“Juan Sales Vallès. Desde 1932 era profesor de Gramática Catalana en la Universidad Industrial de Barcelona y estudiante de Derecho y de Filosofía y Letras. No pertenecía a ningún partido político ni sindicato. Se licenció en Derecho en 1936”. Així comença el full annex en què Joan Sales demanava el retorn a Espanya. Era el 17 de maig del 1947, i el futur autor d’ Incerta glòria feia vuit anys que era a l’exili, acompanyat de la seva dona, Núria Folch i Pi, i la seva filla, Núria Sales. Aquest és un dels centenars de documents que la família de l’escriptor i editor ha cedit a la Fundació Mercè Rodoreda, amb seu a l’Institut d’Estudis Catalans. És un dels molts tresors que els Sales-Folch van guardar dels nou anys d’exili.

Quan va esclatar la guerra, el 1936, Sales va ingressar voluntàriament a l’Escola de Guerra de la Generalitat de Catalunya, i va arribar a ser alferes d’infanteria de l’exèrcit català i tinent d’infanteria de l’exèrcit de la República. Assignat a la Columna Durruti, el jove professor de català va protestar “ por escrito en instancia dirigida al Sr. Consejero, dado el carácter ideológico de aquella Columna ”, segons llegim al document de la depuració. Sales va ser expulsat de la Columna Durruti “ después de deliberarse si se le fusilaba como elemento desafecto a la ideología de dicha columna ”.

“La vida de Joan Sales travessa els desastres del segle XX”, diu Maria Bohigas, al capdavant de Club Editor des del 2005 i neta de l’autor. Al davant hi té alguns dels salconduits i autoritzacions de la família. “Hi ha molts rastres del periple familiar que comença el gener del 1939”, explica. Quan van deixar Catalunya, Sales tenia 25 anys; Núria Sales, 23. “El primer dels tres grans blocs de l’arxiu inclou material dels anys de la República i de la Guerra Civil -explica Bohigas-. Hi ha un parell d’aspectes especialment interessants: les cartes a familiars i les que envia a Mercè Figueras, que estan molt bé per saber què deia Sales durant la guerra”. Són versions amb diferències respecte a les que enviava al poeta Màrius Torres. Caldria llegir-les comparant-les amb les que trobem a Cartes a Màrius Torres (Club Editor, 2007), i per completar el trencaclosques valdria la pena acudir també a Cartes a Mahalta (2017), que reconstrueix la relació entre Torres i Figueras, ingressats al sanatori de Puig d’Olena des del 1935, malalts de tuberculosi. “La relació entre Sales i Torres va ser molt simètrica -recorda Bohigas-. Eren lectors molt atents i crítics l’un amb l’altre. Tots dos van esdevenir poetes amb ambició”.

Poemes ‘estonians’

Dels primers anys d’exili, la família Sales ha cedit el quadern manuscrit de Poésies esthoniennes que Sales anava enviant a Torres “en una traducció francesa primària perquè pogués fer-se una idea de com eren els originals catalans”. Era la manera d’evitar la censura franquista de l’època. El poeta replicava les cartes del seu amic amb comentaris i esmenes.

Sales no va publicar l’original català, Viatge d’un moribund, fins al 1952 a l’editorial Ariel, quatre anys després de tornar a Barcelona. “Quan s’escrivien en temps de censura, la manera d’evitar-la era referir-se als poemes com a estonians, un eufemisme per no dir catalans -aclareix Bohigas-. Rellegint les cartes tens la sensació que de vegades juguen amb la censura. Mercè Figueras ho feia amb massa atreviment, i en una ocasió Màrius Torres la renya perquè diu que, fent servir el català, els posa en evidència a tots”. Un dels primers llibres que va editar Sales van ser les Poesies de Màrius Torres, el 1947, a Mèxic, cinc anys després de la mort de l’amic.

