Barcelona“Té la seva malícia que els papers de Joan Sales estiguin, a partir d’ara, a l’Institut d’Estudis Catalans”, deia ahir Maria Bohigas, neta de l’escriptor i editor Joan Sales, mentre es feia efectiva la cessió del fons familiar del seu avi a la Fundació Mercè Rodoreda, amb seu a l’IEC. Sales va ser “un autor i editor que es prenia tota autoritat com a cosa relativa, i amb l’Institut passava el mateix”, va matisar Bohigas: “És curiós que algú tan crític amb les normes del català com ell acabi tenint la seva documentació al Vaticà de la llengua catalana”. La mare de Bohigas, la historiadora Núria Sales, se la mirava assentint amb el cap: al seu pare, autor d’ Incerta glòria, li hauria agradat que els centenars de documents fessin companyia als de Rodoreda, una de les autores clau de Club Editor, l’editorial que Sales havia impulsat, juntament amb Xavier Benguerel i Joan Oliver, a finals de la dècada dels 50.

“Per a la Fundació Rodoreda i l’Institut d’Estudis Catalans, avui és un dia d’un goig molt gran -admetia el pare Josep Massot en nom de les dues entitats-. Rodoreda va deixar els papers a l’Institut, i va ser a través d’aquest gest que es va crear la fundació que porta el seu nom. És allà que es custodia la major part del material de l’escriptora”. Constituïda el 1992 i amb un pressupost anual de 50.000 euros, la Fundació Rodoreda impulsa l’estudi de l’obra de l’autora de La plaça del diamant, però també ha rebut fons de diverses procedències. “En destacaria dos, l’arxiu de Lluís Nicolau d’Olwer, on hi ha les cartes que Joan Sales li va enviar, i els papers de Joaquim Molas, antecessor nostre a la comissió”, va dir Massot. Tot seguit va admetre l’extraordinarietat del Fons Sales: “Fins ara no n’hem rebut mai cap de tan important”.

Una vida que travessa el segle XX

Les diverses correspondències, els àlbums fotogràfics, la documentació personal i els expedients de censura sobre Incerta glòria, així com material de Club Editor que ja no tingui vigència -l’editorial va ser recomprada per Maria Bohigas el 2005 i publica una desena de títols l’any-, s’han dipositat a la Fundació Rodoreda, que procedirà a la seva catalogació. “És un procés lent, però segur que alguna sorpresa ens trobarem”, va assegurar Massot. Bohigas va fer memòria sobre la procedència del Fons Sales. “El 1983, quan va morir Joan Sales, Núria Folch [la seva viuda] es va preocupar de posar ordre als documents i de reunir els epistolaris, fet que va facilitar la feina als estudiosos”, va dir. Sense aquesta feina, la biografia de Montserrat Casals Mercè Rodoreda, contra la vida, la literatura (Edicions 62, 1991) no hauria sigut possible. Tampoc volums com el de Cartes completes (1960-1983) entre Rodoreda i Sales, que Club Editor va publicar el 2008. “Fa temps que la família volíem confiar la documentació a un arxiu que el custodiés i n’assegurés la difusió -va explicar Bohigas-. El funcionament de la Fundació Rodoreda és exemplar, i els dos fons tenen afinitats. Dos autors més que hi encaixarien són Joan Oliver i Francesc Trabal. Repassant els papers de Sales sorgeix tota una època, amb matisos i contradiccions”.

Per a Bohigas, el primer valor dels documents del Fons Sales és que “expressen molt bé una vida que travessa els desastres del segle XX”. Nascut a Barcelona el 1912, Sales va ser professor de català durant els anys de la República, treballant per a l’Extensió d’Ensenyaments Tècnics de la Generalitat. L’esclat de la Guerra Civil el va portar a combatre als fronts de Madrid, Aragó i Catalunya. A conseqüència de la desfeta republicana, el 1939 es va haver d’exiliar acompanyat de Núria Folch, amb qui s’havia casat el 1933, un any abans de tenir la Núria, únic fill del matrimoni.

El fons mostra el periple dels Sales a través “d’una gran quantitat de salconduits, passaports i garanties” que els exiliats necessitaven per passar d’un lloc a un altre. “Quan eren al camp d’internats de Prats de Molló -recordava ahir Bohigas- els primers que els van ajudar tenien cognoms com Meyerson i Ginzberg: eren jueus”. El periple llatinoamericà de la família Sales va passar per República Dominicana, Haití i Mèxic, on Sales va tirar endavant publicacions com Quaderns de l’Exili i Full Català i va publicar les Poesies de Màrius Torres, documents que formen part del fons, juntament amb els quaderns de Coyoacán que Sales va confeccionar a mà per ensenyar zoologia, anatomia, història i botànica als estudiants d’ensenyament mitjà on feia classes.

Dels 35 anys que els Sales van viure a Barcelona -entre el 1948 i el 1983- destaquen, a més de les cartes a Mercè Rodoreda, les de Xavier Benguerel, Joan Fuster, el catalanòfil Bernat Lesfargas, David Rosenthal -primer traductor de Rodoreda a l’anglès- i Llorenç Villalonga. “M’adono que el pare va ser un taumaturg -va dir Núria Sales ahir-. Va ser capaç de transformar un falangista mallorquí en un gran escriptor català”. Joan Sales li va publicar, entre altres, una de les obres mestres de la narrativa catalana del segle XX, Bearn o la sala de les nines (1961), apareguda, això sí, cinc anys després de la primera versió, la castellana.

Una vida en tres etapes

La República i la Guerra Civil (1931-1939)

D’aquesta primera part del fons destaca la correspondència familiar de Sales, sobretot amb els pares, però també amb Núria Folch -es van casar el 1933-, i també cartes a Mercè Figueras, companya de Màrius Torres al sanatori de Puigdolena.

L’exili (1939-1948)

Els nou anys d’exili de Sales i Folch es podran reconstruir a partir de documentació personal, els originals en francès de les poesies que integrarien Viatge d’un moribund, àlbums fotogràfics i publicacions com els Quaderns de l’Exili i Full Català.

El retorn (1948-1983)

El període més generós correspon als últims 35 anys de vida de Sales. Hi ha els epistolaris amb Rodoreda, Villalonga, Benguerel i Ferran de Pol, però també documentació sobre Incerta glòria -expedients de censura, premsa, traduccions...- i més àlbums fotogràfics.