Barcelona"La llibertat consisteix només en una cosa: en ser amos de la pròpia vida", va deixar escrit Plató al segle IV aC. El filòsof grec sabia de què parlava, perquè el seu mestre, Sòcrates (Atenes, 470 aC-399 aC), havia pagat un preu molt alt per no haver volgut callar les seves conviccions: un tribunal el va obligar a enverinar-se amb cicuta acusat de corrompre els joves tant pel seu ateisme com per motius polítics. El judici al filòsof va ser tan sonat que Plató va voler deixar-ne constància per escrit a Apologia de Sòcrates (Fundació Bernat Metge, 1924; trad. de Joan Crexells). Aquest és un dels textos fundacionals de la Grècia clàssica que ha contribuït a consolidar una de les pulsions essencials de part de la tradició literària i filosòfica: la denúncia de la injustícia, la crítica al poder i l'anhel de llibertat, sigui personal o col·lectiva.

Aquell diàleg de Plató, escrit poc abans de l'any 390 aC, va ser precedit per l'obra d'un altre coetani de Sòcrates, el dramaturg Aristòfanes (Atenes, 445-385 aC). Especialitzat en escriure comèdies, va sacsejar els fonaments de la civilització grega des de l'inici de la seva trajectòria. Amb la segona obra, la desapareguda Els babilonis (426 aC), va indignar l'aristòcrata i general Cleó, que va intentar processar-lo perquè "avergonyia la ciutat davant dels estrangers". El comediògraf no només no va rebaixar el to contra el poder a les següents obres, sinó que es va atrevir a ridiculitzar Cleó a Els cavallers (424 aC; en català a la Fundació Bernat Metge, 1970; trad. de Manuel Balasch), on acaba fent de venedor de salsitxes de carn de ruc i gos.

Trobar-se enmig de les adversitats

De la immoralitat d'Ovidi a l'oposició a l'esclavitud per part de Sèneca

La literatura de combat va oferir com a mínim dos exemples destacats durant l'Imperi Romà. Ovidi (Sulmona, 43 aC-Tomis, 17 dC) va passar l'última dècada de la seva vida a l'actual Constança, a la riba del mar Negre. "Un poema i un error" havien fet que l'emperador August el desterrés: el text al qual feia referència l'autor de Les metamorfosis era l'Art d'enamorar (2 dC; Adesiara, 2011; trad. de Jaume Juan Castelló), obra elegíaca i didàctica que pretén ensenyar a seduir. Ovidi hi defensava l'adulteri en un moment que aquesta pràctica era considerada un atemptat contra la legislació moral de l'imperi.

No gaire després, l'emperador Neró va acusar el filòsof Sèneca (Còrdova, 5 aC-Roma, 65 dC) d'estar implicat en la conjura de Pisó contra ell. Condemnat a mort, l'autor de Lletres a Lucili (64 dC; Fundació Bernat Metge, 1928; trad. de Carles Cardó) no va esperar que es pogués fer efectiu el càstig i es va tallar les venes. Com a bon estoic, Sèneca havia deixat escrit: "Quan ja et trobes enmig de les adversitats, és massa tard per actuar amb cautela".

Deixeu tota esperança

El primer clam feminista va arribar a principis del segle XV

Un dels grans poemes de la literatura universal, la Divina Comèdia de Dante Alighieri (Florència, 1265-Ràvena, 1321), va créixer mentre l'autor era a l'exili. Publicada el 1320, l'escriptor hi reflexiona sobre la justícia, la redempció i el lliure albir un cop ha carregat contra el poder polític i religiós de l'època que l'havia condemnat a no trepitjar mai més la ciutat on va créixer i viure fins que els güelfs negres l'en van foragitar. "Deixeu tota esperança els que heu entrat!", és el missatge que es pot llegir a l'entrada de l'Infern en la versió catalana de Josep Maria de Sagarra (1947-1951; reeditada per Quaderns Crema el 2019). I afegeix: "Ja hem arribat al lloc de tenebror / on tu veuràs gernacions recloses / que varen perdre el bé de la raó".

