BarcelonaJamaica Kincaid va néixer el 1949 a l'illa caribenya d'Antigua. Després de passar-hi la infantesa i l'adolescència, els pares la van enviar a fer de mainadera als Estats Units. Va ser allà on la jove es va rebel·lar contra el seu destí i va aconseguir guanyar-se la vida gràcies a l'escriptura: a més de treballar vint anys per a la revista The New Yorker, ha escrit novel·les com Lucy i Autobiografia de la meva mare –totes dues traduïdes per Carme Geronès a Les Hores–, que l'han convertit en una veu indispensable, compromesa i literàriament exigent de les lletres en llengua anglesa.

Les Hores en publica ara l'impressionant El meu germà, en què a partir de l'agonia d'en Devon, malalt de sida, reconstrueix també la complexa relació amb la seva mare i el seu país d'origen. Kincaid atén l'ARA des de la seva casa de Vermont, on, als estius, cuida el jardí i pensa el seu nou llibre "frase a frase, sense cap pressa".

El meu germà és un llibre dur i alhora tendre sobre la pèrdua d'en Devon. Va morir el 1996 de sida, quan només tenia 33 anys. D'on va treure la força per escriure sobre ell?

— De dos llocs: de la foscor –escrivia de nit– i de la ginebra. Va ser un llibre molt difícil de fer i alhora dels més fàcils. A la vida passes per moments complicats, però mentre hi ets no te n'adones. La mort del meu germà va ser un d'aquests moments.

Va trigar poc més d'un any a dedicar-li aquest homenatge en forma de llibre. Tenint en compte el seu ritme de producció, va anar molt ràpid.

— Sí. Ara m'adono que la meva etapa més productiva va ser quan tenia menys temps. Quan escrivia Lucy (1990), Autobiografia de la meva mare (1996) i El meu germà (1997), els meus fills encara eren petits. Escrivia després de portar-los a dormir, a vegades fins a les quatre de la matinada. Al matí els arreglava per anar a l'escola, i un cop els havia vingut a recollir l'autobús, no recordo gaire què feia.

Escrivia millor sota la pressió de cuidar els fills?

— Era una època en què compaginava l'escriptura amb ocupar-me d'ells. Cuinava molt. Llegia. I tenia cura del jardí, igual que ara. Estic molt agraïda a les plantes. Elles em van ajudar a trobar la meva veu i la manera d'explicar el món d'on venia.

El seu món va ser una illa colonitzada durant més de tres segles per l'Imperi Britànic.

— El meu món va començar el 3 d'agost de 1492, el dia que Cristòfor Colom va salpar d'Espanya. Va arribar a Antigua un any després, durant el seu segon viatge. El seu diari és molt interessant, encara en parlo a les classes de literatura que faig a Harvard. A la primera expedició explica com el fascina tot el que veu. Qualsevol cosa el meravella, no troba paraules per descriure-ho.

Colom va arribar a Antigua...

— Va descobrir un paradís que esperava que el violessin. Colom i els que van venir darrere d'ell es van dedicar a això. Hi va haver una llarga etapa d'esclavatge i colonització. M'ha interessat escriure sobre la relació entre colonitzadors i colonitzats. La meva infantesa va transcórrer en aquesta realitat.

A partir del 1981, Antigua va aconseguir la independència. Com va canviar, el seu país, llavors?

— Ja no teníem aquella gent tan desagradable vinguda d'Anglaterra que ens recordava constantment com érem d'inferiors respecte a ells. Al mateix temps, la nova situació ens va decebre, i molt, als que havíem desitjat la independència. Preteníem construir un món decent i ens vam trobar amb corrupció, crims i irregularitats de tota mena. Ens vam alliberar de la indecència dels altres, però vam construir la nostra.

Vostè va marxar d'Antigua als 16 anys. El seu germà en tenia 3, llavors. Va trigar 20 anys a veure'l, en part per la difícil relació amb la seva mare.

— Sempre em vaig sentir en perill, quan estava amb ella. Una vegada va cremar tots els llibres que jo tenia. Va ser com si em matés a mi: la meva única passió era llegir.

Al llibre en parla dues vegades. Li va fer molt de mal.

— Sí. Va ser un trauma. La mare era capaç d'aquestes coses: va ser autodestructiva i va fer molt de mal als seus fills, i alhora va ser una dona valenta, plena de qualitats. Havia tingut una bona educació, era intel·ligent i molt guapa: de petita em feia vergonya anar amb ella pel carrer, em sentia horrible al seu costat. Sap què la va derrotar, a la meva mare? Tenir fills.

A vostè la va tenir quan ja passava dels 30.

— A Antigua no era habitual tenir fills tan tard. Els altres tres fills els va tenir al cap de molt de temps. Una vegada, quan ja era gran, em va dir que pensava en els seus nou fills. Em vaig adonar que com a mínim havia avortat cinc vegades.

Quan en Devon estava molt malalt li va preguntar si ell va ser fruit d'un intent d'avortar i vostè li va dir que no.

— Li vaig dir que no, però era que sí. I ell sabia la veritat.

Era perseguit, l'avortament, al seu país?

— La llei deia que era il·legal, però a l'entorn on es movia la meva mare era força freqüent. Hi havia molts remeis naturals per avortar. No conec cap cas de dona que perdés la vida intentant-ho.

La seva mare ho hauria tingut difícil, per avortar, als Estats Units d'ara.

— És indignant el que està passant. Soc una defensora a ultrança dels drets de les dones a controlar els seus cossos i destins. Prohibir el dret a avortar és una forma d'esclavitzar la dona.

El seu germà va agafar la sida als anys 90. Gairebé ningú –vostè inclosa– va saber que era homosexual.

— Em vaig sentir culpable per no haver-ho vist. Com va poder ser? Jo tenia amics que eren homosexuals. Si ho hagués sabut li hauria pogut donar suport d'alguna manera. Ajudar-lo a viure obertament la seva sexualitat.

Ell ho va amagar sempre perquè tenia por que no l'acceptessin?

— Encara ara hi ha gent que el coneixia que es pensa que és una invenció meva. Entre ells, l'únic germà que em queda viu. El segon que va morir el vam enterrar el 13 de març del 2020.

Just quan començava la pandèmia.

— Exacte. No he tornat més a Antigua des de llavors. Hi volia anar aquest any per Carnaval. Se celebra a finals de juliol i també es commemora l'abolició de l'esclavitud. Al final ho he deixat estar; els últims temps s'està potenciant la part més frívola de la festa.

Fa gairebé deu anys que no publica cap novel·la. Per què?

— Escric menys, però no ho he deixat. Treballo frase a frase, sense cap pressa. La meva literatura no té res a veure amb l'entreteniment que tant agrada als nord-americans.

Tanmateix, els seus llibres no es poden deixar. T'atrapen com un huracà.

— Potser vostè sigui el meu lector ideal! Sempre escric des de la mateixa veu, sigui ficció o no, amb la intenció de trobar una veritat... Tinc una estructura molt clara del que vull explicar, però potser no li poso les coses fàcils al lector. I no tinc la intenció de canviar.

—