Barcelona

Miguel Gallardo: “Dibuixar el meu càncer m'ha ajudat a entendre'l”

Un tumor cerebral i una pandèmia van fer que el 2020 fos l'any més estrany de la vida del dibuixant

El dibuixant Miguel Gallardo / MANOLO GARCIA Zoom

Al febrer el sempre inquiet Miguel Gallardo (Lleida, 1955) tenia previst prendre's un mes de descans: ni viatges ni encàrrecs ni presentacions. Però la vida tenia altres plans i a finals d'aquell mes li extirpaven d'urgència un tumor cerebral de 4 cm. Poc després abandonava l'hospital i es decretava l'estat d'alarma, una suma d'elements tan surrealista que no ha tingut més remei que donar-li a tot plegat forma de novel·la gràfica. Algo extraño me pasó camino de casa (Astiberri) és la crònica més lluminosa que tràgica de l'any més estrany de la vida de Gallardo, que ha acabat sent també un dels més productius de la seva carrera.

Pàgina d''Algo extraño me pasó camino de casa' Zoom

Pàgina d''Algo extraño me pasó camino de casa' / Astiberri

Al còmic dius: “L'única manera que tinc de lluitar amb els problemes és dibuixar-los”. ¿Dibuixar el teu càncer t'ha ajudat a combatre'l?

El concepte de combatre el càncer ve dels americans, però en realitat no es pot lluitar contra el càncer perquè és invisible, només es pot combatre un enemic quan el veus. Però dibuixar-lo m'ha ajudat a entendre'l una mica. El càncer està més enllà de l'explicació, ve del teu propi cos i no serveix de res pensar que és per haver fumat molt i haver-te drogat de jove. Donar forma de relat al que et passa et permet donar-te a tu mateix l'explicació.

A diferència d'altres còmics sobre malalties, aquest sembla escrit en temps real. Més que unes memòries del càncer sembla un diari.

És que era la meva taula de salvació. De fet, vaig començar a fabricar mentalment el projecte durant les nits en blanc a l'hospital, quan pel cap em passaven moltes coses. Però també és una continuació del quadern de viatge que vaig començar amb Maria i jo, amb el qual jo vaig gestionant els esdeveniments que em van passant.

Pàgina d''Algo extraño me pasó camino de casa' Zoom

Pàgina d''Algo extraño me pasó camino de casa' / Astiberri

Després de l'operació, el que més et preocupava era si podries tornar a dibuixar.

Quan em vaig despertar, el primer que vaig preguntar és si podria dibuixar. Si em tocaven el dibuix em deixaven ben fotut. La gran preocupació és que et quedi afectada alguna funció del raonament. I cada vegada que em deixo la mascareta m'espanto perquè em penso que és un símptoma. Però llavors recordo que jo he sigut sempre súper despistat i maldestre, i que no convé magnificar les coses.

Enmig de tot aquest viatge amb el càncer apareix un segon convidat a la festa: la pandèmia.

Al principi per a mi va ser fins i tot una cosa divertida. Pensa que a l'hospital t'avorreixes molt i el màxim que pot passar és que el teu company d'habitació tingui una crisi respiratòria. A més, en aquell moment el virus semblava una cosa que passava a la Xina i prou. Però es va anar acostant i just quan vaig sortir de l'hospital va ser quan va passar d'epidèmia a pandèmia. I per a mi va ser dur, perquè lidiar amb un problema ja era dur, però amb dos... I la meva forma d'enfrontar-m'hi va ser a través del dibuix i escapant-me sempre que podia, per qualsevol cosa. ¿Cal llençar una bossa de plàstic? Som-hi. ¿Una tapa del iogurt? Cap problema. ¿Passejar la gossa? Ja ho faig jo. La pobra va acabar esgotada, però és que el cos em demanava caminar, era la meva forma de treure'm el verí de la quimioteràpia, que també em servia d'excusa per sortir de casa durant el confinament.

Pàgina d''Algo extraño me pasó camino de casa' Zoom

Pàgina d''Algo extraño me pasó camino de casa' / Astiberri

¿Recordes el primer dibuix que vas fer després de l'operació?

Sí. Jo soc molt de promocionar-me, així que quan vaig anar cap a l'hospital em vaig emportar un grapat d'exemplars de María i jo. Sempre ho faig. La meva nòvia es riu de mi i em diu que em moderi, però és la meva manera de connectar amb la gent. I el primer dibuix que vaig fer va ser la María d'una dedicatòria del llibre que vaig regalar a una infermera.

