Què llegirem abans de Sant Jordi?

BarcelonaTot i que encara queda per saber qui guanyarà premis tan rellevants com el Sant Jordi, el Carles Riba, el Llibres Anagrama i el Josep Pla, la majoria d'editorials ja han anat donant a conèixer les novetats previstes per abans de Sant Jordi. El primer trimestre acostuma a ser un dels més atapeïts de l'any, i és que al mes de gener ja comença la cursa de fons per arribar fins al 23 d'abril.

Deu anys després de publicar Pàtria, Fernando Aramburu (Sant Sebastià, 1959) ambienta Maite durant els quatre dies del segrest del polític Miguel Ángel Blanco per part d'ETA el juliol del 1997. La dona que dona títol al llibre rep la visita de la seva germana Elene des dels Estats Units per fer-se costat durant la recuperació de la mare, que acaba de patir un ictus. Les tres conviuen i conversen evitant afrontar la tensió social que es viu a prop seu en relació a Blanco, que acabarà sent assassinat per part de l'organització basca armada.

La protagonista de Peixos, novel·la que Eva Baltasar (Barcelona, 1978) publicarà a principis de març, és escriptora i viatja allà on li demanen que parli dels seus llibres. Un dia, fent temps abans d'un club de lectura, s'enamora de la Victòria, una dona que ven paperines de peix fregit a la plaça del poble. Rere la passió creixent que totes dues senten s'hi amaga el buit, com acostuma a passar a les novel·les de l'autora de Permagel i Boulder.

Menys de mig any després de publicar el seu últim llibre, Canviant de parer (Angle, 2025), Julian Barnes (Leicester, 1946) torna a ser novetat gràcies a un text híbrid entre la ficció, l'assaig i les memòries. Comiats comença amb una reflexió sobre la memòria voluntària o involuntària que remet a Marcel Proust i d'allà vira cap a la poca fiabilitat de molts records, fins que apareixen la Jean i l'Stephen, als quals l'autor mateix va posar en contacte durant els anys d'universitat i van estar a punt de casar-se. Quatre dècades més tard, ha de tornar a fer d'enllaç entre un i l'altre.

Tot i que les novetats relacionades amb Josep Carner acostumen a arribar amb retard, Edicions 62 anuncia per a principis de març el miler de pàgines del volum Poesia 1957, fora de circulació des que a principis dels 90 el rellancés Quaderns Crema. El llibre farà companyia als taulells de novetats a clàssics catalans recuperats com els Dietaris de Marià Manent i els dos volums de poesia en prosa i en vers de J.V. Foix.

La mort de la historiadora Hélène Carrère d'Encausse (1929-2023) va esperonar la creativitat del seu fill Emmanuel Carrère (París, 1957), que a l'ambiciosa Kolkhoz es mou entre la història familiar i la història en majúscules amb la voluntat d'oferir un retrat precís de l’Europa del segle XX i la seva herència, on destaca el crucial i ambivalent paper de Rússia, especialitat acadèmica de la mare.

Filòsofa especialitzada en pensament contemporani, democràcia i totalitarisme, Donatella di Cesare (Roma, 1956) mostra al seu últim últim assaig com en l'actualitat la participació ciutadana s’ha substituït per la gestió tècnica, la llibertat individual es confon amb irresponsabilitat i la por s’ha convertit en una eina de control. L'autora italiana mostra com emergeix un nou paradigma de poder, el tecnofeixisme, que combina la governança dels experts amb l’exclusió per dominar la societat.

Deu anys després del suïcidi del seu pare, el narrador de Relíquia decideix escriure'l. A través d'un text personal i íntim que, alhora, analitza la mort voluntària per part de diverses autores al llarg de la història, entre les quals hi ha Sylvia Plath i Anne Sexton, Pol Guasch (Tarragona, 1997) es pregunta com es forgen els vincles familiars, a què condemna el silenci i on s’amaga la veritat d’una història.

El catàleg d'Adesiara s'enriquirà una mica més durant els primers mesos del 2026 amb obres com Canyes al vent, de Grazia Deledda; La gran vall, de John Steinbeck, i Patmos, un dels poemes més celebrats de Friedrich Hölderlin. Manuel Carbonell culmina amb aquesta traducció després de més de quatre dècades de dedicació intermitent al poeta alemany, que ha donat fruits com Himnes (Quaderns Crema, 1981), Poemes de l'entenebriment (Quaderns Crema, 1996) i Principis per a la consecució poètica (Quaderns Crema, 2014).

Gràcies a llibres com Los nombres propios (2021) i No todo el mundo (2023), tots dos publicats a Sexto Piso, Marta Jiménez Serrano (Madrid, 1990) s'ha convertit en una de les noves veus de la literatura castellana més reconegudes i amb més lectors. Amb Oxígeno fa el salt a Alfaguara per explicar la història real de la nit de fa cinc anys en què per culpa d'una fuga de monòxid de carboni a la caldera del pis, ella i la seva parella –el també escriptor Juan Gómez Bárcena– van estar a punt de morir.

