Barcelona"Els personatges de Joseph Conrad parlen a cau d'orella a les noves generacions de manifestants antiglobalització i també als paladins del lliure comerç, als defensors de l'intervencionisme liberal i als terroristes radicals, als activistes per la justícia social i als nativistes xenòfobs", defensa Maya Jasanoff, catedràtica d'Història a la Universitat de Harvard, de qui s'acaba de publicar La guardia del alba. Joseph Conrad en el nacimiento de un mundo global (Debate, 2024). Jasanoff dedica un assaig molt ben documentat i renovador a l'autor nascut amb el nom de Konrad Korzeniowski a Berdítxiv el 1857, en aquells moments una localitat polonesa dins l'imperi rus i que avui forma part d'Ucraïna, i mort a Bishopsbourne, a Anglaterra, el 3 d'agost del 1924.

"El mateix autor que va condemnar l'imperialisme a El cor de les tenebres [1899] també va escriure L'agent secret [1907], que gira al voltant d'un complot terrorista i un atemptat amb bomba que té lloc a Londres –continua Jasanoff–. Pensava en tot això després de l'11 de setembre del 2001, amb el creixement del terrorisme islàmic. Poc després, quan va començar la crisi econòmica del 2008 vaig pensar en un altre Conrad, el de Nostromo [1904], en què l'autor fa el retrat d'un capitalisme de multinacionals entregat a les mateixes argúcies que jo llegia cada dia a la premsa". Mentre els debats al voltant de la immigració "provocaven turbulències a Europa i els Estats Units", a Jasanoff li venia al cap un altre relat emblemàtic de l'autor, Amy Foster (1903), que enguany ha aparegut traduït al català per duplicat, a dins del volum Joventut i altres narracions (Edicions 62, a càrrec de Ricard Vela) i també en l'edició que Josep Maria Muñoz ha fet per a L'Avenç. "La por que provoca el que ve de fora és central, a Amy Foster, i mentre la traduïa em feia molta impressió per com de vigent era el relat –recorda Muñoz–. La llengua diferent de qui arriba sempre és motiu de sospita, fins i tot quan el migrant s'integra i es casa". Tot i que la llengua materna de Conrad era el polonès, ha passat a la història com un dels autors en llengua anglesa més destacats del tombant del segle XIX i les dues primeres dècades del XX.

Un escriptor que va ser mariner, oficial i capità

"Si arrodonim les xifres, obtenim la fórmula de l'obra de Conrad: vint anys per fer-se una educació, vint més per viatjar en vaixell arreu del món i els trenta anys finals per convertir l'experiència en literatura –escrivia Vicenç Pagès Jordà en un article a partir de la publicació de Contes del neguit (1898; Alpha, 2012, amb traducció de Ferran Ràfols Gesa)–. A finals del segle XIX, emprendre rutes transoceàniques en un vaixell mercant –inicialment com a mariner, després com a oficial i capità– volia dir conèixer el perill, l'honor i també el tedi en unes magnituds que avui desconeixem". Conrad va debutar com a novel·lista amb La follia d'Almayer el 1895, que Josep Maria Muñoz va traduir per a L'Avenç el 2019. "En aquesta novel·la, l'heroi no és el colonitzador neerlandès que viu enmig de la selva, sinó la dona malaia amb qui es casa i que ha estat capturada en un vaixell pirata –explica–. Aquest aspecte enllaça amb les preocupacions d'avui a l'hora de mostrar les conseqüències del colonialisme".

"Vivim igual que somiem, sols", escrivia Conrad a El cor de les tenebres, encara ara la seva novel·la més popular, on explica el periple del mariner Charles Marlow pel riu Congo en un vapor belga, amb l'objectiu de trobar un membre rebel de la companyia anomenat Kurtz, inspirada per un viatge del mateix Conrad el 1890. "La descripció del Congo com el cor de les tenebres, capaç d'enfollir els homes blancs, també s'ajustava a la realitat –comenta Maya Jasanoff–. En els anys que van passar entre la visita de l'autor i la publicació de la novel·la, l'Estat Lliure del Congo s'havia convertit en un horror de l'explotació imperial, amb els seus principis idealistes fets a miques pel règim colonial més obertament abusiu del món". L'autora fa referència a la Bèlgica en què regnava Leopold II.

