BarcelonaMaria Mercè Roca (Portbou, 1958) té una trentena de títols publicats i premis literaris com el Víctor Català (1985), el Sant Jordi (1992) i el Ramon Llull (2000), però cada vegada que treu nou llibre sent els mateixos nervis. "No estic tranquil·la, mai tinc la certesa que allò que he fet funcionarà", explica l'escriptora. Marí (La Magrana) li ha portat més dubtes dels habituals. Amb aquesta novel·la s'ha marcat un repte estilístic: construir-la a partir d'una veu interior que habita i manipula la protagonista, la Marí. "M'he guiat per la intuïció, però m'ha costat saber si aquesta veu que l'habita i la posseeix és creïble i si la novel·la tindrà ànima", assenyala Roca, que és la degana de la Institució de les Lletres Catalanes.

La Marí pràcticament no parla al llarg de la història. La veu existeix al cervell de la noia fins i tot abans que hagi nascut, i està callada fins que un dia decideix parlar. "És una veu perversa que li parla directament, la fa dubtar de tot, li complica molt la vida. Ella haurà d'aprendre a conviure-hi", explica l'autora. En un punt de la història l'entorn de la Marí descobreix el que li passa. "Passen pel desconcert, la pena i el desconeixement d’una persona que és la filla, però que de cop es torna diferent. La novel·la plasma l’angoixa dels pares i com s’amaguen per parlar d’ella", diu Roca. Quan els amics coneixen la seva situació, "comença a tenir un estigma i tothom se sent incòmode i molt culpable".

Una novel·la feta de fotografies

Les fotografies tenen un paper fonamental en la novel·la. L'avi de la Marí hi té molta afició, li regala una màquina de fer fotos i li ensenya els secrets, des de col·locar un carret fins a aprendre a revelar les imatges. Aquest home "té un passat incòmode que sortirà a la llum i al qual la Marí s'haurà d'enfrontar", explica Roca. En paral·lel, l'escriptora ha construït la novel·la com si fos un àlbum de fotos en format literari. La història s'explica de forma fragmentada, centrant-se en escenes molt concretes en relació amb la protagonista i narrades o bé des d'aquesta veu perversa o bé des de l'entorn de la noia.

"Tots aquests quadres són com fotos estàtiques i, quan es llegeixen de dalt a baix, agafen moviment", apunta Roca. Per a aquesta estructura ha fet un profund exercici de síntesi i una tria austera dels fragments que formarien part de la novel·la i els que no. "En l'estil és on soc més jo. He fet un gran esforç per depurar el llenguatge i he retallat molt, tot i que cada fragment que treia era dolorós. He hagut de lluitar contra mi mateixa", explica l'autora, que torna a les llibreries després d'Al final t'agradaré (Rosa dels Vents, 2020).

Malgrat que la veu interior de la Marí marca tot el llibre, l'escriptora no vol qualificar el llibre com una història sobre salut mental. "S'ha de llegir com una novel·la d’una noia que té un problema que afecta tota la seva vida, les seves relacions i la seva manera de ser. Però tot el que li passa és inventat. El punt de partida de seguida remet a una malaltia mental, però seria la veu que tenim tots a dins i que marca la mesura de l’amor que sentim per nosaltres mateixos, de l’acceptació, del perdó", destaca Roca, que ha volgut dotar la història de la Marí "d'un punt d’esperança, amb la idea que a vegades hem d'aprendre a viure amb allò que hi ha".