BarcelonaBoulder, segona novel·la d'Eva Baltasar després de l'èxit de Permagel –Club Editor n'ha venut 25.000 exemplars de l'edició catalana i es podrà llegir en mitja dotzena de llengües–, és un dels llibres més esperats d'aquesta primavera. Breu, intensa i plena d'imatges fulgurants, igual que la seva predecessora, és la història d'una dona solitària que, després de passar uns anys en un vaixell, fent-hi de cuinera, s'instal·la amb la seva parella a Islàndia. L'equilibri en què viuen s'acabarà quan la Samsa comuniqui a la Boulder els plans de tenir una criatura. L'embaràs i el naixement de la criatura transformen la relació de la parella i també la percepció social d'una i altra dona.

Com ha canviat la teva vida la repercussió de Permagel?

Escrivint sempre he fet el que sentia que havia de fer, desentenent-me dels resultats. Així, tot el que passés estaria bé. Era així abans, quan publicava poesia, i també ara. El canvi és que ara només escric, he deixat la feina. Confiant en la intuïció i procurant ser coherent amb el que fas guanyes la pau. Que no esperi mai res no vol dir que no em senti agraïda. Al contrari: puc continuar escrivint perquè molta gent m'ha llegit i perquè els periodistes n'heu parlat.

Era un llibre tan esperat que pensàvem que abans de Boulder sortiria Mamut. Les vicissituds dels inèdits no fan córrer tanta tinta.

Estava previst que primer sortís Boulder, però l'he escrit tres vegades. Després de la segona em vaig adonar que no era el que jo volia i vaig deixar la novel·la al calaix. Llavors vaig atacar Mamut, però a mig camí vaig trobar la manera d'explicar la Boulder.

A la Boulder la bateja la seva amant i després parella, la Samsa. Diu que li recorda aquelles "grans roques solitàries del sud de la Patagònia, peces de món que van sobrar després de la creació".

La Boulder és una dona solitària. Quan té 20 anys fuig de Barcelona sense saber cap on vol tirar. Va a parar al Con Sud, i allà s'enrola en un vaixell, on fa de cuinera durant uns anys. Encara que conegui la Samsa, ella voldria continuar estant sola, però la vida l'hi posa difícil. El sexe l'allunya de la solitud, i a través del sexe arriba a l'amor... La Boulder és feliç quan està en un lloc provisional, primer al vaixell, i més endavant a la food truck que té a Islàndia.

Canvia la vida erràtica del vaixell a Xile per instal·lar-se a Reykjavík.

Quan marxa del vaixell sap que és el que no hauria de fer. Però marxa. Quan la Samsa li planteja tenir una filla, no vol ser mare, però també accepta aquesta situació que no volia.

És una novel·la sobre com les decisions que prenem sense estar-ne convençuts ens acaben passant factura.

Si no som coherents amb el que sentim, tard o d'hora el problema acabarà apareixent.

Tant Permagel com Boulder exploren el desig sexual i què passa quan el perdem.

Això és un tret molt meu. M'alimento molt de les fantasies i del desig, per a mi són importants.

Els petons que la Boulder fa a la Samsa són "com mines" que planta "amb inconsciència". L'abraça "com els els bojos abracen un credo o es pengen dels arbres".

A diferència de Permagel, on primer vaig treballar el relat i després el llenguatge i els ritmes, aquí he fet els dos processos alhora. Cada dia polia la feina del dia anterior, era un treball molt artesà. Fins i tot he arribat a incloure un vers de Neutre [2017], quan parlo d'assolir el record més tendre "atrapat a la capsa sense forats del pit".

El primer capítol del llibre em feia pensar en les novel·les d'aventures clàssiques.

N'havia llegit moltes. Moby Dick. L'illa del tresor. M'encanten les històries de pirates. I la premissa de la novel·la és autobiogràfica. Jo també vaig ser una motxillera que va anar a parar a l'illa de Chiloé, a Xile, i en un vaixell que em duia fins a Puerto Montt vaig dubtar si m'hi quedaria. Vaig acabar baixant-ne, però a la novel·la la Boulder s'hi queda.

El fet que sigui tan solitària l'incapacita per ser mare?

Diria que no. Pot semblar que la Boulder no tingui instint maternal, però aprèn a incorporar la filla en la seva solitud.

La novel·la exposa dues maneres de viure la maternitat. D'una banda tenim la satisfacció de la Samsa. De l'altra, el neguit constant de la Boulder, tant amb la parella com en els processos que implica la maternitat.

Em costa tolerar la construcció social de la maternitat. Les classes de prepart, les sessions d'aquagym, els grups d'alletament... Aquestes revistes que hi ha a les consultes de ginecologia que t'expliquen què cal fer per ser bons pares i mares.

En aquest sentit estàs més a prop de la Boulder que de la Samsa.

Totalment. No em veig convertint els fills en el centre de la meva vida. Intento passar com més estona puc amb les filles, però m'incomoda i defujo formar part de la classe social de les mares.

La veu de la Boulder és menys divertida que la de la protagonista de Permagel, que ens podia arribar a explicar un intent de suïcidi amb sentit de l'humor.

Sí, la veu d'aquesta novel·la és més dura. La Boulder pateix la manera d'entendre la maternitat de la Samsa. Es comencen a distanciar durant el procés d'inseminació: ella s'adona que és "l'acompanyant no volguda, allò que s'ha de suportar".

Llegim que "una inseminació artificial és un acte revolucionari, cent per cent democràtic". Per què?

Pensava en la democràcia pels espermatozous. Allà hi entren tots: els llestos i els idiotes, els ràpids i els ganduls.

Jo ho pensava conceptualment: inseminar artificialment és un canvi.

És una revolució, sí: però a quin preu? Jo he fet servir la inseminació artificial, però tinc els meus dubtes. L'escena de la novel·la en què abans d'inseminar la Samsa veuen una pantalla de la BBC on passen les notícies i hi surten morts em va passar a mi. El contrast entre aquelles morts i la vida que estava a punt de crear-se era molt gran.