Reportatge
Barcelona

Mares i filles que dubten

En totes les seves novel·les, Najat El Hachmi ha explicat la vida de dones d’origen marroquí que viuen en una ciutat petita catalana, fàcilment identificable amb Vic. 'La filla estrangera', guanyadora de l'últim premi Sant Joan, no és una excepció

NAJAT EL HACHMI VA NÉIXER  A BENI SIDEL (MARROC) EL 1979. DES DEL 1987 VIU A CATALUNYA. / FRANCESC MELCION Zoom

En totes les seves novel·les -fins ara, tres, si no hi comptem el llibre testimonial Jo també sóc catalana -, Najat El Hachmi ha explicat la vida de dones d’origen marroquí que viuen en una ciutat petita catalana, fàcilment identificable amb Vic, i que passen per moments difícils: exposen els dubtes, el patiment -sovint interior- i el malestar en primera persona. Si a L’últim patriarca (Planeta, 2008) explicava el conflicte entre una noia i el seu pare, dèspota i autoritari, i a La caçadora de cossos (Columna, 2011) partia d’una sèrie de trobades sexuals per aprofundir en la psicologia de la protagonista, ara ha volgut convertir en matèria literària els problemes d’una noia que viu amb la mare i a qui la família marroquina ofereix un cosí en matrimoni. Ella accedeix a casar-s’hi mentre explica on treballa -quines possibilitats li dóna la societat catalana on viu i de la qual forma part des de fa anys- i exposa les semblances i diferències amb la seva mare, que ha hagut de tirar endavant tota sola des que va arribar a la ciutat d’interior on viuen.

“La narradora de la novel·la vol tornar el deute a la mare, compensar-la per tots els sacrificis que ha fet -diu El Hachmi-. És molt conscient del que ha fet per ella, i això acaba sent un dels problemes que planteja La filla estrangera : de vegades, la compassió pels pares ens impedeix poder iniciar la nostra pròpia trajectòria. Posar-nos al lloc de l’altre pot impedir-nos que ens posem al nostre propi lloc”.

El Hachmi recorda que molts fills creixen enamorats de la mare. “El primer cop que se n’allunyen és quan s’enamoren d’algú de debò”, explica l’autora. La protagonista de la novel·la -que el juny passat va guanyar el 35è premi Sant Joan, dotat amb 35.000 euros- viu una situació d’una gran incomoditat: intueix que sent un vincle emocional i una atracció per algú a qui coneixem amb el nom d’A, però al mateix temps ha acceptat casar-se amb el seu cosí Driss al Marroc i ha d’aconseguir portar-lo al pis que comparteix amb la mare. “Hi ha una diferència molt gran entre el que es permet amb els nois i les noies marroquins que viuen aquí: si el noi surt i té rotllos és pres com una distracció; en canvi, això no passa amb les noies -resumeix El Hachmi-. De molt joves les noies tenen més llibertat de moviments, però a mesura que creixen augmenta la pressió, i això es dóna en paral·lel a l’augment de les necessitats físiques. Encara es pensa que el que fan i deixen de fer denota el que fa la comunitat sencera. Si estàs d’acord amb el que s’espera col·lectivament de tu no passarà res”. El cas de la narradora podria ser el d’aquelles noies marroquines que poc després de fer els 18 anys es comprometen amb un home. De vegades, com passa a la novel·la, es tracta d’un matrimoni proposat.

Més religió i més precarietat

“Si comparo les situacions que veia al meu voltant fa uns 15 anys i el que passa ara, diria que moltes dones segueixen estant al mateix punt que llavors -admet-. Hi ha hagut un procés de reislamització. Quan emigrem repensem les nostres identitats, que de vegades agafen una importància que no tenien al país d’origen. Les famílies que es troben en situacions precàries s’aferren als elements que consideren més importants de la seva cultura. La religió, per exemple, ha agafat un paper més rellevant. També s’ha vist que molts matrimonis proposats no funcionaven i acabaven en divorci. I hi ha una consciència més gran per part de les mares: han d’estudiar i treballar perquè, si no, es trobaran en una situació molt negativa per a elles. Ara comencen a sortir de l’ordre patriarcal, en el qual s’han d’ocupar de les tasques domèstiques i de la criança dels fills. El fet de treballar no serveix perquè s’emancipin: se supedita al bé comú de la família”.

En un dels capítols de La filla estrangera, la protagonista explica a l’Ajuntament de la ciutat quins són els problemes dels marroquins. En cita tres: aconseguir els papers, trobar un lloc per viure i la formació per a les dones. ¿Serien els mateixos, encara? “El problema més important actualment és la feina, i després l’augment de la tensió social -diu l’escriptora-. Si no haguessin tingut la xarxa familiar, molts immigrants estarien en una situació encara més complicada. A Catalunya estem entre el model nòrdic de l’estat del benestar i el model mediterrani, que es basa molt més en la família. Hi ha la creença que els immigrants se’n van, però només ho fan els que realment poden, que són els que han aconseguit la nacionalitat espanyola. I no són tants”.

La filla de la novel·la és estrangera a un doble nivell: per a la seva cultura d’origen, però també per a la d’arribada. Com que viu sola amb la mare, ha de deixar els estudis després de la selectivitat -on treu un nou i mig, cosa que motiva uns quants reportatges periodístics- i treballar del que la societat catalana li permet: netejant, cuinant o, excepcionalment, fent de mediadora “integrada” (és a dir, sense portar el cap tapat amb un mocador). “Al meu personatge se li exigeix encarregar-se de les feines domèstiques i també ha de portar diners a casa -diu El Hachmi, que recorda que el marit de la protagonista ha de passar uns mesos sense treballar, perquè així està estipulat a la seva targeta de residència-. Quan algú arriba per reagrupament familiar no li donen el permís fins al cap d’un temps”.

Acostar-se al que el cos demana

Entre els diversos encerts de la novel·la -el ritme reposat, la reflexivitat ben administrada, gens ampul·losa- també hi ha l’autoanàlisi de la protagonista segons els desitjos i les necessitats del propi cos. “En aquest sentit he après molt de Maria-Mercè Marçal -explica-. L’havia llegit abans de La caçadora de cossos, però no ha sigut fins a aquest llibre que es pot dir que l’ he digerit. Voldria haver donat una aproximació més integrada del cos de la meva protagonista. Els elements es connecten els uns amb els altres: els sentits tenen a veure amb la sexualitat, però també amb el neguit intel·lectual”. Per al personatge és crucial arribar verge al matrimoni, però explica en diversos passatges que es masturba amb regularitat. “Ella ha d’entrar en contacte sexual amb algú amb qui no la connecta res, i això fa que es vagi allunyant del propi cos i que en un determinat moment es plantegi claudicar”, recorda l’autora, que actualment escriu una novel·la centrada en la vida de la mare de la noia. “Continuaré escrivint sobre dones que estan en conflicte i en procés de repensar-se -avança-. Cada vida és única. El pitjor que podem fer és generalitzar”.