupa que Trump intervingui per posar-li les coses difícils i també que l’establishment demòcrata intenti sabotejar-lo. Tinc curiositat per saber com anirà tot. Em van agradar moltes de les coses que va dir, però ja veurem.

Chris Ware, Art Spiegelman i Charles Burns van visitar Barcelona fa unes setmanes al festival Kosmopolis del CCCB i van esmentar el seu nom diverses vegades. Amb Spiegelman fins i tot ha dibuixat a quatre mans un còmic curt sobre Gaza. ¿Manté una bona relació amb els autors de la seva generació?

— Sí, l’Art i jo som amics íntims, el Chris i jo som amics i ens escrivim sovint, i també soc amic del Charles. La meva generació, que és també la del Chris i el Charles, ens sentíem molt propers als pioners del còmic underground, i Art Spiegelman és un dels pocs que queden. En el fons érem un petit cercle, dues dotzenes d’autors, i ens coneixíem tots. Avui dia hi ha molta més gent treballant en la indústria, centenars de persones amb talent, és més difícil ser amic de tothom. A més, a molts dibuixants joves no els agraden els autors de la meva generació, els autors més consolidats, perquè som una mena de reialesa del còmic. I ho entenc, pensen que és el seu torn... Però que els bombin!