Barcelona“La veritat és meravellosa i repugnant”, diu la narradora de Les possessions, de Llucia Ramis. En la seva quarta novel·la -que va ser beneïda aquest gener pel premi Anagrama Llibres-, l’escriptora i periodista nascuda a Palma el 1977 explica uns mesos crucials en la vida d’una narradora que comparteix força detalls amb l’autora però que no acaba de ser ella. “A Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys [Columna, 2008] vaig crear un personatge que era irònic i que es deixava impregnar del postcinisme del moment -explica en un dels bars de la plaça del Diamant, al barri de Gràcia, que retratava amb humor i coneixement de causa al seu debut-. En aquest llibre i, sobretot, a Egosurfing [Destino, 2010] me n’enfotia una mica de tot. Així i tot, rere aquesta mirada sovint frívola la protagonista era conscient del valor de les coses. A Tot allò que una tarda va morir amb les bicicletes [Columna, 2013] vaig mostrar una cara més reflexiva, que és la que també apareix aquí. El pas del temps et fa més conscient de la vida: incorpores desenganys, i també alegries”.

A més d’aquesta veu narradora que ha seguit una evolució de la qual els lectors han sigut testimonis, un element comú a totes les novel·les de Llucia Ramis és que estan ambientades al 2007, l’any en què l’autora va celebrar el seu trentè aniversari. “És el punt clau per explicar per què tot va petar i va començar una crisi bestial -recorda-. El 2007 ja vivíem instal·lats en una eterna provisionalitat: no hi havia res que durés gaire, ni les feines ni les parelles, però pensàvem que això canviaria i no ha estat així”. El periodisme és un tercer ingredient recurrent en la ficció de l’escriptora. A Les possessions hi té una rellevància especial, perquè la novel·la comença amb una notícia extrema -un empresari, Benito Vasconcelos, assassina la dona i el fill i després se suïcida- i més endavant, la narradora, convertida en periodista, explica un doble fracàs amorós amb companys de professió: “Primer hi ha en Marcel, amb qui va tenir una relació quan ella tenia 27 anys i ell 50. Quan escric sobre ell ho faig recordant un sentiment i des de la distància. Si ho hagués fet després de la ruptura hauria parlat d’un monstre. D’aquesta manera m’enfronto amb un fantasma”. El segon periodista és l’Ivan, que després de compartir setmanes amb ella a la redacció sense fer-li cas li proposa d’escapar-se junts un cap de setmana i, en una de les escenes més emotives del llibre, acaben en un hotel de Palamós mirant Willow. “Trigàrem a besar-nos, ens estimàrem de seguida”, escriu. “Al principi ell es converteix en el seu salvador i aconsegueix fer sortir la part més romàntica de la protagonista -afirma-. Però segueix pensant en el Marcel”.

Periodisme exacte o temerari?

Els dos homes representen dos models de periodista. “En Marcel és minuciós i exacte: cal ser molt responsable quan publiques alguna cosa, perquè la informació passa al domini públic -diu-. L’Ivan, en canvi, representa un periodisme més temerari, que a vegades pot ser poc rigorós”. El periodista potser “busca l’ànima al món”, com es pot llegir en un fragment de la novel·la. El psicòleg, en canvi, “analitza ànimes humanes”. Un dels personatges més importants del llibre és el pare de la protagonista, un psicòleg que quan arrenca el llibre sembla que hagi perdut el cap, perquè es passeja per Mallorca en un Audi daurat i acompanyat de dos senegalesos, l’Aminata i l’Ousmane, encarregats de gravar-ho tot per aconseguir proves. “El pare ha cregut en la justícia, però llavors es dedica a denunciar i divulgar el seu desengany -admet-. Té un element quixotesc, el pare, quan estavella el cotxe contra el mur que ha aixecat el veí al voltant de la seva propietat amb l’objectiu que construeixin una urbanització”.

