Barcelona"De ben petits ja entabanava els fills amb històries tretes de l'Odissea i la Ilíada. Potser va fer el seu efecte", recorda Miquel Desclot, pseudònim de Miquel Creus (Barcelona, 1952), amb el qual el veterà traductor, poeta i narrador ha signat desenes de llibres. Al costat hi té l'Eloi, amb qui ha acabat esculpint a quatre mans una excepcional i llegidora versió en vers de l'Orestea d'Èsquil (Eleusis, 525-524 aC - Gela, 456-455 aC), l'única trilogia de tragèdies gregues que ha arribat, gairebé intacta, fins als nostres dies.

"És la primera vegada que coincidim, i no estava previst que passés. La meva intenció era fer el meu camí, no pas seguir els seus passos –admet Eloi Creus (Castellar del Vallès, 1992)–. Vaig estudiar filologia clàssica a la Universitat de Barcelona i vaig especialitzar-me en grec, una llengua que el pare no coneix". Mentre feia la carrera, Creus es va adonar de dues coses. La primera, "que Carles Riba no havia tingut gaires continuadors a l'hora d'encarar-se a les traduccions amb una intenció més literària que filològica". La segona, que encara hi ha "molts textos de la literatura antiga que falten", sigui perquè comptem amb traduccions millorables o perquè, directament, encara no s'han fet. El primer forat que va omplir va ser la traducció d'El malcarat, de Menandre, per a Adesiara (2020). Després d'ocupar-se de Safo de Lesbos, amb I desitjo i cremo (Proa, 2022), va publicar una nova versió catalana de les Comèdies alades d'Aristòfanes –La pau, Núvols i Els ocells– a Edicions de 1984 (2024).

Va ser gràcies a la seva devoció pel teatre grec clàssic que Eloi Creus va arribar a l'Orestea d'Èsquil, una de les debilitats de Miquel Desclot des de feia dècades. "La vaig llegir per primera vegada quan era molt jove, i me'n va fascinar el potencial poètic –explica Desclot–. Com més versions en coneixia, més m'estranyava que en català no tinguéssim una Orestea literàriament digerible. La de Carles Riba, que és de 1934 i és en prosa, té molts encerts, però no funciona com un gran poema". Mig segle després de Riba va ser Manuel Balasch qui en va oferir una segona traducció catalana, aquesta en vers, a Edicions 62 (1986), que convenç encara menys tant a Desclot com a Creus. "No té sentit poètic, i la llengua en molts moments no funciona", asseguren.

Tot i la continuïtat de la ja centenària Bernat Metge –actualment a dins del grup Abacus Futur– i de noves editorials que han apostat pels clàssics grecollatins, com Adesiara i Ela Geminada, no és habitual trobar autors com Èsquil als taulells de novetats de les llibreries. Tampoc als teatres catalans. "Les tragèdies que més es representen aquí són Èdip rei i Antígona, totes dues de Sòfocles –diu Desclot–. Que no hi hagi hagut gaires muntatges de l'Orestea està influït pel fet que fins ara no hi havia cap traducció que tingués en compte que és un text dramàtic". Pare i fill han convertit el teatre en un dels eixos de les seves traduccions: Eloi Creus s'ha ocupat d'Aristòfanes i Menandre; Desclot, de diverses obres de Molière i de Shakespeare, però també de Les mamelles de Tirèsies, de Guillaume Apollinaire, i d'El ventall, de Carlo Goldoni. L'última vegada que es va poder veure l'Orestea en un teatre barceloní va ser al Lliure fa gairebé una dècada, el 2016, en un muntatge en italià dirigit per Luca de Fusco i a càrrec de la companyia Teatro Stabile Napoli.

Una traducció plena de "paraules alades"

El projecte de traduir l'Orestea al català va començar fa uns anys, quan pare i fill van col·laborar en una antologia de textos grecs clàssics impulsada per la Universitat de Barcelona. "Jo traduïa els fragments des del grec i el pare els posava en vers", diu Eloi Creus. Cal tenir present que, a més de l'amor per la literatura i de dedicar-se a la traducció, tant Desclot com Creus són poetes i han versionat també poesia en català: amb Despertar-me quan no dormo, el pare –que també ha publicat molta poesia adreçada a infants– va rebre el premi Carles Riba 2020, i gràcies a la versió del Cançoner de Petrarca (Proa, 2016) va ser distingit amb el premi Ciutat de Barcelona; el fill va debutar l'any passat amb Com una mosca enganxada a la mel (Godall, 2024) i va guanyar el premi Jordi Domènech per la traducció d'En hora incerta, volum que reunia la poesia escrita per Primo Levi (Cafè Central, 2023).