De les classes a l’edició

Gràcies a les autoritzacions, certificats mèdics i salconduits, els estudiosos de l’obra de Sales podran resseguir la sortida forçosa d’Espanya. “Ho van conservar tot perquè tenien una sensibilitat històrica clara”, diu Bohigas. També hi ha els epistolaris de Sales i Folch amb els pares. “L’avi era factual i pragmàtic -continua l’editora-. Els explica què els passa i què necessiten. Quan ja són a Mèxic els diu que vol tornar amb una linotip, perquè ja està decidit a fer d’editor. Les cartes de l’àvia són molt interessants des d’un punt de vista literari i humà: amb la mare, per exemple, hi veus que tenen un lligam molt estret i alhora conflictiu”.

Abans d’arribar a Mèxic, el 1942, els Sales van passar dos anys a Santo Domingo. D’aquesta època daten una desena de quaderns manuscrits dedicats a la botànica, la zoologia, el cos humà, la química i la història general. “No eren quaderns pedagògics, sinó manuals de treball que es feien per preparar les classes que donava -explica Bohigas-. A partir d’aquí l’avi es va convertir en un lector apassionat per la física, l’astrofísica i l’astronomia. El seu últim projecte era fer una col·lecció de llibres de divulgació científica en castellà”. Després de la revista literària Quaderns de l’exili (1943-1947) Sales va impulsar el Club dels Novel·listes el 1955 amb Joan Oliver i Xavier Benguerel sota el paraigua de l’editorial Aymà. A partir del 1959 va fundar Club Editor.

Un tresor documental

Entre les correspondències amb autors de la casa i amics, a més de la que va mantenir amb Mercè Rodoreda -publicada fa una dècada-, destaquen les de Xavier Benguerel, Bernat Lesfargas, Llorenç Villalonga i Lluís Ferran de Pol. “És amb ell amb qui parla més amb confiança -explica Bohigas-. Hi veus la desesperació d’un editor que sap que el seu projecte mai podrà tenir la dimensió que voldria”. Des de l’inici, Sales s’havia plantejat traduir al català autors que escrivien en castellà, com ara Juan Marsé, però no hi va haver sort. Aquestes i moltes altres revelacions, juntament amb un material gràfic personal abundant -com ara fotos de la construcció de la casa de la família al Carmel-, es podran consultar a partir d’ara. Seran una mina per als estudiosos de l’autor i de la literatura catalana de la primera i la segona meitat del segle XX, des de la represa cultural des de l’exili fins a l’efervescència dels anys 60. També es podran reconstruir les vicissituds de les diverses versions d’Incerta glòria, reeditada amb una gran repercussió el 2007 i que viu un procés d’expansió internacional amb edicions recents en anglès, alemany, romanès, hongarès i italià.

Un diàleg mític per carta

Una de les cartes més llargues que Mercè Rodoreda va enviar a Joan Sales va ser la que està datada el 8 de març del 1962. L’escriptora acaba de rebre les proves de La plaça del diamant i envia al seu editor una desena de fulls amb esmenes a les correccions de Sales. “Us vaig donar un text impecable i l’havíeu esguerrat amb brometes i afegits, com pedaços en una tela tibant i bonica”, escriu, i poc després afegeix: “Si us heu permès unes llibertats absurdes, la culpa no és meva”.

Aquesta és una de les cartes incloses al volum publicat a Club Editor el 2008 i que, un cop catalogat l’original a la Fundació Mercè Rodoreda, podrà consultar qualsevol estudiós de la seva obra. Maria Bohigas mostra una de les pàgines del text, escrit en una lletra clara però apressada, on s’hi llegeixen tres correccions de l’autora. Demana la substitució de “picossades” a la pàgina 114: “Sembla de Ferran Canyameres -es queixa-. Picades. Els coloms piquen. No picossen”. Dues pàgines més endavant vol substituir “que la casa se m’havia tornat un desori” per “la casa se m’havia tornat una casa desori”. I afegeix: “No havia vist mai un deliri de canviar coses que estan bé per altres que estan malament”. En altres pàgines de la missiva demana que se substitueixi “tomb” per “volta”, no accepta l’ús de la paraula “cine” i exigeix respectar “se’m va fer un nus al coll”. “ Gola ho ha posat el linotipista per a fer aristòcrata”, escriu. En una de les anotacions, Rodoreda arriba a escriure, taxativa: “No sabeu el que vol dir estil. No en teniu la més petita idea”.