Expliques que Olivia Rueda, l'autora de No sabes lo que me ha costado escribir esto, et va donar un consell: “Que no et passi pel cap celebrar la sortida de l'hospital com el primer dia de la teva vida”.

Jo de seguida que vaig sortir de l'hospital vaig fer una mena de reunió de xamans i vaig demanar consell a tothom a qui conec que ha passat per una experiència similar. L'Olivia va patir un vessament cerebral i després una afàsia, va ser molt dur per a ella. I amb el seu humor tan negre em va dir això, que no se m'acudís celebrar l'alta a l'estil Paulo Coelho com si hagués tornat a néixer.

Parles de l'humor de Rueda però deunidó el teu. Tot i parlar del que parla, Algo extraño me pasó camino de casa és un dels teus treballs més lluminosos i divertits.

Molts terapeutes em van aconsellar al principi que em deixés caure, que em donés permís per sentir la negativitat i els sentiments depressius. I jo la veritat és que m'hi resistia, no ho podia fer. I al final em vaig adonar que el que necessitava era capgirar tot això i abordar-ho des de l'humor, que és el que ja vaig fer amb Maria i el seu autisme.

Al còmic fins i tot et dediques un petit panegíric, pel que pugui passar. Com ha canviat la teva relació amb la mort arran del càncer?

En les primeres nits que vaig passar després de l'operació, perdut en el meu cap, la mort era una cosa benvinguda. Desitjava acabar amb tot aquell mareig i malestar. A més, a l'hospital vaig perdre una cosa que per a mi és vital: la curiositat. És curiós, perquè amb la quimioteràpia perds la gana i t'has d'obligar a menjar. Doncs jo vaig haver de fer el mateix amb la curiositat: obligar-me a veure sèries, a llegir novel·les... Així que vaig començar i abandonar una pila de sèries i de llibres fins que, a poc a poc, vaig anar canviant de xip. I mira, ara estic enganxat a The crown i a una novel·la de Dean R. Koontz. Això d'una banda i, de l'altra, la feina. Em vaig posar a treballar i no he parat.

Ja ho pots ben dir: potser seràs l'autor de còmic espanyol que més obres publicarà el 2020.

Sí, al final serà un any bo i tot. Primer aquesta novel·la gràfica, després una adaptació de contes de Patricia Highsmith que em va encarregar la Fnac i també he fet una pila de vinyetes per a la revista The Influyencer. Fins i tot em vaig inventar un festival d'animació al meu Instagram en què anava recuperant totes les animacions que he anat fent. I l'última cosa és un encàrrec del meu amic i exparella artística, Juanito Mediavilla, per a una cosa de la presó de Burgos. Ell fa una historieta i jo unes tires.

Els pares de Makoki reunits!

No ben bé, perquè ell ha fet una historieta per la seva banda i jo unes tires.

Diumenge també vas estrenar una sèrie a l'ARA, una paròdia al teu estil d'un curset de dibuix.

És una idea que sorgeix de les referències que tinc dels cursets per fabricar ràdios amb els components i també dels cursets de CEAC per aprendre coses gairebé per art de màgia, que sempre m'han fascinat. I la sèrie de l'ARA em permet parodiar tots aquests anuncis que sovint incloïen testimonis de gent que havia seguit els cursos. Era un món de fantasia i ple de promeses irreals. “No importa l'edat! Aprengui en cinc minuts al dia! Sense sortir de casa!” Bé, això últim potser ara no és tan atractiu.

També es reedita Los casos del Perro Nick, un dels tebeos més experimentals que has fet.

Totalment. De fet, el vaig escriure seguint la tècnica de cut and paste de William Burroughs, agafant diàlegs de novel·les de Raymond Chandler i posant-los en boca de Perro Nick, de manera que sortia una mena de paròdia de la novel·la negra. També vaig experimentar molt amb color i el gouache, que era una matada però quedava molt bé i em permetia fer servir paletes noves i jugar amb referències dels anys 40 i 50. Juntament amb Pepito Magefesa va ser un punt d'inflexió per a mi, que abans em movia en unes pautes d'estil molt marcades en els meus treballs amb Mediavilla.