JORDI NOPCA
Barcelona

Peter Handke i Olga Tokarczuk guanyen el premi Nobel de literatura

És el guardó literari més ben dotat del món, amb 830.000 euros, i s'entrega des del 1901

Els dos guanyadors dels premis Nobel de Literatura 2019 Zoom

Peter Handke i Olga Tokarczuk han estat proclamats guanyadors del premi Nobel de literatura 2019. Després del parèntesi de l'any passat, quan no es va donar el guardó per la crisi interna a dins de l'acadèmia, enguany s'han donat dos guardons, cadascun dotat amb 830.000 euros (nou milions de corones sueques).

“La meva prosa sorgeix d’un somnabulisme diürn, amb l’ajuda de les experiències viscudes, evidentment –deia fa quatre anys Peter Handke–. Amb el que visc, però, no en tinc prou per escriure, em sento un mentider. Només quan la vivència es transforma en alguna cosa experimentada en el passat i que, alhora, serà viscuda més endavant (allò que abans se’n deia utopia), llavors em sento un gran mentider, és a dir, un escriptor”.

El jurat del Nobel s’ha decidit a premiar el mentider Handke per “l’enginy lingüístic” i per la seva “obra influent”, que abasta pràcticament tots els gèneres –prosa, assaig, poesia i teatre– des que va debutar el 1966 amb la novel·la Los avispones, disponible en castellà a Nórdica. L’autor austríac, que tenia només 24 anys, havia aparegut al món literari acompanyat de la polèmica: poc abans de debutar havia pronunciat una conferència en què carregava contra “la impotència descriptiva” de la literatura en alemany. Així i tot, la mateixa llengua que Handke criticava és la que ja té, gràcies al premi d’ahir a Handke, catorze autors guardonats –igual que la francesa–, entre els quals hi ha Thomas Mann, Gerhart Hauptmann, Günter Grass i Herta Müller.

Un autor incòmode i innovador

Handke ha estat un dels grans noms de les lletres alemanyes de la segona meitat del segle XX. Quan va guanyar el prestigiós premi Büchner tenia tot just 30 anys, i ja havia publicat algunes de les seves obres més conegudes, com la novel·la La por del porter davant del penalty (1970, en català a Edicions 62), l’obra de teatre Cavalcada sobre el llac de Constança (1972, publicada per l’Institut del Teatre) i el llibre de viatges Carta breve para un largo adiós (1972, disponible a Alianza, juntament amb una quinzena de títols més de Handke). “Va ser un autor molt influent a la dècada dels 70, tant pel que fa a l’eixamplament dels límits de la narrativa com per les obres de teatre, que s’estrenaven aquí amb regularitat”, comenta Josep Maria Muñoz, que des de l’editorial L’Avenç prepara la publicació de Wunschloses Unglück, un text autobiogràfic del 1972 que Handke va escriure a partir del suïcidi de la seva mare.

“Sortirà el 2020 i encara no tenim títol: en anglès li han posat A sorrow beyond dreams, i en castellà l’han publicat amb dos títols diferents, Desgracia indeseable i Desgracia impeorable”. Muñoz destaca la capacitat de Handke per “dominar i torturar el llenguatge”. També la “incomoditat amb la seva pròpia realitat”, fet que l’acosta a un altre austríac controvertit, Thomas Bernhard.Comparteix també la vocació experimental amb Elfriede Jelinek, que també va rebre el Nobel el 2004.

Handke i els balcans

“L’art peculiar de Handke és l’extraordinària atenció als paisatges i a la presència material del món, que han fet del cinema i la pintura dues de les seves grans fonts d’inspiració –comentaven des de l’Acadèmia Sueca–. Alhora, la seva escriptura mostra una recerca inacabada pel sentit de l’existència”. El jurat del Nobel va valorar positivament llibres com La pérdida de la imagen o Por la siera de Gredos (2002).

En català, Raig Verd va publicar una de les últimes novel·les de l’autor, La gran caiguda, el 2014, traduïda per Marta Pera Cucurell, que també es va encarregar de versionar en català un dels poemes més importants deHandke, El poema de la durada. “És una meditació sobre el temps, que se’ns escapa constantment: en comptes de viure la vida, se’ns emporta”, comenta Antoni Clapés, poeta i editor de Cafè Central, que va posar en circulació el llibre el 2015. “L’he seguit des dels anys 70: és un escriptor amb un estil únic i diferent”, admet. Clapés no oblida que el posicionament proper als serbis durant la guerra dels balcans “el va fer antipàtic per a molts lectors”. El premi a Handke, que afirma que “la Història és el dimoni” i que va arribar a assistir al funeral del genocida Slobodan Milosevic el 2006, va indignar ahir països com Bòsnia i Kosovo. L’escriptor només va declarar des de França –on viu des de fa anys– que el jurat del Nobel havia estat “molt valent” reconeixent la seva obra amb el guardó. 

