BarcelonaAl traductor Peter Bush (Spalding, 1946) l’acompanya la pluja britànica arreu on va. Enmig d’un xàfec primaveral –que probablement li dificultarà una mica recuperar-se del refredat– Bush respon les preguntes amb amabilitat, cura i precisió. Aquesta setmana ha estat a Barcelona per rebre un dels premis que anualment atorga la Fundació Josep Irla, el Memorial Francesc Macià, per “la seva acció en favor de la llengua, la cultura o la nació catalanes” traduint a l’anglès clàssics com 'Incerta glòria', de Joan Sales; 'La plaça del diamant', de Mercè Rodoreda, i 'El quadern gris', de Josep Pla, a més d’autors contemporanis com Empar Moliner, Teresa Solana i Najat El Hachmi

Molt abans de convertir-se en un traductor de referència de literatura, vostè va ser professor i va estar compromès políticament. I abans d’això, va créixer a Lincolnshire. Formava part d’una “cultura anglesa que s’ha suprimit”. Què vol dir amb això?

Els meus pares es van conèixer a Spalding, una petita ciutat que llavors tenia uns 10.000 habitants i que vivia del conreu de la patata i la coliflor. La mare hi va arribar per treballar recollint maduixes. El pare seria tipògraf i, després dels sis anys de la Segona Guerra Mundial, també sindicalista. Tots dos venien de famílies obreres molt diferents. Ell parlava en el dialecte de Lincolnshire. Ella, en el de Yorkshire. Quan vaig entrar a l’escola em van dir que el meu anglès “no era el de debò”. Tot i que a casa escoltàvem la ràdio i el pare coneixia l’anglès estàndard, va ser entrant a l’aula que em vaig adonar que la nostra cultura no existia.

Però vostè va ser un alumne que va “progressar adequadament”, com dirien aquí.

Al final de la primària ens feien un examen que determinava si podíem accedir a la 'grammar school'. Era molt difícil que els nois i noies de classe obrera l’aprovessin. L’examen era el temible 'eleven plus'. Les meves notes em van permetre anar a la 'grammar school'. De cop i volta estava envoltat de fills de banquers, advocats i metges, i seguia tenint un complex molt gran amb l’anglès estàndard –per sort em vaig especialitzar en el francès i el llatí, i més endavant en el castellà–. Un dels meus amics, tornant cap a casa, sempre se sorprenia de com hi havia gent que podia viure a les cases de protecció oficial, l’anomenat 'council housing'. Ell no ho sabia, però els pares i jo vivíem en una d’aquestes cases. I s’hi estava molt bé.

Després de l’institut encara li van quedar forces per anar a la universitat.

Vaig anar a Cambridge i després a Oxford, dues comunitats que també eren molt classistes. A Cambridge, encara que jo estudiava filologia espanyola i francès, anava sovint a les classes de Raymond Williams [un dels impulsors dels 'cultural studies']. No podia fer res més que convertir-me en revolucionari, oi? Quan, més endavant, vaig anar a Londres per fer el doctorat em va semblar que era el moment d'involucrar-me en la política revolucionària. Al partit on militava hi havia Ken Loach i Vanessa Redgrave, entre altres.

En aquells moments suposo que no sabia res de l'existència del català.

A finals de la dècada dels 60 vaig passar una temporada a Barcelona, participant en la construcció d'un partit revolucionari. Vaig conèixer molts intel·lectuals d'esquerres i vaig investigar el moviment obrer i anarquista a la biblioteca Arús. Molts anys després, mentre traduïa 'Incerta glòria', de Joan Sales, vaig trobar que alguns dels diàlegs que els personatges tenien abans de la Guerra Civil eren com els nostres després del maig del 68. No sé si Sales ho tenia al cap mentre escrivia la novel·la.

Encara no traduïa, llavors?

Només textos polítics i econòmics.

Quines lectures de joventut el van marcar?

De Cervantes, 'El Quixot' i 'Novelas ejemplares'. També 'El libro de buen amor', de Juan Ruiz, 'arcipreste de Hita'. 'La celestina', de Fernando de Rojas –que molts anys després vaig traduir [2009]–. 'Fortunata y Jacinta', de Benito Pérez Galdós. 'La regenta', de Leopoldo Alas, 'Clarín'. A l'institut teníem una obsessió per la generació del 98: de tots ells, el que encara m'agrada molt és Antonio Machado.

Un dels primers autors que va traduir del castellà a l'anglès va ser Juan Goytisolo.