Aventures i viatges interiors

Yannick Garcia també s'ha enfrontat dues vegades amb Joseph Conrad com a traductor: després de traduir El cor de les tenebres per a Sembra (2016) es va ocupar de Tifó, novel·la breu del 1901 publicada en català per primera vegada a Navona (2023). "Als seus llibres –explica Garcia– Conrad escriu sobre l’enfrontament de l’home contra la natura, l’ambició i les passions humanes més baixes, però també les més elevades: l’ambició del coneixement, de la descoberta i, com a cara B, per desgràcia, de la conquesta i el sotmetiment. No són sentiments tan llunyans a nosaltres: els veiem transmutats en molts aspectes de les nostres vides".

Conrad va ser considerat, durant dècades, com un dels referents en la novel·la d'aventures, amb exemples com Lord Jim (1900). "L’aventura clàssica, la del viatge físic, és l’embolcall de les novel·les i Conrad el serveix extraordinàriament, però els protagonistes són molt més complexos –continua Yannick Garcia–: dubten, sospiten, enganyen, s’equivoquen. Per tant, el viatge interior que experimenten és on realment veiem l’èpica de la història. Les peripècies intel·lectuals i emocionals que han de superar són tant o més transcendents que els obstacles materials amb què ensopeguen". Josep Maria Muñoz té una opinió similar. Sempre des de L'Avenç, ha estat un dels editors i traductors que l'ha reivindicat en més ocasions: "El primer que en vam publicar i que jo mateix vaig traduir va ser Memòria personal [1912; en català va aparèixer el 2015]. Recorda els seus orígens i també hi explica per què escriu en anglès. En comptes d'optar per una llengua molt cristal·litzada com el francès, que coneixia molt bé, va preferir l'anglès, que li donava més llibertat".

Abans d'ocupar-se de La follia d'Almayer i Amy Foster, Muñoz va recuperar la traducció de Marta Bes Oliva d'una altra novel·la breu de l'autor, La línia d'ombra [1917; en català, 2018]. "Aborda el trànsit de la joventut a una etapa vital més conscient i dolorosa –explica Muñoz–, i ho fa a partir de la història d'un jove capità que es troba davant la impossibilitat de fer salpar la nau de la qual s'havia de fer càrrec en el primer comandament". L'editor i traductor recorda que Conrad la va escriure el 1915, quan ja feia un any de l'esclat de la Primera Guerra Mundial. "Rere l'assumpció de la responsabilitat del protagonista hi ha una mirada als estralls de la guerra, que s'acabaria convertint en un dels grans temes de la literatura d'aquells anys", admet. Amy Foster i els relats de Joventut han estat, de moment, les últimes traduccions que han arribat d'un autor prolífic que afirmava, a Under western eyes (1911, encara inèdita en català): "La creença en un origen sobrenatural del mal és innecessària; els homes som capaços de qualsevol maldat".

La denúncia de Joseph Conrad

Joseph Conrad va publicar El cor de les tenebres el 1899. 23 anys abans, el 1876, Leopold II de Bèlgica (1835-1909) va fundar l'Associació Internacional Africana, que es va encarregar d'explotar el territori del Congo. El 1885 va néixer oficialment l’Estat Lliure del Congo. Leopold II en va assumir el títol de "rei sobirà" i es va convertir en monarca absolut. "El cor de les tenebres denuncia el règim d’explotació del Congo i coincideix amb altres denúncies que fan altres autors contemporanis a Conrad, com Mark Twain i Arthur Conan Doyle", afirma Gustau Nerín, antropòleg i historiador de la Universitat de Barcelona especialitzat en l’estudi del colonialisme espanyol a l’Àfrica.

