“Vull un fill, diu la Samsa. Un fill nostre. Teu. Ho diu i no sento res, com si hagués begut arsènic. Són les sis de la matinada”. Així es queda la narradora de la segona novel·la d’Eva Baltasar, Boulder (Club Editor / Literatura Random House), quan la seva parella li proposa -després d’uns anys de conviure- tenir descendència. La protagonista, que l’autora defineix com una “gran solitària”, dubta durant una setmana sobre procrear o no (afirma que “tenir un fill és contractar una assegurança de patiment vitalícia”), i tot i que no encaixa en els seus plans acaba acceptant el repte, encara que no li digui la veritat: “El que jo vull és no ser mare”, admet la narradora.

“La Boulder pateix la manera d’entendre la maternitat de la Samsa -explica Baltasar, que el 2018 es va convertir en una de les autores més llegides de l’any gràcies al seu debut com a novel·lista amb Permagel -. Es comencen a distanciar durant el procés d’inseminació: ella s’adona que és «l’acompanyant no volguda, allò que s’ha de suportar»”.

Els avantatges i inconvenients de ser mare -o triar no ser-ho- han motivat la publicació recent de testimonis com el de Sheila Heti (Maternitat, 2019) i Jane Lazarre ( El nudo materno, 2018). També Els argonautes, de Maggie Nelson (L’Altra, 2020), explica des de l’experiència personal i l’assaig una història d’amor transgènere que narra el procés d’inseminació, la gestació i el part. A la Boulder li costa tolerar “la construcció social de la maternitat” i descriu, amb un sentit de l’humor aspre i devastador, rituals com els dels grups d’alletament, l’ aquagym per a embarassades i les classes de prepart. “Les classes m’incomoden molt -escriu Baltasar-. El pitjor no són els cossos ni les instruccions de la llevadora, que pretén ajudar-los a madurar i a obrir-se. El pitjor són les mirades, la malla de complicitat que entreteixeix la mirada de cada acompanyant llançada a cada acompanyant, la de cada prenyada a cada prenyada. Hi ha un pes que dona consistència a aquesta construcció, és la consciència de grup, de classe, gairebé de casta”. D’una banda, afirma la Boulder, hi ha les embarassades, amb “el seu fruit centàuric encara inacabat a dins”; de l’altra, “els protectors, mena de lligam humà amb el món real, prescindible”. La Samsa resplendeix durant la gestació de la nena que porta a dins. La Boulder s’apaga, inquieta per com es va transformant la relació amb la seva parella, intuint que els canvis seran més ressenyables -potser definitius- quan neixi la Tinna.

Resplendir o apagar-se

El cas d’un futur pare que retrocedeix fins a l’adolescència

Boulder ha arribat una mica després que Mal bon pare, de Sergi Pons Codina. Publicada a Amsterdam, és la història de Carles Vila, un home que, a punt de fer 40 anys, descobreix que la seva parella, la Mariam, torna a estar embarassada. És una experiència per la qual han passat prèviament -ja tenen tres filles, la Zoe, l’Ariadna i la Dèlia-, però la notícia sotraga el protagonista i narrador del llibre de tal manera que acabarà tornant a freqüentar el Mars del Carib, el bar de Sant Andreu on va passar tantes tardes i nits, convertint en el pa de cada dia els excessos etílics i altres drogues.

“Vaig començar aquesta novel·la quan també m’acostava als 40 -diu l’autor a la llibreria La Tribu la mateixa tarda que hauria d’haver presentat la novel·la, tot i que hores abans l’acte s’ha cancel·lat per culpa del coronavirus-. No tot el que explico és viscut, als meus llibres, però sí que hi ha una veritat emocional, que diria John Fante. El meu punt de partida va ser imaginar com reaccionaria el meu personatge si sabés que la seva dona espera una quarta criatura”. Pons Codina, que va debutar amb Mars del Carib (Edicions de 1984, 2014), novel·la que enllaça amb aquesta per la mirada desacomplexada cap al passat skin, “una realitat invisible i gens reivindicada en literatura”, diu l’autor.

“El pare del llibre és voluntariós. Intenta fer-ho bé però no se’n surt, per raons en part alienes a ell -explica-. De petit, el Carles ha tingut problemes d’afectivitat a causa de la família, que és d’Olot i té un passat carlista, i li costa poder trencar aquesta herència”. El Carles es passa bona part de la novel·la provant d’entendre “què vol dir ser pare”. El seu camí inicial no és confrontar-se amb les responsabilitats, sinó defugir-les entre cerveses, cubates i cigalons. Després de la primera nit de retorn al Mars del Carib, la ressaca no li impedeix portar les nenes a l’escola: quan s’adona que s’ha deixat la bossa amb l’esmorzar de la petita, torna a casa corrents per intentar aconseguir el menjar a temps, abans que el conserge tanqui la porta. “Em vaig convertir en la versió blanca i decrèpita d’un esprintador jamaicà -hi llegim-. Un grillat saltant-se semàfors, volant sobre passos de vianants. Un imbècil sense dos dits de front que intenta arreglar les coses a l’últim moment”.

