“Al campanar de Santa Maria, s’hi entra per la capella baptismal. Allí, la mística penombra del temple gòtic esdevé tenebrosa. En el frontis, del quadro on sant Joan Baptista tira aigua amb una petxina sobre la noble testa de Jesús, no es distingeix més que la taca informe de les carns blanques”. Aquest és l’inici de Josafat, una tèrbola història d’amor entre un campaner i una prostituta ambientada a la catedral de Girona a principis del segle XX. Prudenci Bertrana (Tordera, 1867-1941) va debutar el 1906 amb una inquietant novel·la breu que encara avui fa tremolar els lectors gràcies a la fúria moderna que supura.

Bertrana, però, és un autor amb una obra narrativa abundant. “Cal llegir-lo perquè, fonamentalment, encara no ho hem fet -diu Oriol Ponsatí-Murlà, comissari de l’Any Bertrana, impulsat des de la Generalitat i la Institució de les Lletres Catalanes, que commemora els 150 anys del naixement del gironí, però també els 125 anys de l’arribada al món d’Aurora Bertrana-. Més enllà de Josafat, que s’ha llegit als instituts durant molt de temps, la vida editorial d’en Prudenci es va interrompre als anys 90 amb les últimes recuperacions per part d’Edicions 62. Bertrana forma part del cànon, encara que hauríem de discutir quin lloc hi ocupa actualment; així i tot -o potser per això- sembla que no faci falta llegir-lo”. Des del 2013, Edicions de la Ela Geminada recupera tota l’obra narrativa de l’escriptor: n’han sortit set dels deu volums previstos, començant per la novel·la inèdita Violeta (1899) i arribant fins al volum de 1.000 pàgines que recull tots els contes: sis llibres i una trentena d’inèdits.

“Ens hauríem de començar a carregar la separació entre Modernisme i Noucentisme -comenta Mita Casacuberta, doctora en filologia catalana i professora a la Universitat de Girona-. Hauríem d’analitzar tot sencer el període històric que va de l’últim terç del segle XIX fins al 1939. No pot ser que el Bertrana que s’estudia acabi a les Proses bàrbares [1911]”.

Compromès i sacrificat

La primera etapa de l’autor dona una imatge incompleta de la seva trajectòria global, que va arrencar a Girona però va continuar a Barcelona a partir del 1911. “Va trobar feina allà on anava a parar la gent d’esquerres, al periodisme -continua-. Primer va estar a L’Esquella de la Torratxa i a La Campana de Gràcia, i més endavant passaria per El Poble Català, La Publicitat i, finalment, La Veu de Catalunya. Bertrana va ser un intel·lectual compromès -caldria editar-ne el periodisme- i al mateix temps que defensava una idea progressista del món es mostrava com un artista incomprès”. A Els noms de Rusiñol (Quaderns Crema, 1999), Casacuberta dedica un capítol a la complexa relació entre Bertrana i Rusiñol: si l’autor de L’auca del senyor Esteve va poder “pagar la llibertat al preu altíssim de la manca de reconeixement oficial i del menyspreu dels intel·lectuals joves, sempre agressius” gràcies a una bona situació econòmica, Bertrana les va passar magres per subsistir. La vocació artística -pictòrica i literària- el va acompanyar tota la vida. “El sacrifici de l’artista és un dels temes recurrents de Bertrana -afirma Casacuberta-. A L’impenitent [1939], última part de la trilogia autobiogràfica, arriba a escriure que el fet d’haver pogut publicar tots els seus fills -els llibres- justifica els tràngols que ha hagut de passar”. Al matrimoni format per Prudenci Bertrana i Neus Salazar els va tocar sobreviure a la mort de tres dels quatre fills: una d’elles, la Cèlia, va patir una llarga malaltia que va trasbalsar la família durant anys.

“A més del joc autobiogràfic que planteja als seus últims llibres i que m’interessa molt, Bertrana és un gegant de la llengua -diu l’escriptor Ramon Solsona, que durant una època es definia com a bertranòfil -. Quan el llegeixes notes que era pintor, perquè té una gran plasticitat a l’hora d’escriure. És molt hàbil per fer tipus singulars i per retratar gent de poble i senzilla. A més, la ironia de Bertrana és molt fina”. Ponsatí-Murlà recorda que “bona part de la seva singularitat a la segona dècada del segle XX és no ser de Barcelona”. L’autor tenia una relació tensa amb Girona: “La incomoditat de no viure on voldria li acaba donant una certa comoditat. Aquesta cosa bàrbara que apareix recurrentment als seus textos li permet tenir un espai propi”.

L’escriptor Toni Sala va dedicar un pròleg molt interessant a Josafat el 2007, inclòs a Notes sobre literatura (Empúries, 2012):“De Bertrana m’interessa el seu conflicte amb un sensualisme sacríleg que és present de Jacint Verdaguer a Víctor Català i que en Josafat té el punt àlgid -recorda-. Aquest fons descarnat i salvatge que Bertrana sent a l’arrel de la persona, lligat al sexe indòmit, seria un bon terreny per investigar en relació amb el seu moment i també amb el nostre, perquè Bertrana hi va veure molt lluny quan va escriure allò de: «Jo espero tranquil la fina ironia civilista»”.

