Barcelona"Després de llicenciar-me a la Universitat d'Oklahoma, em va semblar que si em doctorava en història podia arribar a fer carrera acadèmica i tenir una vida còmoda, tranquil·la i avorrida fins a la meva jubilació", comentava Susan Stryker (1961) el mes passat al CCCB durant l'acte de cloenda del Màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals de la Universitat de Barcelona.

El lloc on va escollir fer el doctorat, la universitat californiana de Berkeley, li va canviar la vida. "Era Foucault qui va escriure que hi havia llocs a Nova York i San Francisco que es podien definir com a laboratoris d'experimentació sexual –continua Stryker–. A la dècada dels 90, San Francisco era una ciutat on em vaig poder alliberar de les meves aspiracions burgeses i, patint moltes traves materials per sobreviure, vaig acabar trobant la llibertat". Va ser en l'ambient sexual radical i underground de la ciutat californiana que Stryker va descobrir qui era i com volia ser. "Gràcies a les masmorres sadomasoquistes vaig fer la transició –assegura–. La intimitat que hi vaig trobar em va permetre ampliar els meus interessos i desitjos cap a tots els camps de la meva vida". A més de sortir de l'armari per duplicat, "com a transgènere i com a lesbiana", Susan Stryker es va convertir en una de les figures fundacionals dels estudis trans, tal com demostren assajos com Historia de lo trans (2008; en castellà a Continta me Tienes, traduït per Matilde Pérez i María Teresa Sánchez) i la recent antologia Cuando hablan los monstruos (Bellaterra Edicions; traduït per Javiera M. Mac Pherson). "Després de molts tombs, he acabat fent vida acadèmica", recorda: actualment és professora emèrita d'estudis de gènere a la Universitat d'Arizona.

Mariners àvids de sexe i reescriure Frankenstein

Cuando hablan los monstruos recorre tres dècades de trajectòria en poc més de 200 pàgines. Comença als anys 90 a l'Albatros, un "bar de mala mort situat a la zona portuària de San Francisco", habitat per "motards i leatherdaddies que buscaven acció en un mar de mariners àvids de sexe: s'obrien pas a cops de colze entre els nois de les forces marítimes que vagarejaven pels barris baixos, ansiosos per ser abordats per alguna de les prostitutes que treballaven entre la multitud". A partir d'aquí, dedica textos a l'escena artística trans de la badia, l'anarquia corporal, el feminisme trans i molts altres temes, fins a arribar a l'entrevista final amb l'escriptora i acadèmica australiana McKenzie Wark.

"La qüestió trans no hauria de ser només d'interès de les persones trans –explicava al CCCB–. Actualment, per a mi té més a veure amb qüestions de racialització que de gènere. Vivim encara en un paradigma eurocèntric de la concepció del cos, i tot el que se n'allunyi físicament ens marca". Encara que ens facin creure que "vivim empresonats en la nostra carn", Stryker considera que "hem de ser capaços de transcendir aquesta limitació". "Puc decidir sobre el meu cos, i aquest vol anar cap a llocs diferents dels que preveu el patriarcat", continua. Un dels assajos més celebrats del volum és Mis palabras a Víctor Frankenstein desde lo alto del pueblo de Chamonix.

"És la reescriptura d'una escena del Frankenstein de Mary Shelley –fa memòria–. Era el 1993, un moment molt complicat en la meva vida: acabava de fer la transició, havia trobat una feina de merda com a professora d'història dels Estats Units en una universitat de segona fila, i la meva parella acabava de tenir una criatura". La vintena de pàgines de l'assaig capgiren, des de la ràbia, la imatge que es té de les persones trans. "Sovint se'ns fa fora de la condició humana, però jo penso que convertint-nos en monstres abjectes se'ns dona un poder enorme, gairebé oracular, des d'on expressar-nos –continua–. Tal com escriu Donna Haraway: «Un monstre ens promet un futur diferent». El monstre trenca motlles. És un missatger del que és extraordinari. Si escolteu les persones trans, acabareu descobrint les vostres costures i sutures".