El 1979 vaig viure a Archena [Múrcia], on era cap d'un seminari d'anglès. Era un poble que havia tingut una important tradició anarquista i comunista, que després havia estat castigada pel feixisme. Els dos bàndols encara existien en plena Transició. Tenia poques classes i molt de temps per llegir, en aquells moments. Va ser en aquest context privilegiat que vaig descobrir Juan Goytisolo. A diferència de mi, Goytisolo venia d'una família burgesa, però compartíem la crítica a la societat del moment. Més endavant, a la dècada dels 80, vaig impartir classes en un institut de Holland Park i em va semblar que Goytisolo seia una bona lectura perquè hi havia molts estudiants fills d'immigrants; però llegir sobre això no els interessava: ells ja se sentien plenament anglesos.

En castellà ha reincidit diverses vegades en Goytisolo i Onetti.

Hi ha una constant en la majoria de les obres que he traduït, i és la consciència crítica irònica. En Goytisolo hi és, tant a 'Juan sin tierra' com a 'La cuarentena' o 'La saga de los Marx'. Després he fet Joan Sales, Josep Pla i Mercè Rodoreda. Onetti em va interessar molt perquè és un dels grans autors de l'Amèrica Llatina que no forma part del 'boom'. La seva és una perspectiva més dura: parla d'homes solitaris, de prostitució i de gent pobra. Té una visió molt antiromàntica, una mica com Josep Pla als contes de 'La vida amarga', que vaig traduir el 2013.

Va ser als anys 90 que va publicar més traduccions del castellà.

Van ser anys de molta feina. A la Universitat d'East Anglia, a Norwich, vaig dirigir durant uns quants anys el British Centre for Literary Translation: vaig passar de l'activisme polític al literari. Un dels centres amb els quals tenia relació era la Casa del Traductor de Tarazona, dirigit per l'escriptora Teresa Solana. Jo havia estat casat durant anys i m'havia divorciat feia poc; ens vam enamorar. I al cap d'un temps vam prendre una decisió: ens instal·laríem a Barcelona i faríem de freelance. Vaig pensar que em convertiria en traductor literari a temps complet, però tot i que vaig estudiar català, no m'imaginava que arribaria a traduir-ne llibres.

Això va canviar amb Monzó.

Vaig acceptar ocupar-me de 'La magnitud de la tragèdia', i poc després vaig fer 'Un crim imperfecte', de Teresa Solana [2008] i 'T'estimo si he begut', d'Empar Moliner [2009]. Una novel·la que vaig proposar perquè em va semblar molt original va ser 'L'últim patriarca', de Najat El Hachmi, que va sortir a Serpent's Tail el 2010.

Ha fet més contemporanis...

De Monzó, 'Guadalajara' [2011] i 'Mil cretins' [2012]. D'El Hachmi, 'La çacadora de cossos' [2013]. De Francesc Serés, 'Contes russos' [2013]. De tots ells en faria més llibres, em semblen molt bons.

Un dels projectes més ambiciosos ha estat 'El quadern gris', de Josep Pla, per a New York Review of Books.

Quan em vaig instal·lar a Barcelona anava a la fira de Londres cada any per no perdre el contacte amb els editors que coneixia de quan dirigia el British Centre for Literary Translation. A Edwin Frank, de 'New York Review of Books', li vaig fer una 'wish list' amb diverses propostes, entre les quals hi havia 'Tirano Banderas', de Valle-Inclán, que vaig traduir. Al cap d'un temps, l'Edwin em va escriure i em va preguntar si algú podria traduir 'El quadern gris' de Josep Pla. Li vaig dir que jo mateix. 'El quadern gris' és un llibre extraordinari del jove escriptor que vol ser escriptor. Hauria de ser un llibre clau per als estudis d'escriptura creativa d'arreu. A diferència d'alguns estudiosos em sembla que 'El quadern gris' és bàsicament l'obra d'un autor jove que molts anys després, a la dècada dels 60, va reorganitzar els materials. Està a punt de sortir un assaig de Josep C. Vergés, fill de l'editor de Destino, on analitza a través de cartes entre Pla i el seu pare que els canvis entre el manuscrit original i el definitiu són molt petits.

Què li segueix interessant, del llibre?