A principis del segle XV, la veneciana Cristina de Pizan (1364-1431) va donar a conèixer un dels primers tractats feministes de la història, La ciutat de les dames (1405; en català, a Cal Carré, 2022; traducció de Mercè Otero). Plantant cara a la misogínia imperant, hi recrea un espai només per a dones "il·lustres de bona anomenada", des de les governants coratjoses fins a les figures bíbliques o mitològiques dignes d'admiració. Tot i venir d'una bona família i haver-se casat amb el notari de Carles V de França, Cristina de Pizan va enviudar molt jove i va tirar endavant sense cap ajuda els tres fills, la mare i una neboda. A més del contingut transformador de La ciutat de les dames, l'autèntica revolució de l'autora va ser convertir-se en la primera escriptora professional a França: va viure durant dècades de la seva prolífica creació literària.

El perill d'encarar-se amb el rei o amb l'Església

Els casos de Thomas More, Erasme de Rotterdam i Giordano Bruno

Encara que en el cas de Ramon Llull (Palma, 1232-Tunis, 1316), primer exponent de les lletres catalanes, la seva defensa aferrissada del cristianisme va posar en perill la seva vida en diverses ocasions, aixecar la veu contra l'Església ha tingut una llarguíssima llista d'autors damnificats al llarg de la història. A Thomas More (Londres, 1478-1535), jurista, escriptor i home d'estat anglès, imaginar una societat perfecta a Utopia (1516) no li va estalviar ser condemnat a mort. El llibre, disponible en català a Ela Geminada (2022; trad. de Joan Manuel del Pozo), imaginava una illa on la propietat privada i els diners no existien, les cases no tenien pany i homes i dones s'ocupaven de les mateixes tasques. El rei Enric VIII el va fer jutjar per oposar-se a la separació entre l'església anglicana i la catòlica. Abans de morir decapitat, es va dirigir als presents amb aquestes paraules: "Moriré sent un bon servent del rei, però Déu li passarà sempre al davant".

Al mateix segle XVI, Erasme de Rotterdam (Rotterdam, 1466-Basilea, 1536) va plantar cara a les institucions educatives, polítiques i religioses de l'època a través d'obres com els Adagis (1500; en català hi ha l'antologia No puc no parlar a Ela Geminada; traducció de Joan Tello i Brugal). "Riure's de tot és propi dels necis, però no riure's de res és propi dels idiotes", assegurava. Al final de la seva vida el perseguien tant catòlics com protestants. "Vostè va pondre l'ou i Luter el va covar", li retreien. "Sí, però jo esperava un pollet d'una altra mena", es va atrevir a respondre Erasme.

Un filòsof i astrònom que va acabar cremat a la foguera per blasfèmia i heretgia va ser Giordano Bruno (Nola, 1548-Roma, 1600). El sopar de cendra (1584; edició catalana a Edicions de 1984, 2014; trad. Anna Casassas) és un dels seus tractats més importants, on va fer dues afirmacions molt controvertides a l'època: que la Terra i els planetes es mouen al voltant del Sol –i no al revés– i que, tenint en compte que tots els cossos són vius, no hi ha cap jerarquia que valgui. A partir del segle XIX, les idees de Bruno van ser difoses de nou per referents de l'anarquisme com Mikhaïl Bakunin i Emma Goldman.

El preu d'escriure el que penses

De Jonathan Swift, el rei de la sàtira, a la persecució de molts autors russos durant el comunisme

Ja en ple segle de les llums, autors com Voltaire (París, 1694-1778) van combatre el fanatisme religiós i es van enfrontar al poder. Les seves idees el van portar fins a la presó i el van obligar a exiliar-se. "Jo no estic d'acord amb el que vostè diu, però em barallaria perquè vostè pogués dir-ho", assegurava. A Jonathan Swift (Dublín, 1667-1745), un altre clàssic del segle XVIII, va ser el seu do per a la sàtira que el va acabar arraconant a Irlanda. Des d'allà va escriure Els viatges de Gulliver (1726; edició catalana a Adesiara, 2015; traducció de Victòria Gual), on exposa, en clau d'al·legoria fantàstica, tots els desenganys polítics viscuts a Anglaterra: a Londres va haver de publicar la novel·la de forma anònima.