A Tinta i sang, una de les primeres novel·les de la premi Nobel de literatura Han Kang, fins ara inèdita en català, la Jeonghui s’embranca en una investigació per desmentir els rumors recents sobre la seva amiga i artista Inju. Morta fa un any en un accident, un reportatge insinua que podria haver-se suïcidat. La investigació durà la Jeonghui a indagar en la seva pròpia existència i li revelarà fins a quin punt la seva vida està enllaçada amb la de l’Inju, totes dues marcades per l’art, la soledat i el fracàs afectiu.

A Carrie, Stephen King va tenir l'encert de relacionar dues idees aparentment inconnexes, la crueltat dels adolescents i la telequinesi –el poder de moure objectes amb la ment–, però després d'escriure les tres primeres pàgines de la història li van semblar dolentes i les va llençar a les escombraries. Va ser Tabitha King, la parella de l'autor, qui, després de recuperar-les i llegir-les, li va demanar com continuava la història. Així va acabar naixent una de les novel·les que va trasbalsar el gènere del terror els anys 70 i que ara, dècades després de ser introbable en català, publica Males Herbes amb una nova traducció de Míriam Cano.

A mig camí de la memòria i l’assaig són moltes les veus que sentim a Acció de gràcies per una casa, el primer que ha escrit directament en català Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967). Són veus reals i de ficció, veus d’altres escriptores, pensadores i artistes que transmeten històries, vivències i desitjos al lector, i que totes juntes afinen el sentit del llibre, tenir un lloc on puguis dir: "això és casa meva".

Alicia Kopf (Girona, 1982) ha deixat passar una dècada entre Germà de gel –que va rebre premis com el Documenta i el Llibreter, i va ser traduïda a una desena de llengües– i Memòria d'Eco. L'escriptora i artista proposa una aproximació íntima i transgeneracional que explora i vol eixamplar els límits entre memòria, cos i tecnologia a partir de la següent premissa: en un futur proper, un encontre produeix una falla al centre del desig d’una dona i n’impossibilita l’oblit, fet que la durà a carregar la seva consciència al núvol per intervenir la pròpia memòria, per encarnar-la i reconfigurar la consciència i el relat de si mateixa.

"En sabem ben poc, de la nostra història, perquè hi ha infinitat de vides que no deixen empremta i multitud d’empremtes que no han estat estudiades", escriu la periodista de l'ARA Sílvia Marimon Molas (Sabadell, 1973) al pròleg del seu nou llibre, on ofereix un recorregut històric a través de 25 objectes –des de les pintures rupestres fins a les manifestacions per la despenalització de l'adulteri– que revelen cares fins ara ocultes o poc conegudes del que ha passat.

A partir del diagnòstic d'un càncer de pit fa cinc anys, Dolors Miquel (Lleida, 1960) reflexiona, en un llibre a mig camí de les memòries, l'assaig i la poesia, sobre el pit femení en les arts i com a metàfora, sobre la condició i la representació de la dona en la història i la literatura, i també sobre la poesia i altres àmbits culturals. En paral·lel al procés de la malaltia, l'autora de Missa pagesa (Edicions 62, 2006) i El guant de plàstic rosa (Edicions 62, 2017) narra històries personals d’infantesa i joventut que tenen un caràcter generacional i grupal, que posen en primer terme el que en una època determinada va ser la poesia catalana més nova i rupturista: gires i recitals amb poetes i amics com Enric Casasses, Pau Riba, Josep Pedrals, Gerard Horta o Víctor Nick.

Amada (1987), una de les novel·les més importants de la premi Nobel de literatura Toni Morrison (Lorain, 1931-Nova York, 2019), deixarà de ser inèdita aquest febrer gràcies a la traducció d'Esther Tallada per a La Segona Perifèria. "La seva importància depassa l'àmbit literari per elevar-se com la més gran mostra de reconeixement, reparació i respecte vers els homes i dones negres –sobretot les dones– que van patir i van morir sota el jou de l’esclavisme als Estats Units d’Amèrica", assegura l'editorial en relació al llibre, que explica la història d'una dona que, a partir de la visita d'una jove desconeguda, haurà de plantar cara a les ombres del passat.