“Un dels grans canvis que vaig experimentar amb la meva pròpia paternitat va ser l’increment de situacions absurdes i la necessitat de socialitzar -recorda l’autor-. Els xiquiparcs, les festes dels companys d’escola, els grups de WhatsApp...” En una de les escenes més hilarants de la novel·la, el pare acompanya les nenes a un aplec massiu de criatures que recorda la Festa dels Súpers. “El millor d’aquests saraus és veure la felicitat del teu fill -diu-. Em recorda aquells moments d’ Amélie en què la protagonista mira a càmera i somriu. El pitjor són les aglomeracions i haver de relacionar-te directament amb gent tan diferent... de pares i mares n’hi ha de molts tipus”.

A Mal bon pare, mentre la panxa de la Mariam creix -i els problemes de parella també s’incrementen- el narrador de la història comença a trobar-se malament. “La panxa d’ella s’infla; la d’ell amaga una pancreatitis per la qual jo també he passat”, admet. Llegint la pàgina inicial sabem què pensa Pons Codina de la seva malaltia. “Després de la dedicatòria als fills, escric: «A la meva pancreatitis: fote’t!»”, diu. “El problema del personatge no és acceptar la seva paternitat, sinó la humanitat en general, l’entorn -explica-. La meva novel·la planteja la dicotomia entre llibertat i responsabilitat. El Carles s’ha dedicat a la prevenció de riscos laborals, però en la seva tornada impossible al món de quan era jove posa en perill la seva vida”.

El silenci de l’avortament

El testimoni en primera persona d’Emilie Pine

Des que el 2018 va publicar en anglès Notes to self -ara disponible en català a L’Altra- Emilie Pine no ha pogut deixar de parlar d’ella mateixa. “És una mica contradictori. Vaig escriure un llibre sobre temes molt íntims, que no m’havia atrevit a comentar amb ningú, i al final n’han sortit una quinzena de traduccions, fet que m’ha obligat a promocionar-lo en molts països”, explica l’autora des de Dublín, on és professora de teatre modern al University College. El primer assaig que va escriure va ser motivat per una malaltia hepàtica del seu pare, també escriptor. “Mentre la meva germana i jo érem a Corfú amb ell, el 2013, aquella experiència extrema no tenia cap sentit -recorda-. Va prendre sentit després. El meu pare va sobreviure gairebé de miracle, i va decidir explicar a la premsa que havia sigut alcohòlic, però quan vaig llegir l’article em va indignar adonar-me que no es penedia d’haver begut”.

Pine va voler donar la seva visió d’haver conviscut amb un alcohòlic, però també de la separació prèvia dels pares -“durant anys vaig haver de fer de missatgera entre ells, perquè no es parlaven: era terrible”, diu-. A mesura que anava escrivint, anaven apareixent més temes sobre els quals volia parlar i que havia silenciat. El masclisme que ha d’aguantar a l’entorn universitari: “Continua igual que fa uns anys, fins que els homes no vulguin canviar-ho de debò, la situació serà com ara”. L’abús sexual que va patir d’adolescent. “La majoria dels abusos són com els que vaig viure jo: t’ataca algú que coneixes i llavors no ho denuncies”, diu.

Un dels millors assajos d’ Apunts personals explica l’intent de tenir una criatura amb la seva parella. “Ens acostàvem als 40 i ens va semblar que era el moment -recorda-. Després d’intentar-ho durant més d’un any, finalment em vaig quedar embarassada”. Al cap de poques setmanes, l’Emilie i la seva parella van rebre la notícia traumàtica que ella havia tingut un avortament diferit. Pitjor encara va ser la situació de la seva germana, que va perdre la nena que portava a dins quan s’acostava la data del seu naixement. “Al cap de dos dies vam haver de tornar a l’hospital per al part -diu Pine-. L’Elena va néixer morta”. Quan l’Emilie la va agafar un moment, va notar un cos compacte, lleuger i càlid. “Encara mantenia l’escalfor de la mare”, diu. Al cap de pocs mesos d’enterrar la nena, la germana d’Emilie Pine es va tornar a quedar embarassada i, aquesta vegada sí, va tenir un nen que l’escriptora cuida de tant en tant, després d’haver acceptat que ella no tindrà descendència però que envellirà, feliç -“si tot va bé”, afegeix-, al costat de la seva parella.