Miguel de Cervantes, rei de la ironia i la multiplicitat

Quatre-cents anys després de morir, el creador d’'El Quixot' continua sent objecte de devoció arreu del món. Jordi Gracia li acaba de dedicar una ambiciosa i enlluernadora biografia

El Quixot surt d’algú que no acumula rancúnia. És el llibre més relaxat i tranquil del planeta, i és a partir d’aquestes dues característiques que Cervantes mostra, com mai abans s’havia fet, la complexitat de la condició humana”. Jordi Gracia parla amb un entusiasme encomanadís de Miguel de Cervantes (1547-1616), l’autor que va tenir “la capacitat d’inventar un artefacte nou, la novel·la moderna, quan ja tenia més de 50 anys”.

Don Quijote de la Mancha està actualment integrada per dues parts, publicades el 1605 i el 1615, respectivament, al tram final de la vida d’un escriptor que no havia aconseguit l’èxit que buscava. La novel·la, no obstant això, hauria pogut quedar interrompuda en qualsevol moment, perquè si una noció queda clara durant la lectura de 'La conquista de la ironía', biografia que presenta Gracia amb motiu dels 400 anys de la mort de Cervantes, és l’atzar i la provisionalitat que van conduir la vida d’un poeta reciclat en dramaturg i d’un dramaturg reinventat en novel·lista que només durant l’última dècada de vida, i perjudicat per la seva precària salut, culminaria una obra mestra indiscutible -protagonitzada per Alonso Quijano i Sancho Panza-, ampliaria la producció poètica amb Viaje del Parnaso (1614), endreçaria l’obra teatral publicant Ocho comedias y ocho entremeses (1615) i, finalment, encara faria una última i ambiciosa aportació narrativa -menys reivindicada del que caldria-, Los trabajos de Persiles y Sigismunda, publicada pòstumament el 1617.

Passa de ser un lluitador dogmàtic de la fe i l’imperi a posar-ho tot en qüestió a través de la maquinària infernal de la ironia, que impregna tot 'El Quixot'"Jordi Gracia

“En l’obra de Cervantes es dóna una al·lucinant percepció de la convivència en el subjecte del que va ser i del que és -reconeix Gracia-. Hi ha un procés constant de reutilització i reciclatge. Passa de ser un lluitador dogmàtic de la fe i l’imperi a posar-ho tot en qüestió a través de la maquinària infernal de la ironia, que impregna tot El Quixot. Però després encara escriurà un llibre tan diferent com el Persiles”. Jordi Gracia elogia la multiplicitat de l’autor: “El que ha descobert escrivint El Quixot no el retira de la fascinació per la novel·la d’aventures, la romàntica, la catòlica... En comptes de descartar les etapes prèvies, es dedica a sumar-les”.

El camí cap a l’obra mestra

La conquista de la ironía ressegueix en un ordre estrictament cronològic els 68 anys de vida de l’escriptor. La biografia desmenteix amb rotunditat que “no se sap pràcticament res de la vida de Cervantes” i mostra com les experiències viscudes per l’autor -algunes, excepcionals- ajuden a donar forma, inesperadament, al magma de relats, digressions i crítiques que configuren Don Quijote de la Mancha, una de les creacions literàries més inesperades i admirables de tots els temps. Miguel de Cervantes va ser el quart de set germans, fill de “metge cirurgià”, i després de canviar Alcalá de Henares per Valladolid va ser alumne, ja a l’Estudio de la Villa de Madrid i cap al 1567, de Juan López de Hoyos. “El seu professor era un erasmista amb una biblioteca molt rica que Cervantes coneixia molt bé”, resumeix Gracia. Va ser allà on va accedir a clàssics llatins com Virgili, Horaci, Catul i Ovidi i a clàssics moderns com Lorenzo Valla i Garcilaso de la Vega, “l’autor que més li agradaria durant la resta de la seva vida”. A finals d’aquella dècada, Cervantes es va convertir en personatge digne d’una “pel·lícula o d’una minisèrie”, segons afirma Gracia. El 1569 va haver de fugir cap a Itàlia després de ferir el mestre d’obres Antonio Sigura. Allà va descobrir l’obra de Ludovico Ariosto -una altra influència important-, i dos anys després va participar en la batalla de Lepant. Per culpa d’una ferida li va quedar anquilosada una mà, fet que li va merèixer, des de llavors, el sobrenom de “el manco de Lepanto”. Miguel de Cervantes no va abandonar la vida militar fins al 1575, després de participar en expedicions navals com les de Navarino i Tunis. De tornada cap a Espanya, el vaixell en què viatjava va ser capturat -a l’altura de la Costa Brava- per l’exèrcit turc i va ser empresonat a Alger. “Des d’allà va organitzar quatre fugues, jugant-se la pell i desafiant les autoritats -recorda Jordi Gracia-. Els cinc anys transcorreguts a Alger són una prova de l’excepcionalitat humana de Cervantes. Si l’haguessin liquidat, la sublevació que hauria causat entre els cavallers i els frares captius l’hauria convertit, probablement, en un màrtir”. Ben aviat, Acantilado publicarà Los años de Argel, en què Isabel Soler, professora de literatura i cultura portugueses de la Universitat de Barcelona, explica el captiveri a partir de la fusió dels testimonis de Cervantes i de les dotze persones que van estar privades de llibertat amb ell.

