BarcelonaUn melòman català va sopar una vegada amb Alfred Brendel, traspassat dimecres passat a Londres, i va preguntar-li si creia que tocar el piano era solament una qüestió de tècnica, o si era fonamental posseir també una idea, o una concepció intel·lectual, d’allò que s’interpretava, fos Bach, Haydn, Mozart, Beethoven o Schubert.

Brendel per poc s’enfada. “Com vol que no es posseeixi una idea –i va subratllar aquesta paraula– del que es toca, si el compositor mateix tenia un concepte de cada una de les seves obres i una diversa intencionalitat?” Això contradeia una altra opinió, recollida pel mateix melòman, el qual, trobant-se una vegada a l’Escola Superior de Música de Catalunya en qualitat d’assessor o de consultor, va preguntar a un notable professor de la Juilliard School de Nova York, que també hi era, la mateixa qüestió. En aquest cas, el nord-americà va respondre que en una escola de música l’únic que s’havia d’aprendre era la tècnica d’un instrument. El melòman català va respondre que una peça barroca no es podia tocar amb emoció romàntica, i que una sonata de Schubert no es podia interpretar com qui toca les Variacions Goldberg, de Bach. L’assessor català va ser acomiadat.

Brendel va destacar sobretot com a pianista, però no va deixar mai d’estudiar i llegir: concebia la música com un producte intel·lectual –encara que fos al mateix temps l’expressió més alta de l’espiritualitat dels homes–, i així ho va exposar als seus llibres; per exemple, a De la A a la Z de un pianista. Un libro para amantes del piano i a Sobre la música. Ensayos completos y conferencias, tots dos publicats a Barcelona (Acantilado, 2013 i 2016). Ha estat un dels més prolífics pianistes del segle XX i part del XXI. Es va retirar quan es va considerar una mica vell i havent perdut la bona oïda que tenia.

Quan, en una ocasió, li van preguntar què pensava del pianista xinès Lang Lang, Brendel va respondre que calia esperar quinze o vint anys per poder emetre un judici assaonat: de moment, va dir, tocava totes les notes, però això encara no li semblava el mateix que fer música o donar vida a una partitura. Brendel ja no serà a temps de pronunciar-se.

Potser el secret de les seves interpretacions, sobretot les de Beethoven i Schubert, resideix en el fet que no va voler rebre un adoctrinament o una ensenyança gaire extensos per part dels seus professors. Es va concentrar i va estudiar a fons les partitures i les lleis estètiques de cada moment històric, i llavors, amb una perfecta, encara que variable, conjunció d’idea i tècnica, va oferir al món una música destil·lada i elevada: notes i esperit acordats.