Miquel Molina

Venècia, el laberint de pedra més seductor del món

La ciutat dels canals, les góndoles i les disfresses “va ser una de les primeres, i la més important, de les que es van transformar cap a l’economia del visitant”, explica el periodista i escriptor Miquel Molina, que ha publicat recentment Cinc hores a Venècia (Univers), on a partir d’una llarga passejada per la serenissima abans de la pandèmia fa un exercici de memòria i recorda alguns dels deu viatges que hi ha fet i tot el que en sap. Molina surt de casa amb els deures fets –ha llegit els emblemàtics llibres de Joseph Brodsky i Jan Morris sobre la ciutat– i, a més, es deixa acompanyar per una guia de viatge del 1920 que li permet diluir les fronteres entre passat i present. 

“Fins a l’últim viatge mai abans havia pogut perdre’m durant cinc hores per descobrir-hi racons –diu–. Pot sorprendre, però en època de màxima afluència i en una ciutat saturada de gent no és gens difícil trobar llocs solitaris i fascinants”. Per a Molina, una de les virtuts de la ciutat és la seva estructura laberíntica. “Si surts de les autopistes humanes, que tendeixen a seguir les rutes principals, la recompensa és impressionant”. Al llibre hi apareixen, entre d’altres, els tranquils carrerons del Cannareggio, el secretisme que envolta una festa a La Fenice o un museu inquietant situat al Rialto. “No ho diries mai, que en una plaça molt concorreguda una porta minúscula et pot conduir fins al món de les tenebres –explica–. Reconec que els museus d’anatomia patològica són una debilitat”. Al de Venècia, l’estrella són les restes d’un nan geperut.

La popularitat de Venècia és un fet que es remunta als quadres de Tintoretto i Canaletto, “sempre plens de gent”, i a les festes que Lord Byron, un dels grans exponents del Romanticisme, muntava als palaus, “molts d’ells reconvertits en hotels o apartaments de luxe”. Venècia ha fascinat centenars d’autors, des de John Ruskin a Marcel Proust i Thomas Mann. “Ara ja no és un decorat al servei de la poesia –admet l’autor–. Però continua sent una ciutat inspiradora, aturada en el temps, un gran monument de pedra on l’únic que han canviat són les persones”. Potser per això Molina consigna al llibre que en molts bars i restaurants l’única música que hi sona és el reggaeton.

Sílvia Colomé

Florència, una ciutat divina però a l’abast del passejant

Quan va arribar fa cinc anys a Florència per passar-hi tot un mes estudiant història de l’art, la periodista i escriptora Sílvia Colomé es va adonar des del primer moment que “adorar la capital de la Toscana era fàcil, però descobrir-la no tant”. Durant els següents estius hi va tornar, decidida a endinsar-se en el riquíssim llegat de la ciutat, i n’ha acabat traient un llibre de viatges, La divina Florència (Pòrtic/Diëresis), que a partir d’un recorregut cronològic –que arrenca al segle XIII amb Dante i arriba fins al present amb Oriana Fallaci– s’endinsa de forma exhaustiva en desenes de localitzacions: museus, esglésies, restaurants i monuments. 

“Em centro en divuit florentins que han tingut un paper destacat en la construcció de la ciutat –diu–. L’art i la literatura hi han tingut sempre molta importància”. L’arrencada amb Dante, autor de la Comèdia que, dècades després, Boccaccio consideraria divina permet recordar que els habitants més il·lustres d’un lloc no sempre han estat igual de reconeguts en vida. “Dante es va haver d’exiliar el 1301, i ja no va poder tornar a Florència –recorda Colomé–. La ciutat no va trigar a lamentar el que havia passat i sempre ha tingut el poeta molt ben considerat. Des de fa segles volen recuperar el seu cos: encara que no estigui enterrat a la Santa Croce, amb la resta de grans il·lustres, hi ha un cenotafi que el recorda”. 

La divina Florència explica la importància del llegat dels Mèdici a través de l’últim membre de la dinastia, Ana Maria Luisa, reconstrueix la història de la creació de la Gioconda, de Leonardo da Vinci, a partir de Lisa Gherardini, la dona que li va fer de model, apel·la a la inoblidable història del Pinotxo de Carlo Collodi i s’aproxima també a Miquel Àngel. “De tots ells, el meu personatge preferit és Brunelleschi, que va ser capaç d’aixecar la cúpula de Santa Maria del Fiore, el gran orgull de Florència –assegura–. Encara ara no se sap amb exactitud com va ser possible”. Colomé està convençuda que, tot i l’escala “molt humana, a l’abast del passejant” de Florència, li podria dedicar un altre llibre. “És una ciutat que ha preservat molt; el seu patrimoni és motiu d’orgull dels seus habitants –diu–. Potser els barcelonins n’hauríem d’aprendre una mica”.

