BarcelonaA Europa no sabem gairebé res de les remotes Terres del Nord-oest del Canadà, però una cosa és segura: van ser uns polítics blancs els que li van posar aquest nom, no la gent que hi viu des de fa segles. Ells són el poble dene, prop de 45.000 indígenes nord-americans que habiten una regió equivalent a Espanya i França senceres. Durant moltes generacions van viure en harmonia amb la terra, vivint de la pesca i la caça, desplaçant-se pel territori amb la casa al damunt. Una existència dura, amb temperatures extremes a l'hivern i èpoques de fam, però també amb un fort sentit de comunitat i una relació gairebé espiritual amb la natura.

Però des de fa algunes dècades el poble dene viu una tragèdia col·lectiva: una epidèmia d'alcoholisme que ha causat milers de morts, un sentiment general de desarrelament de la terra dels seus avantpassats, la xifra de suïcidis més alta del país i un índex esgarrifós de violència de gènere i de violacions dins l'àmbit familiar. No és casualitat que el drama d'aquest poble hagi coincidit amb el descobriment dels recursos minerals de les seves terres i l'explotació dels seus dipòsits de petroli i gas a través del fracking. “El govern canadenc volia controlar la terra i per fer-ho necessitava controlar la gent que hi vivia i trencar-hi el seu vincle”, explica Joe Sacco, el pioner del còmic periodístic i que després de la incursió històrica de La gran guerra torna al treball de camp amb l'impressionant Un tributo a la tierra (Reservoir Books), que aquest cop s'allunya de conflictes famosos com els de Palestina i Bòsnia però continua parlant de comunitats petites i oprimides que lluiten per existir.

El còmic va néixer arran de la voluntat de Sacco per investigar un tema relacionat amb “el canvi climàtic, que sempre es nota primer allà on s'extreuen recursos naturals”. Primer va pensar d'investigar algun indret de Sud-amèrica fins que el van contactar del Canadà i va pensar que seria un bon entrenament, perquè era més a prop i gairebé tothom hi parla anglès. Hi va anar pensant que en trauria material per fer “una peça curta” però va descobrir-hi una història complexa i terrible de la qual ho desconeixia gairebé tot. “Havia sentit alguna cosa sobre les escoles residencials, però no entenia les seves implicacions profundes”, diu Sacco en referència a l'episodi més terrible de la repressió cultural del poble dene, que des de mitjans del segle XIX fins al 1990 va haver d'enviar els seus nens i adolescents a estudiar a uns internats on se'ls educava en el cristianisme, se'ls obligava a parlar en anglès i, bàsicament, es destruïa la seva relació amb la terra, la comunitat i la família.

“La cosa que més em va impressionar dels internaments obligatoris era que pegaven als nens quan parlaven en la seva llengua pròpia”, explica Sacco. “Alguns d'ells fins i tot van oblidar-la i, després, quan tornaven a casa, ja no es podien comunicar amb els avis o amb una part de la família. Tot plegat no només constituïa un trauma psicològic i una pèrdua d'habilitats comunicatives, sinó també una ruptura dels fonaments de la seva cultura. I molts dels problemes i l'alcoholisme del poble dene tenen l'origen directe en aquest episodi”. Sacco posa cara i ulls a la tragèdia a través dels testimonis que va recollint entre els denes que entrevista, com la terapeuta que explica que “la gent no beu per socialitzar-se, sinó per perdre la consciència”, o el professor que va preguntar a la seva alumna més brillant què faria el cap de setmana: "Emborratxar-me fins a perdre el sentit, així no recordaré qui abusa de mi".

La història que explica Sacco a Un tributo a la tierra no és una tragèdia monolítica, sinó també la lluita d'un poble per rebel·lar-se contra la injustícia i guarir-se les ferides. Una lluita que inclou divisions i enfrontaments interns, però també victòries morals i legals: el 2008 el govern canadenc va demanar oficialment perdó pels internaments forçosos i una comissió va qualificar la política indígena del Canadà d'un “genocidi cultural”. “Els tribunals van determinar compensacions econòmiques als indígenes pels internats –explica Sacco–. Eren força diners, desenes de milers de dòlars per a cada afectat. El problema és que si fas que persones alcohòliques revisquin els traumes en una comissió i després els dones una gran quantitat de diners, alguns d'ells se'ls beuran fins a morir. I no dic que la comissió no fes una bona feina, però no pots pensar que amb un informe i pagant diners es resoldrà el problema perquè les conseqüències del colonialisme continuen presents en la comunitat”.

L'autor nord-americà –però nascut a Malta– va viatjar en total sis setmanes pels Territoris del Nord-oest i es va entrevistar amb una trentena líders indígenes, activistes i ciutadans denes, visitant pobles als quals només es pot accedir per carreteres d'hivern que només són transitables quan estan gelades –i cada cop menys mesos a l'any–. Després, fidel al seu mètode de treball, es va retirar a casa per dibuixar les 280 pàgines d'Un tributo a la tierra, que dona veu a totes les opinions sobre el debat més candent que hi ha avui a les comunitats: si cal obrir les portes a les companyies d'energia per extreure petroli i gas amb la tècnica del fracking o buscar altres maneres d'activar l'economia de la zona sense explotar i malmetre la terra dels avantpassats. “M'ha semblat que, especialment entre els joves, estan creixent els intents de reconnectar-se amb el que els feia forts com a comunitat abans de l'arribada dels europeus: les tradicions, la llengua pròpia i la vida a les muntanyes. Bàsicament, recuperar el vincle amb la terra i, alhora, descobrir com viure en el món modern”.

Els consells d'un pioner del periodisme gràfic