"En cada misteri, hi ha una partícula de veritat general". Ho escriu Joseph Conrad, mestre dels misteris de l’ànima humana, a la novel·la breu Amy Foster (L’Avenç), traduïda ara al català per Josep M. Muñoz Lloret. És la història d’un immigrant polonès a Anglaterra, on arriba després d’un naufragi, sense saber ben bé on és. En realitat, això és el que els passa a tots els que marxen de la seva terra: un cop arribats a destí, els primers temps se senten fora de lloc, no coneixen l’idioma ni els costums, s’enfonsen en la nostàlgia, els costa adaptar-se, noten rebuig, no tenen gens clar com sobreviuran, estan espantats i desorientats.

Conrad, l’autor de l’arxifamosa El cor de les tenebres, sabia de què parlava. Ell mateix, Józef Teodor Konrad Korzeniowski, orfe als 11 anys, va marxar sol del seu país quan encara era un adolescent. Va treballar durant dues dècades a la marina mercant i poc abans de fer els 40 va començar la seva carrera literària, que el convertiria en un dels grans autors en llengua anglesa del primer terç del segle XX. Autodidacta, parlava perfectament polonès, anglès, alemany i francès.

Quin és el misteri del rebuig o la por a l’immigrant, al diferent? A Amy Foster hi ha algunes pistes. El protagonista, que durant bona part de la narració no té ni nom, se sent un foraster "perdut, indefens, sense ser entès". El veuen com un vagabund, com "una mena de gitano pelut". Prové d’un lloc obscur de la terra que ningú coneix. Alguns nois li tiren pedres i la senyora Finn, espantada, el colpeja amb el paraigua. Només inspira una "compassió impulsiva" a l’Amy Foster.

Ell volia anar a Amèrica a fer-se ric i al final ha salvat la vida de miracle, únic supervivent del derelicte. En realitat, ha estat víctima d’una màfia que explota la desesperació dels pagesos eslaus prometent-los el paradís. Ha pagat el seu viatge frustrat a preu d’or. És el que ara passa amb les pasteres del Mediterrani: els morts ja no compten i els vius ens fan nosa. Com per art de màgia, de víctimes passen a ser sospitosos o directament culpables. Que no veuen que aquí no hi ha lloc per a tothom?

Conrad ho descriu amb precisió. Tret de l’Amy, al racó d’Anglaterra on va a parar en Yanko –és a dir, en Joan petit, aquest és el seu nom–, la majoria no tenen "prou imaginació" per preguntar-se si aquell home no s’està morint de fred i de gana. Com que no l’entenen, algú pensa que és basc, de la qual cosa "no es deduïa necessàriament que entengués el castellà". Al final, el vell Swaffer, amb fama d’excèntric, se’l queda per ajudar-lo a la granja a canvi d’aixopluc i menjar.

En fi, la història segueix i té un gir sorprenent. Conrad és molt bo, tant en les trames com en la psicologia dels personatges, la seva ambigüitat moral, els seus conflictes interiors. Amb poques pinzellades crea tot un univers humà o inhumà, la línia sovint és prima. Quin és l’estat d’ànim del Yanko? "Del silenci dels camps, se’n desprenia una sensació de tristesa penetrant, com la que inspira un acord musical greu". Què li sacseja el cor? "L’amor tal com l’entenien els Antics: un impuls irresistible i fatídic –una possessió!"

Sí, els immigrants també són penetrats per la soledat i per l’amor. Són com tots nosaltres. La veritat és que tots som o hem estat immigrants, tots hem passat pel tràngol de sentir-nos fora de lloc, incompresos, desesperats. Potser aquest és el senzill misteri del rebuig a l’immigrant: són un mirall de les nostres penes i inseguretats, un mirall on no ens volem veure reflectits.