Fúlvia Nicolàs

Una expedició a la bellesa i duresa dels paisatges àrtics

“Si tornés a néixer em dedicaria a fer de guia”, admet la periodista Fúlvia Nicolàs, que acaba de publicar Zugunruhe (Univers), on uneix dues de les seves passions, els viatges cap al cercle polar àrtic i l’ornitologia. El títol del llibre és una paraula alemanya que es fa servir per designar l’ansietat nocturna dels ocells quan s’acosta el moment d’emprendre la migració. “Això mateix em passa a mi quan arriba la calor, necessito marxar cap al nord”, diu. De fet, Nicolàs respon les preguntes des d’un transbordador, a Islàndia, en direcció a l’illa de Flatey. “Té només dos quilòmetres de llarg i està plena de xatracs, però no sé si ens hi podrem acostar gaire, perquè acaben de criar i són molt recelosos –diu–. Flatey surt en un dels manuscrits medievals islandesos més importants. Una curiositat: les pintures de l’interior de l’església són obra d’un català, Baltasar Samper”.

Zugunruhe descobreix als lectors paisatges llunyans com els de les illes Lofoten, Svalbard, les Fèroe i Islàndia. “El meu primer nord el vaig fer el 1986, amb 22 anys –recorda–. Va ser en un viatge d’estudiants, però recordo la sensació de notar que, un cop passat el cercle polar àrtic, tot canviava”. Les condicions de vida s’endurien –“la gent és austera, cordial i dura, una combinació que m’agrada”, diu– i la bellesa de la natura s’incrementava. “Moltes d’aquestes societats han viscut abocades al mar, que els ho donava i alhora els ho podia prendre tot –reconeix–. Nosaltres n’apreciem la natura, però per a ells és diferent, perquè aquesta natura els pot matar en un tres i no res”. A les Fèroe, les piscifactories asseguren la supervivència del salmó. A Islàndia, les erupcions volcàniques poden paralitzar el trànsit aeri, però amb l’ajuda dels elfs se n’acaben sortint. “Quan veus les casetes petites que tenen als jardins te les mires amb curiositat –diu–. Més endavant, quan saps que els islandesos creuen de debò en els elfs, la sorpresa és majúscula”. El llibre combina amb destresa records familiars, viatges a escenaris on el lector resta bocabadat i l’observació, pacient i saludable, d’espècies d’ocells que mereixen emprendre expedicions a llocs remots.

Xavier Moret

El contrast irresistible entre tradició i modernitat al Japó

“És un dels països més complexos on he estat mai, i potser aquest element m’hi ha fet tornar set vegades en vint anys abans d’escriure aquest llibre”, explica Xavier Moret, un dels grans exponents catalans actuals de la literatura de viatges, amb una vintena de títols publicats. Històries del Japó (Pòrtic/Península) proposa un recorregut exhaustiu que arrenca a la capital i, des d’allà, passa pel Fuji, la muntanya sagrada, l’illa de Shikoku, Hiroshima, Osaka i els llocs sants, Nagasaki, una illa abandonada –Gunkanjima, que havia estat seu de la Mitsubishi– i acaba amb la visita al museu dels kamikazes a Kyushu.

“El contrast entre tradició i modernitat al Japó m’ha atret molt i ho continua fent –admet–. A les grans ciutats trobes barris sencers dedicats a la tecnologia punta, però alhora els santuaris i temples són allà mateix”. Recorda l’impacte que li van provocar, en ple centre de Tòquio, el temple budista de Senso-ji, al barri tradicional d’Asakusa, i el santuari de Meiji, envoltat d’un bosc en ple centre de la megalòpolis. “La veneració de la natura, herència del xintoisme, és molt present –diu–. Te n’adones quan ets al camp, però també a les grans ciutats. La natura forma part de les divinitats que els japonesos adoren, començant pel déu del sol”. Moret, que està acabant una novel·la i un altre llibre de viatges, centrat en les illes Balears i les Pitiüses, dedica pàgines també a “la varietat i exquisidesa del menjar japonès: a més de sushi, tens gyoza, yakitori, sashimi... quan vaig a Hiroshima, un dels plats que sempre demano és l’okonomiyaki”.

Històries del Japó no oblida “la deïficació dels samurais”, els desastres nuclears, la importància de la literatura –però també de fenòmens per a adolescents com el manga i l’anime– i els Jocs Olímpics. “Els Jocs de 1964 van ser bàsics per intentar explicar-se i expandir-se arreu -diu-. Amb els d’ara volen insistir en aquesta idea. Per molts esforços de comprensió mútua que hi hagi entre occident i els japonesos, encara hi ha molt de desconeixement”. Moret dona unes quantes claus interpretatives de l’enrevessada i esponerosa cultura del país. És un bon punt de partida per atrevir-se a anar-hi.