Barcelona“Només soc un camaleó per dins, no per fora”, escriu Stefanie Kremser a Si aquest carrer fos meu, que acaba de publicar Edicions de 1984. Els lectors han pogut conèixer les virtuts com a novel·lista de l’autora de Postal de Copacabana (Club Editor). En aquesta ocasió ha escrit un llibre de memòries en què, a través de totes les cases on ha viscut –a Europa, Amèrica del Nord i Amèrica del Sud–, es pregunta per la “formació i reformació constant” de la seva identitat. El camaleó que ha viscut i s’ha anat transformant entre Alemanya, el Brasil, Bolívia i els Estats Units viu des del 2003 a Barcelona, “una capital sense estat propi”, amb l'escriptor Jordi Puntí, el seu marit.

A Si aquest carrer fos meu hi ha moments de la seva vida que semblen sortits d’una novel·la de realisme màgic. Al principi, rep una postal d’un amic d’infantesa, l’Swen, que li havia enviat a Munic el 1993... però li arriba a Barcelona el 2015.

Vaig créixer amb els relats de l’àvia Adelina. A Bolívia, la gent veia la vida amb aquesta màgia, eren capaços d’ajuntar elements que normalment no col·locaries un al costat de l’altre. Encara que hi hagués exageracions, resultaven creïbles. A més de tot això, vaig llegir molt Gabriel García Márquez i, al Brasil, João Ubaldo Ribeiro.

Un altre moment sorprenent és la trobada amb Klaus Barbie, que havia estat cap de la Gestapo a Lió durant la Segona Guerra Mundial.

Durant molt de temps somiava que feia servir les llaunes de melmelada de préssec que portava en una bossa per matar el vell Klaus Barbie. Quan el vaig trobar a Cochabamba jo tenia 14 anys, i poc després [el 1983] el van agafar per jutjar-lo. De seguida, a la meva família Barbie es va convertir en tabú: ningú no en parlava, feia una vergonya total.

No era l’únic tabú de casa.

El motiu dels tabús és la vergonya. Cal superar-la per poder trencar el tabú. Jo vaig trigar molt a afrontar el gran secret de la meva família. Però no en puc parlar... l’explico al llibre!

Ho va descobrir per atzar, fent un tràmit burocràtic.

Sí, poc després de volar al Brasil i descobrir que havia perdut el permís de residència permanent. Va ser a principis dels 90. Ara que tinc 52 anys finalment n’he pogut parlar.

Va estudiar a la Facultat de Cinema a Munic i va arribar a rodar diversos documentals. En una de les anècdotes més divertides del llibre es presenta com a Stefania di Brasile...

Preparàvem un documental sobre un duc italià que es va acabar dient L’ultimo gattopardo. Hi explicàvem la vida de l'última família feudal de la Pulla. Mentre filmàvem, van batejar la neta del duc i el poble es va omplir d’aristòcrates de tot Europa. Ens van convidar al banquet perquè el director del documental també era de bona família, i jo, que no anava prou ben vestida, vaig topar amb un noi més o menys de la meva edat que em va dir: “Piacere. Nicola di Grecia”. Jo vaig contestar: “Piacere. Stefania, di Brasile”. No em vaig adonar que estava parlant amb el fill del rei de Grècia, i que per això es devia presentar així. Quan m’ho van dir més tard em devia posar molt vermella. Segurament, Nicola es devia sentir ofès, i va pensar: «Pobra pageseta...»" [riu]

El llibre comença el 2011, al pis del carrer Princesa on encara viu, i d’allà viatja per les cases i països on ha passat temporades. Però ho fa amb discontinuïtat, com un trencaclosques.

Hi ha una continuïtat, al llibre, que és la de la identitat, la història d’algú que va creixent i va aprenent qui és fins que descobreix que no és qui es pensava que era. L’altra línia és discontínua, que és la de les cases i països. L’ordre és tal com el vaig escriure, però no és cronològic. La memòria no funciona de manera lineal, és associativa, i una cosa em portava a l’altra, fins que em vaig adonar que a cada lloc hi havia tingut dues cases, la d’abans de la descoberta del secret familiar i la de després.

Va travessar el mirall com l’Alícia de Lewis Carroll.

Però en un altre sentit. A l’altra banda no hi havia meravelles.

Una de les preguntes que es fa al llibre és: d’on soc? Li costa identificar-se com a alemanya.

Vaig ser alemanya fins als set anys, quan vam marxar al Brasil. Allà vaig fer arrels, com molts del meu voltant: vaig créixer entre un grup d’immigrants europeus. Quan vaig tornar a Alemanya parlava la llengua i semblava d’allà, però no me’n sentia. Era i no era immigrant.

És escriptora, en part, per culpa d’una malaltia.

D’això no n’havia parlat mai abans de fer el llibre. Vaig tenir un virus tropical que m’ho va fer passar molt malament.

Tenia 25 anys, però li donaven una esperança de vida de cinc a quinze anys.

Va ser llavors que vaig pensar que havia de fer alguna cosa que quedés, encara que vist des de l’actualitat pot semblar ridícul... Però vaig començar a escriure, i el canvi de llengua, del portuguès a l’alemany, em va portar sort, perquè vaig començar Postal de Copacabana, que vaig publicar el 2000, i en una estada a Bolívia a casa de la meva àvia Adelina em vaig curar.

Va créixer amb els seus relats.

Gràcies a ella vaig aprendre a barrejar realitat i ficció. Era una gran contadora d’històries. Les explicava per guanyar temps per evitar parlar de les veritats. Els escriptors anem inventant històries al voltant de la nostra veritat.

Per què?

Per no despullar-nos del tot.

L’única llar familiar que reconeix era la casa de São Paulo on va viure uns anys amb els seus pares.

És l’única on he tornat per veure-la. No hi he volgut entrar més, perquè enyoraria el passat. Però també té un punt màgic saber que a la teva antiga habitació hi viu algú altre amb una altra història.