“Gràcies als dos volums de memòries que va deixar Aurora Bertrana podem recordar que la seva trajectòria va ser molt particular, interessant i ampla -diu l’editora Maria Bohigas-. Va prendre un seguit de decisions que només pots concebre en algú que té les coses molt clares”.

L’excepcionalitat d’Aurora Bertrana

Per a Aurora Bertrana (Girona, 1892 - Berga, 1974), la vida girava “al voltant de l’escriptura”. Nascuda el 1892, va estudiar violoncel, primer a Girona, més tard a Barcelona. El 1923 va passar una temporada a Ginebra per ampliar la seva formació musical. Dos anys després es casava amb un enginyer industrial i al cap d’uns mesos viatjaven a la Polinèsia i s’instal·laven a Tahití. “El 1930 es va donar a conèixer com a escriptora viatgera amb Els paradisos oceànics -exposa Ponsatí-Murlà-. És una figura excepcional en el panorama de la literatura europea i potser mundial. A més del llibre sobre Tahití, va anar al Marroc el 1935 per coneixe’n la cultura i la situació de la dona”.

D’aquella experiència en va treure una altra peça literària, El Marroc sensual i fanàtic (1936). Com Els paradisos oceànics, està descatalogada. “Aurora Bertrana es fa difícil de classificar -recorda el comissari de l’any dedicat als dos autors-. És irregular com ho és la vida mateixa. Va escriure llibres de viatges, testimonis de guerra, memòries i fins i tot un volum de contes sobre animals, Oviri i sis narracions més ”. Bertrana també va donar una novel·la sobre el turisme a la Costa Brava i la llibertat sexual, Vent de grop (1967), una de fantàstica, La ciutat dels joves (1970), i diversos textos sobre el seu pare, entre els quals destaca Una vida (1965).

Abans de tornar a posar en marxa Club Editor, Bohigas va rellegir-ne el catàleg i va decidir recuperar Entre dos silencis (1958): “M’havia deixat una impressió molt viva i quan hi vaig tornar em vaig adonar de l’enorme valor. Passa el mateix amb Tres presoners [1957], una reflexió esplèndida sobre què és l’enemic i com es construeix. Tots dos títols dibuixen la figura d’una escriptora molt notable”. A Bohigas li sorprèn que “no s’hagi estudiat més biogràficament”, perquè forma part “d’aquelles dones que, buscant el camí de la seva vida, van trobar una aventura pròpia”. “Qualsevol homenatge que se li faci és interessant i necessari -diu-. És un cas comparable al de Montserrat Roig, pel que totes dues van representar”. De les Memòries destaca que “no té la necessitat de mentir a cada pàgina: parla sobre la realitat de l’època sense embuts, igual que Narcís Oller a Memòries literàries ”. Bohigas destaca “l’extrema llibertat” d’Aurora Bertrana: “Abans de la guerra té un aire turbulent, en què es barregen la reflexió i l’acció. Més endavant va buscar la construcció testimonial i va aconseguir molt bons resultats”.

Bibliografia indispensable

Prudenci Bertrana

‘Josafat’. Ela geminada

Després de publicar la novel·la inèdita Violeta -del 1899-, Ela Geminada va recuperar “l’obra més llegida de Bertrana”, Josafat, en edició de Xavier Pla, que vol ser al màxim de fidel i respectuosa amb l’edició del 1906.

‘jo! memòries d’un metge filòsof’. Ela geminada

Publicada el 1925, trenca amb el cicle anterior -ple de personatges marcats per un destí tràgic- i retrata, en clau, Diego Ruiz, antic director del Manicomi de Salt i enemic de l’autor.

‘L’hereu’. Ela geminada

El 1931 Bertrana va crear un personatge que l’acompanyaria fins al final dels seus dies, Innocenci Aspriu. L’hereu és la primera part de la trilogia autobiogràfica, completada amb El vagabund (1933) i L’impenitent (1939).

‘Tots els contes’ Ela geminada

Paral·lelament a les novel·les, va publicar set llibres de contes, entre els quals hi ha Proses bàrbares (1911) i L’ós benemèrit i altres bèsties (1932). Ara surten en un sol volum, amb una trentena de narracions inèdites.

Aurora bertrana

Aurora bertrana‘Entre dos silencis’. Club editor

Després de la Segona Guerra Mundial, Bertrana va anar en una missió humanitària a Étobon, on tots els homes havien sigut afusellats per la Gestapo el 1944. Entre dos silencis és la crònica de l’estada i potser el seu millor llibre.

‘Tres presoners’. Club editor

Va aparèixer el 1957, un any abans que Entre dos silencis, i explica una situació anterior, en què tres presoners alemanys són enviats a un poble francès on han de treballar a les ordres dels seus enemics.

‘Memòries’. Diputació de Girona

La Josep Pla és una de les col·leccions quasi secretes més interessants del panorama actual. El 2013 va recuperar en dos volums les memòries de la singularíssima i intrèpida vida d’Aurora Bertrana.