El nord-americà Mark Twain (1835-1910) es va pronunciar obertament contra la política imperialista dels Estats Units a Antiimperialismo, patriotas y traidores (Icaria, 2018). L’autor de Les aventures de Huckleberry Finn (1876), va fer una sàtira denunciant les atrocitats del monarca belga a El soliloqui del rei Leopold (1905). I l'escocès Arthur Conan Doyle (1859-1930) va escriure El crim del Congo el 1909. "El rei belga exigia un mínim de boles de cautxú a cada poble, i quan no les aconseguien tallava les mans dels congolesos. La fotògrafa britànica Alice Seeley Harris (1870-1970) va documentar amb la seva càmera les amputacions", assenyala Nerín. La monarquia belga va fer una gran fortuna. Les pressions i les protestes públiques van obligar Leopold II a renunciar al Congo a favor de Bèlgica, però ho va fer a canvi d’una gran suma de diners. 

"Conrad és un testimoni de primera mà, denuncia i explica les contradiccions de la civilització occidental i com s’està actuant a l’Àfrica", diu Nerín. Ho fa a finals del segle XIX i principis del segle XX i amb la mirada de molts dels seus contemporanis. "Per a ell l’Àfrica és un lloc salvatge que contagia els blancs que hi van, que es veuen afectats per la brutalitat del lloc. És una manera de revertir-ne la responsabilitat. La majoria de novel·les d’aventures de l’època tenen protagonistes blancs que fan una incursió a l’Àfrica o a altres colònies i posen ordre, són molt propagandístiques. Conrad, en canvi, qüestiona moltes coses que altres no qüestionen", afegeix Nerín. 

Qui és el salvatge?

L’historiador i antropòleg destaca que l’obra de Conrad, sobretot El cor de les tenebres, és un gran referent a la carrera d’antropologia. "Es llegeix i serveix per debatre com certs discursos condicionen allò que vas a veure", diu. Per a Nerín no hi ha diferències entre les diferents nacions colonitzadores sinó que el que condiciona la brutalitat són les circumstàncies particulars de cada cas. "Els francesos també van cometre moltes brutalitats al Congo francès, perquè allà es feien negocis sense cap control. El colonialisme va precedit de la conquesta i la conquesta sempre és violenta, perquè has de mostrar el teu poder i que pots fer molt de mal. Al Congo volen treure cautxú, ivori i minerals, no tenen projectes de colonització, però sobretot no hi volen invertir i, per tant, l’única manera d’aconseguir la riquesa és amb el treball forçat", explica Nerín. 

"Conrad va passar bona part de la seva vida embarcat i ho va fer en una època en què els britànics havien canviat de model: no anaven a les colònies a poblar-les sinó que hi establien tractes comercials, s’infiltraven als llocs de decisió per beneficiar-se’n al màxim i treure’n tota la riquesa", explica Marta Puxan, especialista en literatura comparada i experta en teoria narrativa, estudis racials, literatura mundial i ecocrítica de la Universitat de les Illes Balears. "Conrad té moltes altres novel·les, a part d’El cor de les tenebres, on mostra de manera molt més subtil com actuava l’imperi britànic. Ho va fer en alguns dels relats de Contes del neguit, a La follia d’Almayer o a Victòria [1915]. Alguns dels seus comentaris són racistes, però també era racista la societat en la qual va viure", afegeix.

Hi ha un terme que s'utilitzava aleshores: going native. "Era la manera de descriure el risc que patien els blancs d’oblidar l’educació de la societat britànica, la moral victoriana i la rectitud", diu Puxan. En llocs com l’Àfrica o Malàisia hi havia el risc de perdre’s, de tornar-se salvatge, sempre segons aquesta mentalitat, perquè els blancs eren molt pocs. "Lord Jim es llegeix erròniament com una novel·la d’aventures juvenil, però en el fons parla de la responsabilitat individual, de què passa quan no et comportes com cal. Jim es converteix en un marginat i queda fora del sistema", afirma Puxan.

Conrad també parla sovint del salvatgisme de l’ànima humana. "Potser la gran troballa de Conrad hagi estat mostrar-nos que, després de tot, l’autèntic cor de les tenebres es troba a les tenebres del nostre cor", escriu l’escriptor Albert Sánchez Piñol al pròleg d’El cor de les tenebres.