Barcelona“Aquest és un llibre que pot ferir la meva sensibilitat”. Així comença Quiet, on Màrius Serra explica la convivència amb un dels seus fills, el Lluís, Llullu : Empúries el reedita deu anys després de publicar-ne la primera edició i de vendre’n més de 30.000 exemplars. “El Lluís va néixer amb una greu encefalopatia que la ciència neurològica encara no ha estat capaç de definir -escriu-. La terminologia mèdica no passa d’encefalopatia no filiada, el llenguatge popular se les apanya amb la fórmula, prou entenedora, de paràlisi cerebral i el llenguatge administratiu l’avalua com una discapacitat amb un grau de disminució del 85%”. A la casa del barri d’Horta on la família Serra Pablo viu -som a la primera dècada dels 2000- totes aquestes etiquetes no tenen gaire valor, perquè el que compta és la convivència amb el nen. Quiet ho explica en forma de crònica íntima que recorre set anys, en què el narrador és el mateix Serra i hi apareixen, a més del Llullu, la Mercè, la mare, i la Carla, la germana gran.

“Vaig començar a treballar en el llibre amb un punt de distanciament de l’autobiografia -recorda ara-. La voluntat era acollir-me a la literatura per explicar una experiència que m’afectava de forma molt intensa”. Encara que Serra explica el dia a dia i els viatges al costat del Llullu en primera persona, la veu de l’autor acompanya el lector sense enfarfegar-lo, més com a espectador que com a protagonista. “Mai no he portat un dietari, però el Llullu tenia un historial mèdic més llarg que tota l’obra de Balzac”, deia l’autor el 2008, poc després de publicar Quiet. Al llibre hi abunda el sentit de l’humor, tant en els episodis més lluminosos, com el de la visita a Eurodisney -on tracten el nen com un vip -, com en els més indignants, com aquella vegada en què a Gènova la mestressa del restaurant on menjava la família va rebutjar la presència de la criatura perquè podia “molestar” els clients. “Hi havia gent que ens deia que teníem sort de tenir un nen tan tranquil -diu Serra-. En Llullu no es podia moure. Tampoc no tenia memòria: la seva capacitat per mantenir records es limitava als que eren sensorials”.

Per aconseguir que el fill petit d’en Màrius i la Mercè fes l’efecte que podia córrer va caldre que tota la família passés un dia a l’estudi de Jordi Ribó, a Granollers, el 2006. D’aquí va sortir-ne la coberta del llibre, on es veu el nen arribant a la meta d’un esprint de 100 metres en un estadi i també l’episodi final, que combina textos de Màrius Serra i imatges del fill, cadascuna en una posició diferent, de tal manera que si es passen els fulls un rere l’altre s’aconsegueix que en Llullu es mogui. No va ser una experiència fàcil. Tal com es llegeix al llibre, les úniques estones que el nen no estava “completament desmanegat” era quan tenia una “crisi epilèptica”. “Llavors els ulls resulten tan desorbitats i els seus moviments tan diabòlicament cantelluts -afegeix l’autor- que ni la capacitat fixadora del millor fotògraf del món no podria obviar-los”.

Deu anys després

“El Llullu va morir el juliol del 2009, cinc setmanes després que féssim una presentació de Quiet multitudinària a L’Auditori per recollir fons per a la Fundació Nexe”, explica Serra, que admet que no hauria escrit el llibre després de la mort del nen als 8 anys. “Haver escrit Quiet va canviar radicalment el dol -diu-. Fer literatura de qualsevol cosa és una xarxa, i d’un tema com aquest encara més”. Així i tot, el record del fill perdut no s’esborra. “A davant de casa teníem el signe de l’aparcament de minusvàlid per a ell -recorda-. Uns anys després de morir, l’Ajuntament va pintar el terra de negre. Però el quitrà s’ha anat desfent, i la pintura groga del signe s’obstina en reaparèixer”.

Quan un fill es converteix en material literari

'Una qüestió personal', de Kenzaburo Oe, és una de les novel·les més comprometedores del premi Nobel de literatura. Publicada en català a Edicions de 1984, explica els primers dies de vida del seu fill Hikari, que va néixer amb una hèrnia cerebral que va afectar severament les seves capacitats intel·lectuals i també la seva motricitat. Oe ha tornat a escriure sobre Hikari des d’una perspectiva més biogràfica a 'Un amor especial' (1996), que detalla com el jove va aprendre música a partir de la fascinació pel cant dels ocells, una habilitat que li ha servit per enregistrar diversos discos instrumentals. També Cristovão Tezza va afrontar els sentiments contradictoris de tenir un fill amb síndrome de Down a 'El fill etern' (Club Editor, 2009), una circumstància que ha explorat amb més cura Josep Maria Espinàs a 'El teu nom és Olga' (La Campana, 1986). A 'La caiguda. Memòries d’un pare en 424 passes' (Anagrama, 2015), l’escriptor brasiler Diogo Mainardi reconstrueix la convivència amb el seu fill Tito, afectat per una paràlisi cerebral severa: “Van ser sis anys màgics, durant els quals em vaig tornar humà”, recorda l’autor.

L’obra de teatre basada en ‘Quiet’

Un any després que el mateix Màrius Serra fes una lectura dramatitzada de Quiet a la sala Beckett, l’autor ha adaptat el llibre al teatre. El muntatge, dirigit per Joan Arqué i protagonitzat per Judit Farrés, Roger Julià i Òscar Muñoz, es podrà veure a l’Espai Lliure del 5 al 10 de febrer. “Llegint-lo em vaig adonar de la talla humana del que en Màrius suggereix -reconeix Arqué-. Hem treballat tots amb ell i en alguns casos les interpretacions del que va escriure diferien en el to, però sempre ens hem posat d’acord”. La peça, que podria sortir de gira per Catalunya, es diu Qui ets, i apel·la a la identitat i l’espectador.