BarcelonaPol Guasch (Tarragona, 1997) va irrompre el 2021 com un dels escriptors catalans del moment amb Napalm al cor (Anagrama), el seu debut novel·lístic i Premi Llibres Anagrama. Després d'aquell èxit fulgurant, Guasch torna a les llibreries amb Ofert a les mans, el paradís crema (Anagrama), una segona novel·la que destil·la poesia a cada pàgina i que parla de l'amistat de la Rita i el Liton, dos joves melancòlics en un món en extinció en què una epidèmia ataca la vida dels homes homosexuals.

A Napalm al cor l’amor movia els personatges. Aquí, el motor és l’amistat. Per què?

— Volia explorar un tipus de relació que socialment i culturalment no forma part del relat d’èxit d’una vida. Perquè una vida sigui vista com a exitosa, una persona ha de tenir un gran amor, una parella, fills, una casa, una bona feina. L’amistat no forma part d’aquesta narrativa, és un vincle que gairebé no es té en compte.

És una amistat entre un noi gai i una noia heterosexual però sense cap plantejament romàntic entre ells. ¿Tenim superada la idea que l'amistat va més enllà d'identitats sexuals i de gènere?

— La pulsió sexual entre ells dos no hi és, però no crec que això estigui tan normalitzat. De fet, el Miquel Missé deia a la presentació del llibre que les amistats també tenen sexualitat i que una amistat entre dos homes, un home i una dona heterosexuals i un marica i una dona heterosexual no són el mateix. És un vincle que moltes vegades serveix com a aliança a dinàmiques de poder. Per exemple, en el temps de la Il·lustració es va concebre com un lligam desinteressat i lliure entre dues persones, però només entre homes. Després hi ha aquella amistat de vestidor de futbol, d’homes que flirtegen amb l’homoerotisme i consoliden la conducta heterosexual masculina, i l’amistat entre mariques i dones, que moltes vegades ha servit per anestesiar els dolors de l’heterosexualitat.

A la novel·la també hi ha amor, i torna a ser un amor oprimit com el de Napalm al cor. ¿Escriure sobre l’amor lliure no és una opció per a tu?

— Hi ha una frase a la novel·la que diu: “Que les paraules d’amor només són grans i poderoses quan els enamorats se les diuen entre ells: l’amor s’engruna quan els altres el comencen a escoltar”. Parlar d’amors impossibilitats o negats pel sistema és una manera de fer evident que totes les relacions amoroses estan determinades per la mirada dels altres, també les que aparentment són normatives. Totes estan marcades per la construcció del desig social, les expectatives que tenia la teva família sobre tu, per com s’han estimat els teus pares, per la teva bellesa i la teva corporalitat.

També dius que “es poden dir poques coses de l’amor quan hi ets a dins”. ¿Has escrit aquesta novel·la desenamorat?

— La frase fa referència a l’amor d’aquests personatges, i jo tinc la possibilitat de mirar-lo des de fora. Quan som dins de l’amor estem entelats per l’emoció, i quan som fora, per la tristesa. Potser escric de l’amor d’aquests personatges perquè no puc escriure dels meus amors.

L'amor del René i el Liton, dos joves homosexuals, està marcat per la sida.

— Va ser un dels pilars fonamentals de l’escriptura de la novel·la. Tenia ganes d’escriure sobre un fet que no he viscut. No és tan obvi, sobretot amb l’auge de l’autoficció dels darrers anys, però la literatura tracta d’escriure sobre allò que no hem viscut. I em preguntava què queda de la sida, que va ser una crisi social, sanitària, relacional, lingüística, amorosa, i com impacta en la forma com avui dia estima tot un col·lectiu de gent.

¿L’hem oblidat massa ràpid?

— En un context occidental, en què representa que l’homofòbia no està a l’ordre del dia i s’ha avançat pel que fa a drets socials del col·lectiu queer, ens seguim estimant i relacionant com si això no hagués canviat tant. Confinem els espais de relacionalitat, sobretot les trobades entre mariques. Hi ha tota una memòria sobre l’estigma, el silenci i la impossibilitat que té molt a veure amb els anys vuitanta. I encara hi ha moltíssima por dins del col·lectiu marica d’expressar la necessitat d’amor. Hi ha una tendència hipersexual dels cossos, una relacionalitat molt instrumental. Tota aquesta gent busca amor, però hi ha una autorenúncia de l’afecte i d’expressió dels sentiments. Crec que té a veure amb la idea dels anys vuitanta que no et podies enamorar, perquè si ho feies podies perdre aquella persona molt ràpidament. Encara ens marca aquell dolor.

El context de la novel·la està ple d'incendis destructius, espècies extingides i molta desolació. Has fet un exercici futurista o distòpic?

— No hi ha cap esdeveniment de la novel·la que no hagi ocorregut en algun lloc del món. No tenia la sensació d’estar escrivint sobre el futur, però sí que assajava com ens relacionarem quan totes aquestes situacions límit, que ja són presents, es consolidin de manera definitiva. Si som capaços de sortir de la nostra realitat per un segon veurem que la novel·la no parla del futur, sinó del present.

És un present desesperançador.

— Sí, el paisatge és límit, però els personatges estan travessats per una melancolia que és conseqüència de descobrir que no tenen agència per canviar el rumb de la situació. Tot i això, no capitulen, insisteixen constantment en el desig d’alguna cosa més. Volia que la novel·la funcionés com un moment de respir, de descans. No volia repetir el discurs de la desesperança i la necessitat de reactivar-nos políticament, sinó dir al lector que no passa res, que aquests personatges l’acompanyaran en el seu dolor i a la inversa.

Estilísticament, aquesta novel·la és menys críptica i més narrativa que Napalm al cor. A què es deu aquest canvi formal?

— Napalm al cor era deliberadament més fragmentària i desordenada. Quan vaig començar amb Ofert a les mans, el paradís crema tenia més ganes d’explorar mecanismes novel·lístics, tot i que després els trenco i me’n vaig cap a mil llocs diferents. La poesia hi és, però d’una altra manera.