M. ÀNGELS CABRÉ

La innocència de Katherine Mansfield

Tot i que va morir als 34 anys, l’escriptora de Nova Zelanda es va convertir en una de les grans veus de la literatura del segle XX. Ho demostren ‘Tots els contes’ i ‘Diaris’, ara editats en català

Katherine Mansfield va publicar cinc llibres de contes en vida, entre els quals hi ha En una pensió alemanya. / A. TURNBULL LIBRARY / GETTY Zoom

Molt abans que l’any 2013 Alice Munro -a qui alguns anomenen el Txékhov canadenc- guanyés el premi Nobel de literatura, va existir Katherine Mansfield (1888-1923), que és l’autora d’alguns dels contes més seductors de la literatura del segle XX. I molt abans que descobríssim els diaris de Virginia Woolf vam poder llegir els seus. Per a qui no ho sàpiga, Virginia Woolf no només va tractar Mansfield sinó que també va publicar-la a Hogarth Press, la petita editorial que va posar en marxa juntament amb Leonard, el seu marit. En concret van publicar Preludi el 1917, que és el relat que encapçala el volum de Tots els contes que enguany ha publicat Proa en català.

Preludi és, segons el seu marit, John Middleton Murry (que Mansfield anomena Jack als diaris i que va ser també qui el va editar en la seva condició de marmessor), “el començament de la fase final en el desenvolupament de Katherine Mansfield”, és a dir, el moment en què es converteix en l’escriptora que coneixem. Preludi forma part del volum Felicitat i altres contes (1920), que per a ella va suposar començar a existir per als lectors, tenint en compte que es van animar a escriure-li cartes on li expressaven la seva admiració. Així i tot, va ser la publicació de La festa al jardí el 1922 el que va consolidar-la com a autora. De fet, li van començar a ploure les sol·licituds de traducció, com assenyala l’editor Jordi Cornudella al prefaci del volum, i el 1937 es va convertir en el primer número de la coneguda col·lecció La Rosa dels Vents, de Josep Janés. El segon seria El jardiner, de Tagore; tot queda en el mateix camp semàntic.

Un esperit lliure i pur

Virginia Woolf va creure fermament en Katherine Mansfield i li va dedicar un article l’any 1927, “Una ment terriblement sensible”, que acompanya l’edició dels Diaris que ha fet L’Avenç com també ha acompanyat moltes de les edicions anteriors. Del que en diu Woolf destacaria la idea que Mansfield és una escriptora 100%: “Tot el que percep, sent i veu no és fragmentari ni està aïllat; forma un tot com a escriptura”. Justament per això la seva narrativa i els seus Diaris estan molt entrellaçats. A aquesta condició d’escriptora a totes hores s’hi afegeix la condició que el seu marit li atribueix a la seva nota introductòria als Diaris : la puresa. I és puresa, innocència, el que desprenen els seus contes: “És com si el vidre a través del qual mirava la vida fos diàfan”, escriu el seu estimat Jack, de qui, per cert, en el darrer tram de la seva vida es va mig separar. I és que Katherine Mansfield sempre va ser un esperit molt lliure.

Katherine Mansfield sempre ens ha semblat una escriptora europea, perquè va ser a Europa on es va traslladar de molt joveneta -de fet, des dels 13 anys, quan la seva família la va enviar a Londres-. Però la seva literatura ho desmenteix, perquè els paisatges i la llum del seu país natal, Nova Zelanda, hi són sempre presents: “Mai no estic lluny. Anhelo renovar-los escrivint”, ens diu el 22 de gener de 1916 als Diaris. De joveneta tocava el violoncel -com va fer Aurora Bertrana- i va abandonar la música en favor de la literatura -com faria més endavant Carson McCullers-. També li van encomanar una gonorrea que li va donar molts problemes de salut -recordem aquí la sífilis d’Isak Dinesen-, i amb Woolf comparteix una tendència recurrent a caure en el desànim. En el seu cas, pensar que la salut del seu cos depenia de la seva salut espiritual la va fer acabar sucumbint a la filosofia de Gurdjieff.

De la seva breu vida podem dir que no li va permetre escriure tant com hauria volgut, tot i que de fet aquesta va ser una queixa que es va fer sempre, quan no intuïa que tindria un vida tan breu. La realitat és que sempre va ser protagonista d’una batalla perduda entre l’escriptura i la vida, i això que era capaç d’escriure un conte -un conte brillant- en una tarda: “Quan es té una història ben pensada, només falta posar-hi la feina” (1 de gener del 1922).