La cura consisteix en nodrir, alimentar, alletar, ajudar i estimar els éssers humans. És l'obra que fa possible totes les altres obres. Per a la historiadora Premilla Nadasen (Durban, 1967), tot just comencem a entendre el paper massiu que té en les nostres vides. A l'assaig Les cures. La fase superior del capitalisme recorre l'auge de l'economia de la cura, des de les seves arrels en l'esclavitud, on no hi havia una divisió clara entre producció i reproducció social, fins a l'actual crisi de cures, que viuen amb intensitat cada cop més nord-americans. L'economia de la cura actual, mostra Nadasen, és un sistema institucionalitzat i jeràrquic en el qual el dolor d'algunes persones es tradueix en beneficis per part d'altres.

Des d’Hendaia a Bordeus, de Sant Sebastià a Pha Ngan, les protagonistes dels cinc contes que integren Tot era el mateix forat, d'Eider Rodriguez (Errenteria, 1977), comparteixen la necessitat d’afrontar un conflicte íntim que les ofega en silenci. Després de la impressionant Materials de construcció (2023), on novel·lava la vida i la mort del seu pare, l'autora basca torna a fixar-se en històries mínimes i subtils per assenyalar algunes de les disfuncions emocionals dels nostres dies.

El nou llibre del versàtil i prolífic Ferran Sáez Mateu (la Granja d'Escarp, 1964) és un dietari que vol anar més enllà del registre quotidià de fets amb la vocació d'explorar la condició humana. El filòsof hi busca un equilibri subtil entre els fets de la vida diària –caminades, música, lectures– i les reflexions abstractes que els transcendeixen. Inspirant-se un cop més en Montaigne, un dels seus grans referents, Sáez Mateu planteja la introspecció no com un simple mirall personal, sinó com una via per comprendre l’ésser humà en la seva constant transformació.

Màrius Serra (Barcelona, 1963) passa per la dècada creativa més esplendorosa de la seva trajectòria. A més de la sèrie de novel·les ludocriminals –l'última de les quals és El rol del Roc (Empúries, 2024)–, de les sis entregues de Les aventures de la Napeu i de la trilogia ShowCAT, continua publicant obres tan ambicioses com Res no és perfecte a Hawaii (Proa, 2016) i La dona més pintada (Proa, 2023). A El mal entès mostra el pes de l'atzar en les nostres vides a partir de la mort de la Rosa i la seva filla Alba poc després d'esbrinar que el seu marit, un traductor de vida tranquil·la, li era infidel amb la cangur.

Un any després de publicar Cor fort, Sílvia Soler (Figueres, 1961) tornarà a estar d'actualitat gràcies a Érem tan joves. Amb nostàlgia i voluntat de fer memòria, l'autora hi congela instants de vida dolços, alegres i tendres per reflexionar sobre el pas del temps i proposa al lector que pensi en els seus propis àlbums de fotos.

Vida i literatura s'han entrellaçat sovint, en la trajectòria literària de la canadenca Miriam Toews (Steinbach, 1964). Es va atrevir a parlar del suïcidi del seu pare a Swing low (2000), va novel·lar la relació amb la seva germana, que també va llevar-se la vida, a Les tristes recances (2014) i va gaudir d'una gran acollida entre els lectors gràcies a la impactant Elles parlen (2018), ambientada en una comunitat religiosa mennonita similar a la que ella va conèixer de petita. Al llibre de memòries Una treva que no és pau prova de respondre a la pregunta de per què escriu mentre s'encara, una vegada més, a les pèrdues íntimes més doloroses de la seva vida.

"Puc canviar la història perquè jo soc la història", escriu Jeanette Winterson (Manchester, 1959), autora de llibres com Escrit al cos, Per què ser feliç quan podries ser normal? i Frankisstein i que ara reflexiona sobre com va aconseguir escapar-se de la vida a la qual semblava predestinada gràcies a la capacitat d’imaginar escenaris alternatius. Entrellaçant ficció, fantasia i memòries, Un Aladí i dues llànties explora la importància de les narracions en els relats individuals i també coŀlectius.

Quan la politòloga i escriptora Lea Ypi (Tirana, 1979) descobreix que un desconegut ha publicat a les xarxes socials una foto de la seva àvia Leman, de lluna de mel als Alps italians en plena Segona Guerra Mundial, es decideix a emprendre una reconstrucció del seu passat. Entre informes, arxius i records familiars reprimits, el llibre ens transporta al món desaparegut de l'aristocràcia otomana de Salònica, la formació de la Grècia i l'Albània modernes, els horrors de la guerra i l'alba del comunisme als Balcans.

Al llarg de la seva trajectòria literària, Carlos Zanón (Barcelona, 1966) ha tingut predilecció pels personatges extraviats o que estan a punt de perdre's. L'advocat que protagonitza la seva nova novel·la malviu en un hotel després d'haver partit peres amb la seva parella, una pintora en hores baixes, i continua acceptant encàrrecs tèrbols del propietari d'un bar musical. L'última investigació on s'embolica és la mort d'un jugador de rugbi australià i la desaparició d'un altre de britànic.