Les novel·les de Salman Rushdie (Bombai, 1947) l'han convertit en una de les grans figures de la literatura universal, potser en un dels ferms candidats al Nobel, però el seu nom també va lligat a la polèmica que va néixer amb la tristament famosa fàtua que va emetre el règim de l’aiatol·là Khomeini en aquell llunyà 1989 contra els seus Versos satànics, i que li va retornar com el pitjor dels bumerangs en l’intent d’assassinat que va patir l’estiu del 2022, quan es disposava a intervenir en un acte públic a l’estat de Nova York. Aquest fet és la clau de volta de Cuchillo, escrit des de la ratlla que separa la vida de la mort amb totes les ganes de viure que es poden desprendre de la superació d’un episodi així. Ben bé que reprèn el fil allà on l’havia deixat la monumental Joseph Anton, una de les autobiografies d’escriptor més apassionants que es poden llegir: després de més vint anys de vida clandestina, amb comportaments com el d’un refugiat o espia, semblava que la vida als Estats Units li havia comportat la pau definitiva. S’havia enamorat de nou d’una dona, amb qui compartia el que li semblava l’última gran història d’amor de la seva vida i vivia en un estat de llibertat no vigilada gairebé ingenu.

I, de sobte, l’atac. Explica Rushdie que, mentre estava paralitzat sobre l’escenari observant amb terror un individu armat amb un ganivet i tapat amb un passamuntanyes, només podia pensar: “De debò, després de tots aquests anys?” L’escriptor no va ser capaç de moure’s ni un mil·límetre abans de començar a rebre les ganivetades que li van deixar les seqüeles que tothom coneix: la pèrdua d’un ull, la lentíssima recuperació de la mobilitat d’una mà i ferides gravíssimes a la cara i el coll. Quan s’ha vist capaç de relatar el que li havia passat, és com si la bèstia escriptora se li hagués despertat amb més fúria que mai per escriure amb el màxim de clarividència i de ràbia –però també d’empatia i d’elegància– el que segurament ha estat el fet més impactant de la seva vida: presenciar, gairebé viure, l’escenificació de la pròpia mort. Ser testimoni “privilegiat” de com la fúria i la ignorància poden tirar per terra una vida dedicada a la defensa de l’escriptura com la pràctica de la llibertat d’expressió.

Res no és sòlid

Rushdie ho va veure clar en un sol instant, dalt de l’escenari: tot el que el món occidental havia construït com a civilització no és més que un full de paper que qualsevol arma esmolada pot tallar en un tancar i obrir d’ulls. L’escriptor que escrivia faules polítiques i reflexionava sempre sobre el paper públic dels escriptors no dubta gaire a refermar el seu compromís i a mantenir les seves conviccions: res no és sòlid, però cal lluitar perquè ho sembli. Cal continuar escrivint. A aquesta lluita cal afegir-hi la dimensió més íntima, la de l’amor a la parella i a la família. El llibre és un cant a l’amor com la millor manera d’estar viu, i gairebé fa enveja: l’escena amb la qual es clou, en la qual ell i la seva dona visiten el lloc del crim, és d’un nivell d’emoció i conté una quantitat de veritat difícilment superables. Hi ha altres moments memorables: la tornada a casa circulant per Manhattan com si posseís per primera vegada la ciutat, les descripcions de les recuperacions físiques gairebé miraculoses, o el primer moment en el qual es mira al mirall.

Hi ha un component luctuós, també, i és que la seva supervivència coincideix amb la mort d’uns quants escriptors i amics: Kundera, Amis, Auster. És el cant del cigne de tota una generació, i això li dona encara més valor al testimoni: és tota una manera d’entendre el món la que es va veure atacada aquell agost del 2022, una manera que ja no tornarà. Això també ho veu amb claredat Rushdie, que està segur que la vida que li queda ja no serà mai com la que havia estat abans de les ganivetades. Lluny de creure en la por o en la venjança, però, té la grandesa d’esperit i la pau interior necessàries per abraçar el que sigui que vingui a partir d’ara. Tota una lliçó.