Al segle XIX, el jove i prometedor escriptor rus Fiodor M. Dostoievski (Moscou, 1821-Sant Petersburg, 1881) va estar a punt de ser afusellat per haver format part d'un grup d'intel·lectuals amb idees utòpiques. L'experiència de passar uns anys a la presó, narrada a l'esfereïdora Apunts de la casa morta (1862; edició catalana a Adesiara; traducció de Jaume Creus), el va acabar portant a defensar la salvació a través del cristianisme, tal com exposa a Crim i càstig (1866; edició catalana a La Casa dels Clàssics; traducció de Miquel Cabal Guarro). Més endavant, el comunisme perseguiria nombrosíssims autors a causa de les idees que vehiculaven en la seva literatura: hi ha poetes com Óssip Mandelstam, Marina Tsvetàieva i Anna Akhmàtova i narradors com Varlam Xalàmov, Aleksandr Soljenitsin, Vassili Grossman i Mikhaïl Bulgàkov. L'obra de molts d'ells va haver de circular clandestinament durant dècades a la Rússia soviètica. "I qui enceta mitja conversa / topa amb l'ombra de l'home del Kremlin", escrivia Mandelstam en un dels seus poemes escrit a l'exili.

Compromís i persecució

"El llenguatge pot ser un tipus de ganivet", diu Salman Rushdie

“Un novel·lista que eludeix els esdeveniments públics més importants de la seva època és per definició algú que perd el temps o que és curt de gambals”, opinava George Orwell (Motihari, 1903-Londres, 1950), que amb La granja dels animals (1945) i 1984 (1949) –tots dos en català, a La Magrana, traduïts per Albert Nolla– es va convertir en un estendard de la literatura compromesa i en flagell de règims autoritaris. Durant el segle XX, nombrosos autors van denunciar situacions de discriminació als seus llibres: novel·listes com Ralph Ellison, Toni Morrison i Alice Walker van clamar contra el racisme; assagistes com Frantz Fanon, Eduardo Galeano, Ngugi wa Thiong'o i Edward Said van analitzar el colonialisme, i novel·listes com Jamaica Kincaid, Maryse Condé, Chinua Achebe i Abdulrazak Gurnah el van recrear a través de ficcions poderoses, precedits pel Joseph Conrad d'El cor de les tenebres (1899). També les lletres catalanes van ser durament represaliades durant el llarg franquisme. Autors com Salvador Espriu van aconseguir publicar llibres que hi eren molt crítics, però que estaven escrits en clau per evitar la censura, com La pell de brau (1960). D'altres, com la primera versió d'Incerta glòria, de Joan Sales –del 1956–, van aparèixer mutilades. En algun cas van ser prohibides, com va passar amb Acte de violència, de Manuel de Pedrolo, datada el 1953 però inèdita fins al 1997.

La injustícia social va motivar molts poemes i obres de teatre de Bertolt Brecht –que es va haver d'exiliar el 1933, poc després que els nacionalsocialistes organitzessin una crema pública dels seus llibres– i novel·les com El raïm de la ira, de John Steinbeck (1939; disponible en català a Edicions 62, 1993; trad. de Mercè López Arnabat). El feminisme ha estat el cavall de batalla d'autores com ara Doris Lessing, Annie Ernaux, Maya Angelou i Nawal el Saadawi. L'autora va ser empresonada pel govern egipci poc després de publicar Dona al punt zero (1977, en català a Angle editorial, 2017; trad. Anna Turró) i més tard va ser perseguida per l'islamisme radical.

Salman Rushdie va haver de viure amagat durant anys a causa d'Els versos satànics (1988), novel·la inspirada per la vida del profeta Mahoma contra la qual l'aiatol·là Khomeini va dictar una fàtua. Dècades després, quan ja havia narrat la persecució a l'impressionant Joseph Anton (2012), Rushdie va ser apunyalat diverses vegades abans de fer una conferència. Era l'estiu del 2022. Tot i patir diverses seqüeles per culpa de l'atac, entre les quals la pèrdua de visió d'un ull, Rushdie va sobreviure per deixar-ne testimoni a Cuchillo (2024). "El llenguatge pot ser un tipus de ganivet, si el que es talla és la veritat", hi escriu.