"Quan en Raül Garrigasait ens va dir que teníem l'oportunitat de traduir l'Orestea per a la col·lecció Bernat Metge Universal, vam optar per una altra estratègia de treball", diuen. Eloi Creus explica el procediment en un dels epílegs del volum: "No hi ha hagut un responsable de traduir literalment el text i un altre que l'hagi hagut de posar tot en vers, sinó que jo he fet d'artífex i de pigall a la vegada: he anostrat directament en vers totes les parts recitades i he fet unes versions pedestríssimes de les parts cantades i semicantades, amb indicacions de com funcionava el ritme dels versos originals. I això és el material que el poeta ha girat en vers i ha convertit en paraules alades de veritat".

Les tragèdies gregues intercalen parts recitades –les que pronuncien els personatges que fan avançar l'acció de l'obra– i les parts semicantades i cantades, a càrrec del cor, més reflexives i elevades. Desclot i Creus fan parlar així Clitemnestra, un dels personatges centrals de tota la trilogia: "M'afanyaré per rebre tan bé com sabré / l'espòs il·lustre que em retorna. ¿Quina llum / pot ser més dolça d'albirar per una dona / que la d'obrir la porta al seu marit, que un déu / li torna de la guerra?" Una mica abans, el cor ha advertit l'espectador i el lector de les intencions reals de Clitemnestra: "Ira amb memòria, aguaita arterosa la dona de casa venjamainada".

Violència intrafamiliar

La història que explica l'Orestea és cruenta i sagnant, una col·lecció de venjances a dins d'un clan familiar que arrenquen la generació anterior a la del matrimoni format per Agamèmnon i Clitemnestra. "És curiós que justament un pare i un fill ens hàgim ocupat de traduir una nissaga familiar de sang i fetge com aquesta", comenta Creus. "Les úniques tensions que hem viscut són discussions més aviat cordials", promet Desclot. L'inici de la cadena de venjances que planteja la trilogia es dona fora de l'acció de la tragèdia d'Èsquil. Atreu, pare d'Agamèmnon i Menelau, tenia un germà bessó, Tiestes, que comet la imprudència de seduir la seva muller, Aèrope. Per fer-li pagar el pecat, Atreu li mata dos fills, els trosseja, en cuina la carn i l'hi serveix a taula al germà. Quan es descobreix el sacrilegi, Tiestes ha d'acabar marxant a l'exili amb un fill petit, Egist, que mai no oblidarà el crim del seu oncle, i se n'acabarà venjant a través de Clitemnestra, futura muller d'Agamèmnon, heroi que amaga una atrocitat sagnant. Per aconseguir que els vents inflin les veles de la seva flota i arribin a Troia, Agamèmnon ha de fer sacrificar una de les seves filles, Ifigènia.

Clitemnestra té un argument de pes per liquidar el marit –el sacrifici de l'estimada filla Ifigènia– quan torna a casa convertit en heroi, després de guanyar la guerra de Troia. Egist fa equip amb ella per venjar Tiestes acabant amb Agamèmnon. "Clitemnestra no està lligada per les lleis dels Déus, que obliguen a venjar determinades accions –comenta Eloi Creus–. Ella és l'estrangera al casal dels atrides. Acaba prenent la decisió de matar el marit, encara que no hi tingui un lligam de sang". Una generació després, Orestes, que juntament amb Electra són els dos fills que han sobreviscut a Agamèmnon, tornarà a fer girar la roda de la venjança. "És el déu Apol·lo qui exigeix a Orestes que vengi el seu pare: l'única manera de fer-ho és matant la mare, Clitemnestra, i el seu aliat, Egist", afegeix Miquel Desclot. Un cop perpetrats els assassinats, Orestes se sotmet a judici a la tercera part de la trilogia.

Si Agamèmnon està protagonitzada pel pare del noi i Les imploradores, o Coèfores, detalla la peripècia venjativa d'Orestes, a Les benignes, o Eumènides, es dirimeix si la implacable justícia exigida pels déus caldria ser substituïda per mecanismes més propis dels humans. "Després de llegir-la i rellegir-la en múltiples edicions, i finalment d'haver-la traduït, és la significació moral, política i filosòfica de l'Orestea el que més valoro –explica Miquel Desclot–. La trilogia planteja passar de l'ull per l'ull de la defensa de la família, una justícia salvatge i arcaica, a una justícia col·lectiva i civilitzada. Èsquil posa límits als instints assassins de la nostra espècie". I ho fa dos mil·lennis i mig enrere, en un tercet de tragèdies que ara es poden rellegir amb fascinació gràcies a la feina impecable del tàndem de traductors.