BarcelonaEncara ara, en ple segle XXI, la tuberculosi mata anualment un milió de persones arreu del món i se'n declaren deu milions de noves infeccions. "Només a Catalunya en tenim un miler de nous casos cada any", recorda Ada Klein Fortuny, nom de ploma rere el qual hi ha una metge que ha dedicat gran part de la seva experiència laboral a aquesta afecció pulmonar. "Soc una persona lenta però tinc algunes obsessions –diu, en relació amb el primer llibre que ha publicat, La plaga blanca (L'Altra, 2020)–. M'ha portat cinc anys de feina, que van començar mentre llegia els papers privats de Paul Éluard i trobant que mencionava força la tuberculosi".

El poeta francès la va portar a un altre poeta, Joan Salvat-Papasseit, que també va patir la malaltia. "És dels autors catalans que rellegeixo més, juntament amb Josep Pla i J.V. Foix –admet–. A Salvat-Papasseit se l'ha infantilitzat una mica, però tot i la seva aparent simplicitat explica coses importants". A més de ser una de les veus avantguardistes més destacades del país, "va tenir un gran compromís polític i social" –afegeix–. El veig com un home honrat, cosa que cada vegada em sembla més important a la vida. El compromís ens enriqueix com a persones: encara que no puguem fer grans coses, si ens comportem amb honradesa ja és molt". Ada Klein Fortuny no es va quedar només amb aquests exemples: va continuar "estirant el fil" a través d'autors que li interessessin i que també haguessin estat tuberculosos. Així, va aprofundir en l'obra, en els dietaris i en la correspondència de Katherine Mansfield, Franz Kafka, George Orwell i Anton P. Txékhov per veure com reflectien aquella experiència vital complicada –i, en molts casos, fatal– en els seus textos.

Una malaltia 'romàntica' i de pobres

"D'aquí surt La plaga blanca, un llibre que m'hauria agradat llegir –diu–. No sé si acaba d'encaixar en cap gènere. El veig com un conjunt d'històries escrites com si les expliqués en veu alta al meu entorn". L'aproximació personal a la malaltia fa que el seu assaig no sigui un catàleg de tuberculosos il·lustres, on haurien pogut figurar –entre molts altres–, les germanes Brontë, els poetes John Keats, Novalis, Walt Whitman i Màrius Torres i filòsofs com Simone Weil i Soren Kierkegaard. La tisi també ha inspirat grans novel·les com La muntanya màgica, de Thomas Mann, i òperes com La traviata, de Verdi, i La bohème, de Puccini. "Soc molt del segle XIX, un dels meus grans interessos ha sigut aquesta malaltia romàntica de la qual encara sabem poques coses –reconeix l'autora–. Per desgràcia, encara ara és una malaltia estigmatitzada, considerada de pobres".

Al llibre s'hi pot llegir: "Ningú dona veu als malalts, però de vegades els malalts se la prenen". La plaga blanca defuig la glorificació literària dels autors analitzats i es fixa en el seu dia a dia. "Tots ells són genis literaris que l'acadèmia ha col·locat en un pedestal, però tenien els mateixos problemes que la resta: es preocupaven pels diners, l'amor i la salut –diu Klein–. Encara que només parli d'una dona, Mansfield, al darrere de molts dels altres autors hi ha dones molt valentes. Passa en el cas de Kafka, sobretot amb Dora Diamant, que va conèixer l'escriptor el 1923, quan ja estava molt malalt [moriria el 1924] i que tot i així va decidir quedar-se amb ell. I també amb George Orwell, casat amb Eileen O'Shaughnessy, que li va donar un gran suport".

Si hi ha algun element que comparteixen tots sis, a més de destacar en l'escriptura, va ser "l'alegria de viure". Encara que "el món del seu voltant fos una porqueria, no perdien la il·lusió", diu l'autora. Tots ells ajuden a dibuixar l'Europa de finals del segle XIX i de les primeres dècades del segle XX. El tísic més antic que apareix al llibre és Anton P. Txékhov, narrador i dramaturg que va morir el 1904, als 44 anys, un cas que interessa especialment a Ada Klein Fortuny. "Va ser un metge compromès –diu–. Visitava molta gent sense cobrar, i bona part dels diners que va guanyar els va gastar construint escoles. A nivell personal va ajudar molta gent, i potser això sigui encara més important que la seva contribució literària".

Un altre punt en comú dels escriptors que apareixen a La plaga blanca és la mort prematura. "Éluard va ser qui va viure més de tots –recorda l'autora–. Va morir amb 56 anys". Els altres van sucumbir a la tuberculosi quan eren més joves. El 1923 van morir Katherine Mansfield i Franz Kafka, als 34 i 40 anys, respectivament. El 1924, Joan Salvat-Papasseit, als 30. George Orwell va escriure La rebel·lió dels animals i 1984 durant l'última etapa de la malaltia, entre el 1944 i 1950: va morir als 46 anys, mesos després de publicar una de les distopies més populars del segle XX. "A casa sempre m'han dit que la gent egoista viu més temps, fins i tot si estàs malalt –assegura Klein Fortuny–. Si vius pendent dels altres, et maten a pessics". Potser per això, dels sis casos analitzats al llibre, de l'únic que l'autora pot destacar l'egoisme és Paul Éluard: va aguantar més de dues dècades malalt, i acabaria morint d'un atac de cor.

Les veus de la malaltia

"Vet-me finalment a la neu, al sol; un cop més en un sanatori. Em volen deixar quinze dies a l'habitació. Sempre comencen per aquí" (Paul Éluard, 1933)

"Tot el secret d'aquest meu optimisme, amic, ve, i no res més, de que jo he sofert molt. A mida que he pogut lliurar-me de fatics he estimat la vida i les coses del viure com un enamorat de primera volada. I així em teniu avui a un Sanatori, però amb un contentament de les coses que em volten que no en sé parió en el meu record. I dels amics que tinc" (Joan Salvat-Papasseit, 1922)

"L'única possibilitat de sobreviure és estar tranquil. No et pensis pas que m'estic repensant morir-me. Al contrari, tinc moltes raons per voler seguir viu. Però m'agradaria tenir una idea clara de quant de temps duraré, i no simplement que m'enredin com solen fer els metges" (George Orwell, 1949)

"De vegades se'm fa tan dur com ho seria per a un gladiador que s'entrena" (Franz Kafka, 1922)

"No hi ha límits per al sofriment humà. Quan penses: ara he tocat fons, ara ja no puc anar a pitjor –vas a pitjor. I així sempre" (Katherine Mansfield, 1919)

"L'únic remei per a la manca d'aire és no moure's" (Anton P. Txékhov, 1904)