"El Quixot neix d’algú que està disposat a tot perquè ja no espera res de la vida"Jordi Gracia

Cervantes va patir encara dos empresonaments més. El primer, molt breu, va ser a Castro del Río (1592). El segon, a la presó reial de Sevilla (1597), mentre feia de recaptador d’impostos endarrerits: va ser acusat d’irregularitats en els comptes. Molt abans d’això, el futur autor d’El Quixot va deixar embarassada una tavernera jove, Ana de Villafranca, i poc després es va casar amb una altra dona, Catalina de Salazar y Palacios, una relació que només va durar dos anys. “Va compartir bona part de la vellesa amb dues de les seves germanes, que es van convertir en una important font d’informació i en un públic privilegiat de les seves creacions -diu el biògraf-. Cervantes reconeix virtuts en les dones que són equivalents a les dels homes i al mateix temps deplora la vexació crònica i sistèmica que viu la dona en aquells temps. Ningú a l’època és capaç d’explicar les violacions com ho fa ell, i és perquè ell és capaç de patir-les. Aquest element és una de les coses més commovedores i modernes de l’autor”.

Va ser a partir de l’entrada al segle XVII que Cervantes va fer el pas decisiu per convertir-se en l’escriptor aclamat encara ara universalment. El Quixot neix d’algú que està disposat a tot perquè ja no espera res de la vida -explica Gracia-. Va viure els anys que hauria d’haver estat tancat a casa prenent sopes en l’exaltació d’escriure un llibre com aquest. Se sent totalment lliure per parlar en veu alta de tot. És l’etapa en què emprèn la premonició del món modern, que passa per la llibertat, l’antidogmatisme i l’humor”.

Una tria entre l’allau de novetats cervantines

‘LA GALATEA’

El 1585 Cervantes va publicar quan ja s’acostava als 40 anys la seva primera novel·la, La Galatea, que s’ha classificat en el gènere pastoral pel seu punt de partida: l’Elicio i l’Erastro són dos pastors que intenten guanyar-se el cor de la jove Galatea. Hi surten les primeres referències als catalans: “ Apenas hubo la galera embestido en tierra, cuando luego acudió a la playa mucha gente armada, cuyo traje y lengua dio a entender ser catalanes y ser de Cataluña aquella costa ”.

‘DON QUIJOTE DE LA MANCHA’

Coincidint amb el quart centenari de la publicació del segon volum d’ El Quixot, la Real Academia Española (RAE) va presentar l’any passat, en coedició amb Galaxia Gutenberg, un estoig imprescindible per a tot aquell que vulgui, a més de llegir l’obra mestra de Cervantes, accedir a un volum complementari d’estudis -dirigits per Francisco Rico- i al comentari de cada capítol de la novel·la per part de Martí de Riquer, Claudio Guillén, Javier Marías i Alberto Manguel, entre d’altres.

‘TIEMPOS DEL «QUIJOTE»’

Catedràtic de literatures hispàniques a la Universitat Autònoma de Barcelona, Francisco Rico va dedicar el seu últim assaig sobre El Quixot, publicat el 2012 a Acantilado, a respondre per què no és possible fer actualment una lectura “adàmica i virginal” del llibre. Hi estudia les etapes de la recepció de la novel·la de Cervantes: “d’obra d’entreteniment a clàssic” i “d’emblema de la nació espanyola” a esdevenir una “autèntica institució” venerada universalment.

‘COMEDIAS Y TRAGEDIAS’

L’obra teatral de Cervantes no és, a hores d’ara, el vessant més conegut de l’autor. Dividit en dos volums, el projecte -supervisat per Luis Gómez Canseco- inclou les vuit comèdies que va escriure, entre les quals hi ha Los baños de Argel i El gallardo español- i també el costat més polític -i, si es vol, un punt pamfletari- d’ El trato de Argel, Tragedia de Numancia i La conquista de Jerusalén por Godofre Bullón. Havien estat reunides el 1615 a Ocho comedias y ocho entremeses nuevos nunca representados.

‘DON QUIJOTE DE LA MANCHA’

Partint de la premissa que “El Quixot ha deixat d’entendre’l la immensa majoria de gent”, el novel·lista Andrés Trapiello va presentar l’estiu del 2015 una versió de la novel·la de Cervantes en què en modernitzava les paraules arcaiques, adaptava alguns temps verbals i substituïa els refranys en desús. Trapiello va publicar la biografia Las vidas de Miguel de Cervantes (1993) i la novel·la Al morir don Quijote (2004), en què imaginava què feien els personatges després del traspàs del popular personatge.

‘ANTOLOGÍA ESENCIAL...’

José María Micó, catedràtic de literatura a la Universitat Pompeu Fabra, no tan sols ha aplegat, recentment, els seus estudis gongorins (Para entender a Góngora, Acantilado, 2015) sinó que presentarà a Austral, a finals de març, una antologia de Cervantes que inclou tots els pròlegs de l’autor, una breu tria de poemes (entre els quals hi ha una selecció il·lustrativa de Viaje del Parnaso) i una extensa representació, de gairebé 400 pàgines, de les dues parts d’El Quixot.