Olga Tokarczuk Zoom

Olga Tokarczuk

Premi a la imaginació d'Olga Tokarczuk

“Em sembla genial que l’Acadèmia Sueca apreciï la literatura de la part central d’Europa”, declarava ahir Olga Tokarczuk al diariWyborcza. No deia cap nom, però hauria pogut mencionar altres autors en llengua polonesa com ella –com Czeslaw Milosz o Wyslawa Szymborska–, o bé l’hongarès Imre Kertesz, o la bielorussa Svetlana Aleksiévitx, tots ells mereixeredors en anteriors ocasions del guardó literari més prestigiós del món.

Si bé Tokarczuk no era l’única candidata al Nobel amb opcions –un dels noms que sona des de fa anys és el poeta i assagista Adam Zagajewski–, l’empenta recent que ha aconseguit amb guardons com el Man Booker International (2018) i el Jan Michalski (2018) han fet que l’Acadèmia l’hagi reconegut per “una imaginació narrativa que, amb passió enciclopèdica, representa la superació dels límits com una forma de vida”.

Nascuda a Suléchow el 1962, Olga Tocarczuk va debutar el 1989 amb un llibre de poemes, Miasta w lustrach (Ciutats en miralls), tot i que va ser amb Podróż ludzi księgi (El viatge del poble del Llibre, 1993) que la seva força com a narradora es va començar a desplegar. Entre les novel·les que el jurat del Nobel va destacar durant el discurs de concessió del premi hi ha Prawiek i inne czasy (Un lloc anomenat Antany, del 1996, traduïda al català per Anna Rubió, i publicada a Proa el 2001), “capaç de crear un lloc mític i alhora intrínsecament polonès, repassant la història del país des del 1914 fins al 1989”. “A partir de l’interès per la vida local, Tokarczuk omple els seus llibres de pensaments especulatius, en què la migració i les transicions culturals abunden”, afegia el jurat abans de citar algunes de les obres de referència obligada de l’autora: Anna w grobowcach świata (Anna a les tombes del món, 2006), Księgi Jakubowe (Els llibres de Jacob, 2013) i Bieguni, que publicaran en català i castellà Rata i Anagrama, respectivament, d’aquí a unes setmanes. En català portarà per títol Cos, i la tradueix Xavier Farré; en castellà, Los errantes.

Intimitat amena

“M’agrada definir Cos com una constel·lació d’històries al voltant del fet de viatjar, però també de l’observació del propi cos –diu Francesc Orteu, editor de Rata–. Vam arribar a Tokarczuk a través de Max Porter, editor de Granta i Portobello Books fins fa poc i també autor del nostre catàleg [El dol és aquella cosa amb ales]. En Max ens comenta moltes de les coses que llegeix”. Porter els va recomanar que fessin un cop d’ull a Tokarczuk a partir de l’edició anglesa de Bieguni [Flights], que acabaria guanyant el BookerInternational l’any passat. “Cos no és una novel·la, és un llibre molt enganxat a l’experiència vital de l’autora, que reconeix que necessita sortir del país –continua Orteu–. Sense un argument definit i a partir de fragments que de vegades són molt breus, Tokarczuk aconsegueix transmetre un estat d’ànim molt peculiar”.

En un dels fragments del volum, l’autora escriu sobre l’interès per “tot el que s’aparta de la norma, el que és petit o el que és massa gros, exuberant o incomplet, monstruós i repugnant”, i també per “les formes que no conserven la simetria, que es multipliquen, que sobreïxen pels cantons, que broten, o tot el contrari, que redueixen la multiplicitat a la unitat”.“ La meva sensibilitat –admet– és teratològica, té una fília per a les estranyeses”. “El to de Cos és íntim i irònic, combina la popularitat i amenitat amb fragments més assagístics i filosòfics”, explica l’editor de Rata. El polimorfisme de l’autora li permet combinar relats autobiogràfics amb novel·les històriques i fins i tot thrillers metafísics, com és el cas de Sobre los huesos de los muertos (Siruela, 2016), on una investigadora prova de resoldre una sèrie d’asassinats a partir dels seus coneixements d’astrologia i la passió per l’obra del poeta William Blake.

Un premi eurocèntric i amb poques dones

Tot i que l'Acadèmia Sueca insisteix en el fet que no premia ni literatures ni països, sinó autors, les seves decisions de vegades semblen seguir un criteri de rotació de continents i llengües, tot i que el predomini històric occidental és aclaparador: el 80% dels guanyadors han nascut a Europa o a l'Amèrica del Nord.

Des que es va crear el 1901 el Nobel de literatura ha distingit 114 autors, dels quals només 15 són dones, i en quatre ocasions el guardó ha estat compartit, l'última vegada el 1974. La llengua anglesa domina el palmarès amb 29 autors guardonats, per 14 autors en llengua francesa, 14 en alemany i 11 en llengua castellana. Entre els últims guanyadors del Nobel hi ha Mario Vargas Llosa, Patrick Modiano, Bob Dylan i Svetlana Aleksiévitx.