L'any 1989 l'aiatol·là Khomeini va declarar que la novel·la de Salman Rushdie Els versos satànics atacava l'islam i va llançar una fàtua contra l'autor en què se'l sentenciava a mort. Durant nou anys, Rushdie va haver d'amagar-se, privat de viure en llibertat, atemorit per la seguretat de la seva família i la d'ell mateix. Va ser un estrany malson, semblant a una de les seves novel·les surrealistes, i posava sobre la taula alguns dels temes més importants de la seva obra novel·lística: les conseqüències de la globalització, el xoc entre Orient i Occident i la natura progressivament fantasmagòrica de la història contemporània.

Després de diverses novel·les decebedores, en el llibre de memòries Joseph Anton , Rushdie reivindica el seu generós do per a la llengua i el talent per explicar les complexitats psicològiques de la família i la identitat. Les memòries, escrites en una estranya tercera persona -potser una mesura per prendre distància-, porten per títol el pseudònim que l'escriptor va assumir l'any 1989: Joseph ve del novel·lista Joseph Conrad; Anton, del dramaturg i narrador rus Anton P. Txèkhov.

Nascut l'any 1947 a Mumbai en una família musulmana, Salman Rushdie aconsegueix transmetre a Joseph Anton de quina manera va passar els anys de la fàtua: de bon principi l'escriptor s'encara amb "la necessitat constant de trobar un nou lloc on viure", mudant-se constantment d'una casa a l'altra, esgotant totes les possibilitats, fins que aprèn a estar-se en una casa llogada i convivint molt a prop de "quatre homes armats enormes" (dos agents que el protegien i dos conductors).

Saltar-se els protocols

Abans d'entrar a una habitació, Rushdie havia de fer-se una idea de l'espai i de les sortides disponibles. El més perillós, però, era el fet de sortir d'un edifici i entrar a un cotxe: el tram de carrer que l'escriptor havia de recórrer mai no podia ser del tot segur. L'any 1991 una visita a Nova York per fer una xerrada a la Universitat de Colúmbia es va convertir ràpidament en un circ mediàtic: Rushdie va haver de volar fins a Washington en un vol de la Royal Air Force, agafar un avió privat fins a l'aeroport de Nova Jersey i, un cop allà, desplaçar-se fins a Nova York amb una limusina blanca blindada. Havent arribat sa i estalvi a la ciutat, l'escriptor es va instal·lar a la suite presidencial d'un hotel amb "les finestres cobertes per matalassos a prova de bales" i "dues dotzenes d'homes que brandaven armes de ciència-ficció escampats en diverses habitacions".

De tant en tant, per fer la seva vida més suportable, l'equip que protegia Rushdie va arribar a trencar les seves pròpies normes. Encara que tingués prohibit trepitjar espais públics, el personal de seguretat el portava al cinema: hi entraven quan els llums s'havien apagat i en sortien abans que els tornessin a encendre. A l'època en què se li va recomanar que no visités Londres van arribar a portar-lo a casa d'amics seus perquè pogués trobar-se amb el seu fill petit, Zafar. A mesura que van anar passant els mesos, l'escriptor es va adonar de la divisió interna entre "el que havia de fer Rushdie" i "com volia viure Salman".

La identitat i les metamorfosis que els individus atrapats entre diferents cultures i ambicions contradictòries han de viure, una de les preocupacions principals de la ficció de Rushdie, fan acte de presència al llibre: la fàtua el va obligar a enfrontar-se amb el passat, el desig amorós i les conviccions més fermes sobre el món. Així, recorda de manera fascinant com va escriure Els fills de la mitjanit , una paràbola fosca sobre la història de l'Índia des de la seva independència, i repassa amb tota mena de detall la gènesi i evolució d' Els versos satànics , el "gran i estrany llibre" que li canviaria la vida, "una exploració interior i més personal" que la que havia fet en novel·les anteriors.

Rushdie escriu sobre el seu aïllament i sobre el seu "estat d'ànim beckettià", que el fa sentir com els personatges de Tot esperant Godot , Didi i Gogo, "que s'entretenen per oblidar la desesperació" i que "esperen allò que mai no arribarà". Escriu també sobre l'amargor que sentia en els moments menys optimistes, quan creia que el seu problema més gran era continuar viu: "Si hagués mort, a Anglaterra ningú no s'hauria hagut de preocupar sobre els costos de la seguretat ni sobre si mereixia ser tractat d'una manera tan especial durant tant de temps". L'escriptor s'adona, finalment, que la seva lluita era "sobre la llibertat d'opinió, la llibertat de creació, la llibertat d'encarar-se amb la por i el bell i antic art d'explicar històries, del qual ell era un practicant privilegiat".