Can Meixura, una de les propietats familiars -o possessions, com en diuen a Mallorca-, és fonamental en l’argument. També la corrupció que es deriva sovint de l’especulació immobiliària, i que pot tenir desenllaços tràgics com el de l’inici de la novel·la: l’empresari que mata la dona i el fill i després se suïcida és soci d’un dels avis de la protagonista. “Sempre creiem que la corrupció és dels altres i que no ens afecta -diu l’autora-. Els fantasmes no són presències reals però et poden canviar la vida”. Igual que ha passat en anteriors ocasions, Llucia Ramis no va saber que estava escrivint una única novel·la fins que va trobar la manera de lligar les diverses històries que li ballaven pel cap: “Havia escrit un conte que es deia L’home absort, on explicava, de manera abstracta, la història del soci del meu avi. També feia anys que volia abordar el tràngol que havia passat el meu pare, però durant molt de temps va ser un tema tabú a casa”. Finalment, el fil periodístic té a veure -lleugerament- amb un altre projecte de Ramis en què volia unir la seva arribada a Barcelona als 18 anys per estudiar i com, dues dècades després, revisava de quina manera havia canviat la seva vida, i què es mantenia igual. “Sempre he escrit molt i soc molt desendreçada: sovint no sé que estic fent un llibre fins que he acumulat molts fragments -assegura-. De fet, abans de debutar amb Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys havia escrit tres novel·les que no publicaré, i entre Egosurfing, que em vaig obligar a acabar per perdre la por, i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes vaig escriure una altra novel·la que tampoc publicaré”.

Explorar la pell amb personalitat

El recorregut creatiu i editorial d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978) ha sigut molt diferent del de Llucia Ramis. El seu primer llibre, Laia, va arribar el 2008 gràcies al premi Miquel de Palol de poesia. Des de llavors ha publicat nou llibres més, entre els quals hi ha Poemes d’una embarassada (Pagès, 2012) i Animals d’hivern (Edicions 62, 2015). “Sempre he dit que faig poesia, no que l’escric”, diu l’autora a la llibreria Calders de Sant Antoni. A punt de fer 40 anys, Baltasar presenta la seva primera novel·la, Permagel, publicada a Club Editor. El primer que sorprèn del llibre és el títol, que apel·la a la geologia: “El permagel és una capa de terra que està per sota del punt de congelació de l’aigua i que aïlla, una protecció de l’exterior massa càlid. La protagonista d’aquesta història és com un mur de gel”. Dit així pot semblar que el lector es trobarà amb un bloc de text fred, asèptic i sense vida, i és just el contrari: el debut de Baltasar en la prosa combina amb encert un sentit de l’humor aspre i inclement amb detalls pertorbadors que, a poc a poc, es van apoderant de la trama.

“La protagonista soc bastant jo, o més aviat diria que és la meva veu, perquè hi ha molt de mi, però el que hi explico és la meva vida mental, recordada i també imaginada”, resumeix. Sigui biogràfic o no que Baltasar estudiés història de l’art, fes d’au pair a Escòcia o s’intentés suïcidar en una banyera -en una de les escenes més còmiques i també inquietants de la novel·la-, hi ha un vincle estret entre la manera de veure el món de la narradora i la de l’autora. “No tenia cap objectiu concret mentre escrivia, he deixat anar la meva manera de sentir, que és molt tàctil i corporal”, explica. A Neutre, llibre de poemes que va publicar el 2017 a Lleonard Muntaner, s’hi podia llegir: “La pell dels altres en contacte / amb la pròpia pell és el que activa / el nostre interès pel llenguatge”. La pell -la de la narradora, però també la dels altres-és un element estructural del llibre. “En un dels capítols, la germana li pregunta com és estar amb una dona i ella ho compara amb una pel·lícula, La gran evasió, on els protagonistes caven un túnel per fugir del camp de concentració i quan surten a fora s’adonen que ho van calcular malament i que els queden sis metres que han de recórrer, exposats a l’enemic -recorda-. Estar amb una dona vol dir treure el cap a l’exterior quan surts del túnel i adonar-te que estàs en un lloc de seguretat”. Més endavant, la germana, que està casada i té dos fills, vol saber com és anar-se’n al llit amb una dona. “Ho compara amb l’ action painting de Pollock: hi ha un interès absolut per aquell moment, un refinament, una atenció màxima pel procés”.

Lesbiana i suïcida, la narradora de Permagel detalla el seu despertar sexual a partir d’una pel·lícula porno que va veure amb amigues quan era una nena. “Descobreix la versió visualment més bèstia del que és el sexe -explica-. Aquella pel·li xunga li acaba ensenyant moltes coses”. Els únics homes que apareixen al llibre són els actors porno i el fantasma del pare. “Els homes són una anècdota en el món de la protagonista de la meva novel·la -diu Baltasar-. Si n’ha trobat més no l’han impressionat gaire”. Permagel permet accedir a un món on la passió pel sexe és combinada amb records enyorats o bé traumàtics i amb reflexions contundents. “Dels 20 als 30 et van fotent hòsties, a partir dels 30 te’n vas recuperant... i quan t’acostes als 40 ja saps què és important i què no”, admet. I què valora el personatge? “Viure el que sigui que viu amb sentit. Ser-hi. Ser present”.