D''El quadern gris' m'agrada com combina la ironia de la descripció de la vida universitària, el lirisme d'algunes descripcions i l'anàlisi molt fina de les relacions de família. Llegint-lo t'adones que Catalunya no és com Lincolnshire. Al meu comtat, un dels més extensos d'Anglaterra, no hi havia ni una sola universitat. El camp català era una altra cosa. A més, a fora de Barcelona existia una indústria. Sense anar més lluny, Palafrugell –el lloc on va créixer Pla– estava ple de fàbriques sureres. Encara que sigui un poble no hi ha una visió rural ni primitiva.

Quan va publicar la traducció anglesa de 'Pa negre', d'Emili Teixidor, el 2016, va dir que juntament amb 'La plaça del diamant', de Rodoreda, i 'Incerta glòria', de Joan Sales, forma un "tríptic de gran ficció escrita en català sobre l'experiència de la Guerra Civil".

Dels tres, el llibre que ha tingut una trajectòria internacional més llarga ha estat 'La plaça del diamant' de Mercè Rodoreda. La primera traducció va ser del 1967. La va fer Eda O'Shiel, que estava casada amb un català. O'Shiel es va enamorar del llibre. Va ser un èxit de crítica, però no de vendes. El 1981, David H. Rosenthal la va traduir als Estats Units. Va donar una visió més romàntica del llibre: el va titular 'Time of the doves' (L'hora dels coloms). Va ser un èxit, perquè va coincidir amb l'esplendor dels estudis de gènere.

La versió anglesa d''Incerta glòria' no va arribar fins al 2014. Per què va trigar tant?

Hi havia certa ambivalència amb Joan Sales a Catalunya: era republicà però també catòlic, i aquests dos aspectes sumats van causar controvèrsia durant molt de temps. Tinc amics catalans que es resisteixen a llegir Sales i Pla: no ho entenc. Si no hagués estat per la presència de Catalunya com a cultura convidada a Frankfurt el 2007 probablement no s'hauria traduït, o hauria trigat més.

Encara falten moltes coses per fer, no?

Moltíssimes. De Víctor Català hi ha 'Solitud' i res més. Un autor inèdit que m'interessa molt i del qual traduiré tres contes per a l'antologia 'Barcelona tales' a Oxford University Press és Cèsar August Jordana. Havia traduït D.H. Lawrence i Virginia Woolf a la dècada dels 30, i escrivia seguint els autors 'modernistes' anglesos. Pòstumament se'n va publicar una novel·la meravellosa, 'El món de Joan Ferrer' [1971] sobre els anys que va passar exiliat a l'Argentina.

Al llarg dels anys es deu haver trobat amb molts escèptics sobre el valor de la literatura catalana. Què els diu?

La literatura catalana del segle XX i la d'aquestes primeres dues dècades del segle XXI és de les més riques d'Europa. La falta d'interès pels autors catalans és terrible. Quan es barreja amb prejudicis ideològics sovint no hi ha res a fer.

A més, en anglès costa molt que es tradueixin llibres.

Hi ha el famós 3%, i no parlo de política, sinó del percentatge d'obres traduïdes editades en anglès. La literatura traduïda és molt minoritària. Ara bé, actualment hi ha molts punts de referència i alguns llibres tenen molta visibilitat. Que Joan Sales surti al 'Guardian' o a l''Economist' i que Josep Pla mereixi articles al 'New York Times' són coses mai vistes. A vegades, la persistència d'un traductor pot ajudar a canviar les coses. Ha passat recentment amb Deborah Smith, que va traduir 'The vegetarian' de Han Kang, i la novel·la va guanyar el Man Booker. Ara les llibreries angleses i nord-americanes són plenes de traduccions del coreà.

La feina del traductor no acaba quan aquest entrega el text a l'editorial.

El traductor també ha de ser un activista. Almenys al món anglosaxó. És imprescindible ajudar a crear una visibilitat per als llibres que tradueixes i per a la literatura que estàs traduint. En aquest sentit, l'Institut Ramon Llull no només ofereix ajuts a la traducció, sinó també a la promoció, i això és molt important.

En quins projectes treballa?

He acabat 'Josafat', de Prudenci Bertrana, que sortirà aquest juliol a Francis Boutle Publishers, que està especialitzada en llengües minoritàries. A més de 'Barcelona tales', l'antologia per a Oxford University Press, faré 'Aigua de mar', de Josep Pla, per a Archipelago Books i 'Set casos de sang i fetge i una història d'amor' i 'Matèria grisa', de Teresa Solana. Sempre que tinc una idea la presento. La lluita és diària!

Quins projectes voldria presentar?

M'agradaria traduir 'La força de la gravetat', de Francesc Serés i 'Allò que va passar a Cardós', de Ramon Solsona.